Albert Einstein encertava una vegada més quan va ironitzar sobre el fet que les inèrcies mentals encara són més fortes que les poderoses inèrcies físiques. Això és precisament cert quan es tracta de l’imaginari col·lectiu social-històric que ha estat induït mitjançant avançades tècniques de manipulació de la informació i de control de les masses. Faci vostè mateix la prova. Expliqui a algú que el general nord-americà de quatre estrelles Wesley Clark, que va arribar a ser comandant suprem de l’OTAN durant la guerra de Kosovo, va denunciar que alguns alts càrrecs del seu Govern, com Donald Rumsfeld i Paul Wolfowitz, li havien revelat que ja estava planificada la destrucció, en els pròxims anys, dels governs de set països: a més de l’Afganistan ja atacat, i continuant per l’Iraq, Síria, Líban, Líbia, Somàlia i Sudan, el projecte acabava amb l’atac a l’Iran. Jo ja he fet aquesta prova. Reacció del meu interlocutor: “Això és discutible”. Va ser el traductor qui va haver d’intervenir. “En Joan simplement s’ha referit al que va dir el general davant d’una càmera de televisió. Què seria discutible, que al general se li hagi fet tal revelació o que ell ho hagi denunciat públicament?” Vostè també pot explicar a algú que el 21 de juliol de 2011 l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes informava que la Reserva Federal (el Banc Central dels Estats Units) havia injectat calladament a un conjunt de poderosos bancs… més de 16 bilions de dòlars en dos anys i mig! Vaig fer la prova de comentar-ho a un gran expert en economia. Reacció: no coneixia aquesta auditoria, malgrat que tal quantitat supera la suma dels pressupostos nord-americans corresponents a quatre anys. Tanmateix aquest desconeixement no va ser cap obstacle perquè de seguida afirmés amb tota l’energia: “Això no pot ser, són massa diners”.

Finalment vostè també podria exposar a algú les conclusions que la Comissió del Congrés nord-americà per a la supervisió dels Serveis Financers va fer públiques el dijous 27 de gener de 2011, després d’investigar l’actual crisi financera. En el seu informe final queda clar que la crisi no va ser el resultat d’una mena de forces naturals imprevisibles o dels inexorables processos dels “mercats”, sinó de les actuacions irresponsables i deshonestes, i fins i tot a vegades il·legals, de molts responsables de la banca i les finances, amb la col·laboració de l’estament polític: la desregulació l’any 2000 dels controls estrictes ja existents sobre les polítiques de supervisió de crèdits i hipoteques d’alt risc; l’ambició i avarícia dels banquers que es van enriquir amb exorbitants beneficis mitjançant inversions arriscades i acompanyades de presumptes violacions de la llei; l’oposició d’aquests banquers a una supervisió exhaustiva de les seves activitats, per considerar que la interferència governamental sufocaria la “innovació financera”… La Comissió conclou que les estructures bàsiques del sistema financer que van dur a l’enfonsament no només segueixen fermament dempeus, sinó que la concentració d’actius financers, als bancs comercials i d’inversió més grans, és significativament més gran ara que abans de la crisi, com a resultat del buidatge d’algunes de les institucions, i la unió i fusió d’altres per conformar entitats més grans. Jo també vaig fer la prova, aquesta vegada amb algú molt proper. Reacció: “Això fa olor de conspiració; el que ens diuen els qui saben economia i intervenen cada dia a les televisions, ràdios i diaris és que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats i que ara n’estem patint les conseqüències”.

Per aquestes estranyes sincronies, mentre escric aquestes ratlles, al canal National Geographic es projecten imatges dels últims dies del Règim nazi i de l’Imperi japonès. Són les imatges del darrer dels episodis del documental “Apocalipsi, la Segona Guerra Mundial”. Contemplo l’estupor tant del poble alemany com del japonès, quan la tossuda realitat va provocar l’ensorrament dels seus absurds imaginaris, forjats gràcies a tanta i tan poderosa propaganda. Els seus universos, al voltant del führer i el seu emperador, semblava que eren els millors possibles. N’estaven tan convençuts que fins i tot després de l’enfonsament eren pràcticament incapaços de reconèixer que ells eren “els dolents”. També, fa tres dècades, un home recte, un analista del Departament de Defensa i de la Corporació Rand, Daniel Ellsberg, va xocar contra la mateixa obcecació quan va lliurar al secretari d’Estat de Defensa, Robert McNamara, les conclusions de la seva investigació sobre la marxa de la guerra del Vietnam: no és que els Estats Units estiguin donant suport als “dolents”, és que nosaltres som “els dolents”. A continuació va filtrar 30.000 documents secrets del Pentàgon, convertint-se així, segons el seu company-enemic Henry Kissinger, “en l’home més perillós d’Amèrica”.

És el mateix esquema que hem vist repetir-se recentment amb les revelacions de WikiLeaks, que deixen en evidència el projecte de dominació mundial de l’Imperi occidental i les seves grans manipulacions de la informació. Julian Assange afirma que l’Imperi occidental és un monstruós Estat de seguretat ocult amb el centre de gravetat als Estats Units, però els tentacles del qual s’estenen cada vegada més arreu del món. Es calcula que els Estats Units té 817.000 persones treballant en tasques de seguretat top secret. Aquest imperi anglosaxó, que no repara en agressions internacionals, crims massius o cops de mercat, i que està edificat sobre grans mentides globals, passarà. Els grans financers-“filantrops” (“els mercats”), que són el veritable nucli profund d’aquest Imperi, que fan i desfan com volen en aquesta hora tràgica per al nostre món, passaran. Igual com han passat tots els petits i grans tirans que han aparegut al llarg de la història. Però mentre la nostra gran massa social no sigui capaç de reconèixer clarament qui i per què ens estan duent al desastre, el patiment dels nostres pobles, i en especial dels més desprotegits, es prolongarà encara durant molts anys. Abans d’intentar fer alguna cosa davant d’un foc, cal identificar el focus i deixar de confondre’l amb el fum o amb les flames. El meu últim llibre, La Hora de los grandes “filántropos”, és la meva modesta aportació en aquesta important batalla.