“No represento el G7, ni el G20, ni el P5, represento el G192, tots els estats membres de les Nacions Unides. Tots els 192 són igualment importants, i les seves preocupacions seran tractades per igual”.

“Si continuem per aquest camí podríem arribar al mateix destí que ja va passar amb els dinosaures”.

President de l’Assemblea General de les Nacions Unides Miguel d’Escoto Brockmann (2008-09)

Una bona tarda de la primavera del 2008, prop del Consell de Seguretat de l’ONU, em vaig trobar amb un home amable i sense pretensions, tan amigable que vam iniciar una conversa, i li vaig demanar què l’havia dut a les Nacions Unides.

Va dir que havia estat elegit president de la propera Assemblea General de l’ONU per al 2008-2009, i li vaig preguntar el seu nom. Va dir que es deia Miguel d’Escoto. Això semblava massa bo per ser veritat, així que vaig indagar més a fons: “És vostè l’exministre de Relacions Exteriors de Nicaragua, Miguel d’Escoto?” “Sí”, va respondre, i li vaig dir que era un miracle, i que havia arribat just a temps per salvar les Nacions Unides!

En la seva primera conferència de premsa, el president Miguel d’Escoto va dir fermament:

“No represento el G7, ni el G20, ni el P5, represento el G192, tots els estats membres de les Nacions Unides. Tots els 192 són igualment importants, i les seves preocupacions seran tractades per igual”.

El president de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Miguel d’Escoto, mai va vacil·lar en el seu compromís amb la justícia econòmica i social mundial, i la necessitat imperiosa d’una transformació de l’arquitectura econòmica mundial per evitar la perpetuació de les aberrants injustícies actuals. El president D’Escoto era un sacerdot i un dels millors representants de la Teologia de l’Alliberament que afirmava el més profund compromís del cristianisme, la justícia social i econòmica igual per a tothom. Al Vaticà no li va agradar. A molts del G7, G20 i P5 no els va agradar, de fet estaven terroritzats que el president D’Escoto amenacés l’actual arquitectura econòmica global que generava riqueses obscenes per a uns pocs mentre les multituds es morien de fam.

Molts de nosaltres estimàvem Miguel d’Escoto, era increïblement valent, brillantment coherent i infatigable en la seva lluita per crear un món més humanitari, lliure dels crims del capitalisme, que respongués a les necessitats més profundes i bàsiques de la humanitat, i de la “Mare Terra”, tal com va descriure el profanat medi ambient que estava sent saquejat pel poder corporatiu multinacional.

El discurs del president D’Escoto a la “Sessió d’obertura de la Conferència de les Nacions Unides sobre la crisi financera i econòmica mundial i els seus efectes en el desenvolupament” va ser una ferotge crida a la justícia, i és sorprenentment pertinent per a la crisi mundial actual, una pandèmia per a la qual l’estructura econòmica mundial està desgraciadament mal equipada per tractar-la i posar-hi remei. Els Estats Units, que han gastat un bilió de dòlars en armes nuclears, estan revelant la seva ineptitud criminal i la seva incapacitat per invertir en un sistema d’atenció de la salut que satisfaci les necessitats de tots els seus ciutadans.

Els metges condemnen a mort les persones que consideren incapaces de beneficiar-se prou de l’escassa disponibilitat de ventiladors i altres equips mèdics que salven vides, i el personal mèdic que demana equips de protecció per poder tractar amb seguretat els pacients infectats és acomiadat per exposar la desastrosa condició del sistema d’atenció de la salut dels Estats Units, un sistema propietat de corporacions l’única preocupació de les quals són els beneficis. Els cada vegada més nombrosos desemparats i indigents que van cercar refugi al metro de Nova York han estat arrossegats fora del seu abismal i degradat refugi allà, i abandonats a una mort inevitable a les cunetes. Els ancians estan condemnats a morir en asils abarrotats que no tenen espai per a protegir-los de la contaminació mortal.

Les paraules del president Miguel d’Escoto han de ser recordades i considerades en aquest moment, en què el món es dirigeix ​​cap a una crisi econòmica que s’assembla a la Gran Depressió dels anys 30, i és desconeixedor de qualsevol mitjà de “salvació”, per utilitzar la paraula que el pare d’Escoto hauria triat. Com va declarar el 24 de juny del 2009:

“No és ni humà ni responsable construir una Arca de Noè només per salvar el sistema econòmic existent, deixant la gran majoria de la humanitat a la seva sort i patint els efectes negatius d’un sistema imposat per una minoria irresponsable però poderosa. Hem de prendre decisions que ens afecten a tots col·lectivament en la major mesura possible, incloent l’àmplia comunitat de vida i la nostra llar comuna, la Mare Terra. En primer lloc, hem de superar un passat opressiu i forjar un futur esperançador. S’ha de reconèixer que l’actual crisi econòmica i financera és el resultat final d’una forma egoista i irresponsable de viure, produir, consumir i establir relacions entre nosaltres i amb la natura que implica una agressió sistemàtica contra la Terra i els seus ecosistemes i un profund desequilibri social, fórmula que emmascara una perversa injustícia social global. Al meu entendre, hem arribat a la frontera final.

Per tant, els controls i correccions del model existent, tot i que indubtablement necessaris, són insuficients a mig i llarg termini. La seva capacitat d’afrontar la crisi mundial ha demostrat ser inadequada. Aturar-se en els controls i correccions del model demostraria una cruel manca de sensibilitat social, imaginació i compromís amb l’establiment d’una pau justa i duradora. L’egoisme i la cobdícia no poden ser corregits. Han de ser substituïts per la solidaritat, cosa que òbviament implica un canvi radical. Si el que realment volem és una pau estable i duradora, ha de quedar absolutament clar que hem d’anar més enllà dels controls i correccions del model existent per crear alguna cosa que s’esforci per un nou paradigma de coexistència social.

L’expressió oriental de cura és la compassió, tan necessària en aquests dies en què gran part de la humanitat i la pròpia Terra estan sent maltractades i crucificades en un mar de sofriments. En una societat de mercat que es regeix més per la competència que per la cooperació, hi ha una cruel manca de compassió cap a tots els éssers que pateixen en la societat i en la naturalesa.

Amb aquestes paraules, han començat els nostres debats en aquesta importantíssima Conferència sobre la crisi financera i econòmica mundial. Proporcionant un context per a aquestes qüestions, vull destacar que haurem de deixar de banda totes les actituds egoistes si volem aprofitar les oportunitats que ofereix la crisi actual. Aquestes actituds només cerquen preservar un sistema que sembla beneficiar una minoria i que clarament té conseqüències desastroses per a la gran majoria dels habitants del planeta. Hem d’armar-nos de SOLIDARITAT i COOPERACIÓ per donar un salt qualitatiu cap a un futur de pau i benestar.”

Aquestes paraules van ser el leitmotiv de la presidència de Miguel d’Escoto en la 63ª Assemblea General de les Nacions Unides, 2008-2009.

Va establir una Comissió d’Experts, encapçalada per l’economista Joseph Stiglitz, guanyador del Premi Nobel, que va dissenyar el pla per a la transformació de l’arquitectura econòmica mundial en una estructura que prioritzés la satisfacció de les necessitats i preocupacions humanitàries, en lloc d’augmentar els guanys gegantins de l’1%. Les recomanacions i els advertiments de l’informe resultant van ser ignorades i ridiculitzades per alguns estats membres acabalats, tot i que l’informe va ser acollit amb beneplàcit per la majoria de l’Assemblea General de l’ONU.

Tanmateix, com a resultat del seu rebuig sense contemplacions per part dels estats membres més poderosos de l’ONU, els anys 2010–2020 van veure, en flagrant i antagònic menyspreu de les recomanacions de l’Informe, la imposició, en canvi, de mesures d’austeritat arreu d’Europa Occidental i els Estats Units i en altres llocs. Aquestes mesures d’austeritat van donar lloc a una inestabilitat social massiva i a disturbis a tot Espanya, Grècia, França, Itàlia, i el desembre del 2010 el Financial Times va informar que els estudiants de Londres s’havien amotinat per l’augment de les seves matrícules escolars i, de fet, es van acostar a la limusina amb xofer del príncep Carles i la seva dona, cridant: “Que els tallin el cap!” El 2018, el relator especial de les Nacions Unides sobre l’extrema pobresa, Philip Alston, va informar que, com a resultat de les mesures d’austeritat adoptades al Regne Unit, el 20% de tota la seva població viu actualment per sota del llindar de la pobresa.

Els anys següents, la desigualtat d’ingressos tant dins de les nacions com entre elles va augmentar exponencialment, i avui, enmig de la pandèmia mundial de la Covid-19, es posa de manifest de manera incontestable el flagrant fracàs de l’actual arquitectura econòmica mundial per fer front amb eficàcia a aquesta crisi.

Les paraules del president de l’Assemblea General de les Nacions Unides, Miguel d’Escoto Brockmann, són imperatives avui dia. El món està suportant la catàstrofe contra la qual va advertir el president d’Escoto, i ell va proporcionar un model que ens hauria permès evitar el cataclisme cap al qual ens estem precipitant, i, de fet, no està clar que segueixi existint la possibilitat d’evitar el desastre. Miguel d’Escoto Brockman mai va perdre l’esperança, i mai va abandonar la lluita per crear l’arquitectura econòmica humanitària que la supervivència del nostre planeta requereix, de fet, exigeix. Només podem esperar que la salvació encara sigui possible.

La recuperació de l'”Informe de la Comissió d’Experts” del president de l’Assemblea General de l’ONU Miguel d’Escoto és obligatòria. Les seves paraules són encara més convincents avui dia. En el seu pròleg a l’Informe, el president Miguel d’Escoto va declarar:

“La idea essencial de l’informe és que les nostres múltiples crisis no són el resultat d’una fallada o fallades del sistema. Més aviat, el mateix sistema –la seva organització i els seus principis, i els seus distorsionats i defectuosos mecanismes institucionals– és la CAUSA de molts d’aquests fracassos… la idea que les Nacions Unides han de proporcionar el fòrum per aquest compromís sembla ser encara més polaritzant. Durant tot el procés preparatori de la Conferència del juny, es va observar un silenci estudiós en la majoria dels països del Nord, excepte pel gran nombre d’articles i relats que circulaven citant funcionaris i diplomàtics anònims que condemnaven la idea mateixa d’aquest procés de les Nacions Unides com ‘una broma’ i ‘una farsa’.

L’afirmació que les Nacions Unides no tenen competència va trobar una constant difusió, sobretot en l’explicació de vot presentada pel delegat dels Estats Units després de l’adopció del Document Final:

‘La nostra ferma opinió és que les Nacions Unides no tenen la competència ni el mandat per servir de fòrum adequat ni per a proporcionar orientació per a un diàleg significatiu sobre una sèrie de qüestions que s’aborden en el document, com els sistemes de reserva, les institucions financeres internacionals i l’arquitectura financera internacional’.”

A la qual cosa Miguel d’Escoto va respondre:

“L’Assemblea General de les Nacions Unides, com a únic òrgan intergovernamental del món legalment constituït i globalment inclusiu amb un mandat clar en matèria d’afers econòmics, té un paper especial i únic per exercir en les nostres deliberacions mundials… Només aquí sona amb igual claredat la veu del Sud Global, i aquí també és on és més probable que es plantegin consideracions d’equitat i justícia… l’Assemblea General de les Nacions Unides és possiblement el fòrum més important i necessari, si no únic, de deliberació de la reforma del sistema mundial… Durant la major part de l’any passat, he recitat el mantra del fòrum social mundial: ‘Un món millor és possible’. Mahatma Gandhi va dir una vegada: ‘Primer t’ignoren, després es riuen de tu, després lluiten amb tu, després guanyes’.”

Només podem esperar i lluitar perquè la visió del difunt pare Miguel d’Escoto d’un món de justícia guanyi, i que l’espècie humana no comparteixi, com ell va advertir, el destí que ja va passar als dinosaures.

La Universitat Nacional Autònoma de Nicaragua (UNAN) ha posat en marxa el Centre d’Estudis per al Desenvolupament, que porta el nom del pare Miguel d’Escoto Brockmann (CEDMEB). Aquest important esforç va tenir el suport de la família del pare Miguel d’Escoto i el Centre d’Investigació sobre la Globalització (CRG).

Carla Stea és investigadora associada del Centre d’Investigació sobre la Globalització (CRG) i corresponsal de Global Research a la seu de les Nacions Unides a Nova York.

Font: Global Research