El diumenge 24 d’abril del 2022, els francesos elegiran un president. Han d’escollir entre el cap d’Estat sortint, el “globalista” Emmanuel Macron, classificat en l’escena política francesa com de centredreta, i la “nacionalista” Marine Le Pen, classificada com d’extrema dreta.

La reelecció d’Emmanuel Macron seria un no-esdeveniment tant a nivell intern com extern, ja que així obtindria un nou contracte de cinc anys per continuar amb la política de dissolució de l’essència mateixa del poble francès en aquesta barreja que és la globalització, imaginada i implementada pels poders financers (bancs) i mediàtics que han dominat el món des de la caiguda del mur de Berlín el 1989.

D’altra banda, si Marine Le Pen fos elegida, seria un revulsiu i un senyal d’un nou començament no sols per al poble francès sinó també per a la gestió de tots els assumptes relacionats amb França. Arreu del món, a tots els continents i a tots els països, l’elecció de Marine Le Pen tindria un impacte que els analistes polítics no trigarien a constatar.

Limitant-nos a l’Àfrica i especialment a les relacions entre França i Rwanda, aquest article pretén posar en relleu el que els ruandesos esperarien (sense desitjar-ho necessàriament), si aquest canvi es produís a França i Marine Le Pen fos elegida “presidenta” el 24 d’abril del 2022.

Fi de la política d’autoflagel·lació defensada per Emmanuel Macron

Es recordarà que des del mandat de Nicolas Sarkozy, amb el seu ministre d’Afers Estrangers Bernard Kouchner, amic personal de Paul Kagame des dels anys 80, en nom de França, aquests dirigents ho han concedit tot per atraure els favors de Paul Kagame i els seus poderosos lobbies que dirigeixen el món. No van dubtar a anar a Rwanda per reconèixer, en nom de França, els crims que cap autoritat francesa (Exèrcit, Govern,…) havia comès.

Després de la seva elecció el 2017, Emmanuel Macron no només va assumir com a pròpia la política de Sarkozy en relació amb Rwanda, sinó que la va superar perquè fins i tot va crear una “comissió d’historiadors” amb la instrucció, de filigrana, de concloure en “una greu i pesada responsabilitat de França” en el genocidi ruandès; una conclusió que va sortir del no-res perquè tots els arxius posats a disposició d’aquesta comissió no van portar a cap conclusió d'”una greu responsabilitat de França” en el genocidi desfermat a Rwanda el 6 d’abril de 1994.

Els ruandesos creuen per tant que si Marine Le Pen fos elegida presidenta, renunciaria a aquesta política d’autoflagel·lació que acusa França o els seus fidels servidors, com les seves Forces Armades, de greus crims que no han comès per sotmetre’s pura i simplement als lobbies globalistes que dirigeixen el món i exigeixen cedir als capricis dels seus peons i potentats instal·lats al capdavant d’alguns Estats africans com Paul Kagame de Rwanda.

Enviament de veritables diplomàtics per defensar els interessos de França a Rwanda

El 2006, arran de les ordres de detenció dictades per un jutge antiterrorista francès contra els col·laboradors de Paul Kagame en el cas de l’atemptat terrorista que va costar la vida a dos caps d’Estat africans i els seus seguicis, i tres ciutadans francesos en missió, Rwanda va trencar relacions diplomàtiques amb França. Després de l’arribada de Nicolas Sarkozy al poder el 2017, es van fer esforços sobrehumans per restaurar-les. Quan es van restablir, la Rwanda de Paul Kagame va intervenir en l’elecció dels diplomàtics que s’enviarien a Kigali, inclòs l’ambaixador, el procés de nomenament del qual va durar més de quatre anys. Finalment, només durant el mandat de Macron es va trobar la “rara perla”. És membre de les organitzacions ocultes i dels grups de pressió protutsis que havien estat en contacte amb l’FPR a Uganda molt abans de la seva agressió contra Rwanda l’1 d’octubre de 1990. Des que es va convertir en ambaixador de França a Rwanda, el Sr. Antoine Anfré no ha escatimat esforços per aparèixer com a militant del partit-estat de l’FPR i no com a representant de França. La seva darrera sortida, a més de maldestre, és escandalosament deshonrosa per al personal diplomàtic de França.

Aquesta afirmació de l’actual ambaixador francès a Kigali és contestada i denunciada per cooperants francesos que van estar de servei a Rwanda entre el 1990 i el 1994, entre ells el coronel Michel Robarday.

Per tant, si Marine Le Pen és elegida, els ruandesos podrien esperar que ja no siguin els agents del sistema de Kagame els qui siguin enviats com a “representants de França a Rwanda”, sinó veritables diplomàtics, patriotes i nacionalistes que vagin allà a defensar els interessos de França.

Acreditació de veritables diplomàtics ruandesos a París segons les Convencions de Viena

En el mateix capítol diplomàtic, el règim dictatorial de Paul Kagame, aconsellat pels seus poderosos lobbies, fa empassar al govern de França un munt d’escombraries imposant agents, sovint criminals empedreïts, perquè els aprovi com a “diplomàtics”, i sense immutar-se. Per acabar-ho d’adobar, quan arriben als seus llocs a França, es dediquen a activitats que no tenen res a veure amb el seu estatus diplomàtic segons les Convencions de Viena. Els espies continuen espiant obertament, els membres dels esquadrons de la mort del partit-estat continuen perseguint i matant, si és possible, els opositors ruandesos que viuen a França, i tot això a l’empara del seu estatus diplomàtic. És el cas del comandant Désiré Nyaruhirira, tret de Burundi el 2015 però nomenat a París per a l’OIF amb rang d’ambaixador. També és el cas del comissari de policia Théos Badege, que es va amagar a la seu de la Interpol a Lió per posar els opositors polítics del president Paul Kagame a l’alerta vermella de la Interpol, mentre que a Rwanda se sap que va supervisar o encobrir execucions extrajudicials quan era policia.

Si Marine Le Pen fos elegida, els ruandesos creuen que l’aprovació dels diplomàtics ruandesos a França seria sobirania del seu govern i no dels lobbies globalistes.

Aplicar una diplomàcia no dictada pels poderosos lobbies protutsis de França

Durant els mandats de Nicolas Sarkozy i Emmanuel Macron, la diplomàcia de França, pel que fa a les seves relacions amb Rwanda i fins i tot amb els països de la regió dels Grans Llacs, va ser dissenyada i imposada al govern pels lobbies protutsis i globalistes de França que operen sota diverses tapadores: Survie, Ibuka-France, SOS Racisme, MRAX, etc.

Si Marine Le Pen és elegida, els ruandesos poden pensar que la diplomàcia de França seria dissenyada i conduïda pel govern francès en contra de les pràctiques sota els mandats de Nicolas Sarkozy i Emmanuel Macron.

Assenyalar als mitjans de comunicació de la Françafrique que “els temps han canviat

Més que immediatament després de les independències, i fins i tot a l’època de Jacques Foccart, els mitjans de comunicació de la Françafrique han cobrat importància durant els mandats de Nicolas Sarkozy i Emmanuel Macron. Almenys a l’època del general De Gaulle, de Georges Pompidou, de François Mitterrand i de Jacques Chirac, hi havia altres mitjans de comunicació que podien contrapesar i de vegades contradir-los. Però des dels anys 2000, cap mitjà de comunicació a França s’atreveix a desmentir el que escriu, per exemple, François Soudan, de “Jeune Afrique”, i titella de Paul Kagame, quan parla de Rwanda. A l’entorn audiovisual de la mateixa França, qui es pot atrevir a contradir la “paraula evangèlica” sobre Rwanda quan la prediquen TV5 Monde, France 24, ARTE o altres mitjans de comunicació propietat de Christine Ockrent (esposa de Kouchner) o finançats per l’OIF de Louis Mushikiwabo?

Per això, els ruandesos pensen que si Marine Le Pen fos elegida, potser aquests mitjans es qüestionarien i moderarien el seu zel en la defensa del que és indefensable a Rwanda.

Garantir la independència del poder judicial respecte als nacionals ruandesos processats a França

Des de 2001, els organismes creats pels lobbies protutsis de França, el més conegut dels quals és el Collectif des Parties Civils Pour le Rwanda (CPCR), persegueixen els opositors hutus que han fugit de la repressió de l’actual règim ruandès i s’han instal·lat a França.

Cada any s’inicien judicis contra alguns per “genocidi”. Els casos es preparen a Kigali i els testimonis de càrrec són els admesos per la Fiscalia ruandesa, mentre que la defensa no hi pot anar i menys encara confrontar aquests testimonis de càrrec amb els de la defensa.

Els pocs casos de judicis celebrats a París han fet la impressió que la “justícia a França” s’ha reduït a la “justícia d’una república bananera”. Hi ha previstos altres judicis.

Els ruandesos que segueixen amb interès l’actualitat de França poden pensar que, si Marine Le Pen fos elegida, el seu govern hauria de garantir la independència del poder judicial, entre d’altres tasques pel que fa a les relacions entre França i Rwanda, perquè els poderosos lobbies que han intentat i segueixen intentant tenir-lo com a ostatge pel que fa al genocidi de Rwanda “no acabin desacreditant-lo i relegant-ho al rang d’una “república bananera”.

Conclusió

Això és només una anàlisi de política-ficció. Però tots els ciutadans del món tenen dret a fer preguntes, especialment preguntes com: “Què passaria si…? Això no presagia el que passarà i no pretén animar ningú a canviar les seves creences polítiques. Aquest darrer exercici és un capítol diferent, el de l’activisme i la militància política. Aquest no és el nostre enfocament.

Font: Échos d’Afrique

François Henrot, mà dreta de David de Rotschild a la Banca Rotschild, sobre Emmanuel Macron