Una història de Taybeh, un dels darrers pobles cristians de Cisjordània

«El colon apareix a cavall amb 85 caps de bestiar i una arma. Em sento com si estigués a Texas.» – Ramez, un agricultor local

«Si reaccionem de qualsevol manera, perdrem. No tenim res amb què defensar-nos». – Sacerdot Bashar Fawadleh

«Aquest és el nostre testimoniatge. Serem testimonis o màrtirs de Jesús». Sacerdot Jacques-Noble Abed

Aquests són dos dels sacerdots de Taybeh. El poble ha aparegut últimament a les notícies, però no per les seves característiques úniques, com la seva magnífica fàbrica de cervesa –la primera d’Orient Mitjà– o el seu antic patrimoni cristià, que es remunta als temps bíblics. Jesús es va retirar a aquest poble, anomenat inicialment Efraïm, i va romandre aquí durant algun temps mantenint un perfil baix després de ressuscitar Llàtzer d’entre els morts (Joan 11,53-54). El poble està tan orgullós que Jesús s’hi allotgés que es va negar a convertir-se a l’islam, com van fer molts altres pobles de Palestina. Per tant, és l’únic poble de tota Palestina/Israel que continua sent cent per cent cristià.

Les notícies? Si encara no ho sabeu, Taybeh ha estat objecte de repetits atacs per part de colons radicals, com gairebé tots els altres pobles palestins de Cisjordània des del 7 d’octubre.

Vaig tenir l’oportunitat de visitar Taybeh el mes passat, quan vaig estar a Palestina, poc després dels primers atacs. L’havia visitat anys enrere durant l’Oktoberfest, però mai hi havia tornat, i ja era hora. Especialment des de finals de juny, els colons violents havien estat incendiant repetidament la zona i matant persones en pobles com Kufr Malak i Sinjil, als afores de Taybeh, així com als afores de la pròpia Taybeh. En un altre poblet pròxim, un ciutadà palestí-estatunidenc de 20 anys, Sayfollah Musallat, va ser brutalment colpejat amb pals i bats mentre intentava protegir el seu poblet de la violència dels colons. Els colons israelians i els seus guardaespatlles armats legalment (les FDI) van impedir que una ambulància arribés fins a ell durant tres hores. Aquesta mena de successos passen constantment als palestins, però l’assassinat de Saif va ser notícia perquè era ciutadà estatunidenc i els seus pares, que viuen a Florida, es van negar a deixar que l’assumpte quedés en l’oblit.

A Taybeh, ens reunim amb dos sacerdots locals i alguns agricultors, que ens expliquen que els 3000 acres d’olivars i terres de cultiu a l’est de Taybeh han estat pràcticament confiscats per colons que viuen en un nou assentament prop del poble (aquest petit i agressiu assentament se suma als quatre que ja existeixen al voltant de Taybeh).

És important assenyalar que aquest nou assentament, la confiscació de terres i l’assetjament organitzat ja s’estaven produint ABANS del 7 d’octubre. Però des de l’estiu de 2025, s’han accelerat ràpidament. Tots els habitants del poble van esmentar el principal instigador de l’augment de l’assetjament i la violència: un colon radical conegut com Menahi, al qual es veu sovint a cavall envoltat de desenes de caps de bestiar (es calcula que entre 50 i 100 vaques), amb un rifle automàtic a l’espatlla.

Els agricultors van explicar:

«Veiem Menahi com un beduí o un vaquer perillós. Vol ser l’únic pastor, el rei o el xeic de tots els qui viuen aquí.»

Ens van mostrar vídeos de Menahi portant el seu bestiar famolenc a través dels olivars, on els caps de bestiar arrencaven i mastegaven les fulles tendres i els brots d’olivera. Ens van explicar com Menahi conduïa el seu bestiar a través dels horts de la gent, trepitjant i menjant-se els facus (una mena de cogombre local), l’ordi i tot el que hi havia al camp.

«Intentem documentar-ho tot, però de què serveix? Portem gairebé dos anys sense atrevir-nos a entrar a les nostres terres per a veure com estan els arbres, regar-los o podar-los. Fins i tot abans del 7 d’octubre ens robaven les eines. Ens van robar les olives en època de collita. Ara no podem entrar als olivars. He hagut de comprar una tanca molt cara amb filferro de pues per a protegir els meus camps. Quan treballo allí, em sento com en una presó».

Els colons també han intentat prendre el control total de l’Ein (la deu local) que proveeix d’aigua Taybeh i alguns altres pobles (aquesta deu és l’aigua que dóna a la cervesa de Taybeh el seu sabor tan ric i refrescant). Van destruir totes les càmeres de seguretat al voltant de l’Ein i amb freqüència han prohibit l’accés als qui en depenen. També han tallat les canonades d’aigua que van de l’Ein a Taybeh, per reparar les quals la gent dels pobles locals ha arriscat la seva vida.

A més, la seva violència a la regió ha obligat diverses aldees beduïnes al voltant de Taybeh a fer les maletes i traslladar-se al poble per a protegir-se, un arranjament que ni ells ni els habitants de Taybeh desitgen i que suposa una degradació dels dos modes de vida. Aquest article de desembre de 2024 parla de la neteja ètnica que s’està duent a terme en aquesta zona. Vaig visitar una de les aldees beduïnes esmentades a l’article anterior, Umm Jamal, mentre era objecte de neteja ètnica l’estiu passat i vaig escriure sobre això aquí.

Però després va venir la mesura més impactant: a mitjan juliol, els colons van entrar al cor sagrat del propi poble i van calar foc als terrenys que envoltaven les ruïnes d’una antiga església bizantina dedicada a Sant Jordi, una de les ruïnes cristianes més antigues de Palestina. Els vilatans cuiden el lloc col·locant flors i espelmes al seu interior, mantenint-lo viu com un lloc sagrat, un lloc dels seus avantpassats. Em van dir que algunes persones del poble fins i tot sacrifiquen ocasionalment un animal fora de l’església quan fan una petició especial en les seves oracions i distribueixen la carn entre els pobres. Són vestigis d’antigues pràctiques religioses que s’han transmès durant mil·lennis en aquesta part del món.

Just al costat de les ruïnes de l’església i del bell cementiri que hi ha al costat, els colons van deixar terra cremada i pedres ennegrides al voltant del perímetre i a les feixes situades a sota, un missatge durador i lleig que no s’esborrarà ni s’oblidarà fàcilment. El missatge? Els pinxos estan en el poder i ningú us ajudarà. Perquè, per descomptat, «Déu» està del costat dels pinxos. Tenen «dret diví» a prendre el que vulguin i fer el que vulguin. Perquè, per descomptat, els pinxos s’anomenen a si mateixos «jueus», així que no hi ha res més a dir.

Va ser en aquest moment, davant el sòl i les roques ennegrides al voltant de la seva antiga església, quan els tres sacerdots del poble van fer una crida urgent per a demanar ajuda i suport a tothom.

Quina altra cosa podien fer?

Què faríeu vosaltres?

Vaig anar a visitar el poble l’endemà passat, quan l’aire encara feia olor de fum.

Poc després de la meva visita, Mike Huckabee (ambaixador dels Estats Units a Israel) va visitar Taybeh i va emetre una declaració més contundent del que és habitual, clarament enfadat perquè els seus aliats, els bons, s’estaven comportant d’una manera tan vergonyosa. Sens dubte, es va consolar pensant que Taybeh, el noi estatunidenc linxat i la recent bomba en una església catòlica a Gaza eren només uns pocs incidents aïllats, errors, i no la norma. Per descomptat, si hagués estat una mesquita la bombardejada, si Taybeh hagués estat un poble musulmà i Saif Musallat un simple posseïdor d’un document d’identitat de Cisjordània en lloc de ciutadà estatunidenc, Huckabee no hauria tingut motius per a indignar-se ni per a emetre declaracions enèrgiques.

Per què ho sé? Perquè els fets esmentats passen diàriament a Palestina i Huckabee no diu res sobre aquest tema.

Les seves declaracions van tenir poc efecte, perquè fa només uns dies, els colons van tornar i van encendre nous focs al cor de Taybeh, cremant els cotxes d’alguns vilatans i deixant pintades amenaçadores a les parets.

Farà alguna cosa Mike Huckabee sobre aquest tema? Escriviu-li una carta i demaneu-li que ho faci.

P.D.: Dins de l’església melquita de Taybeh

Després d’inspeccionar la terra cremada, Abuna Jacques-Noble Abed ens va dur a la seva església melquita pròxima. Teníem curiositat, ja que mai havíem estat dins d’una, i Abuna Jacques era un home alegre i profundament espiritual, la mena de persona la sola presència de la qual et fa voler acostar-te a Déu.

«Aquesta és la porta del cel», va dir Abuna, assenyalant amb reverència cap a la iconòstasi i permetent-me amablement trucar la porta i cantar una mica de Dylan.

Després ens va portar darrere de la iconòstasi, al sancta sanctorum, on sempre es guarda una mica de pa consagrat dins d’un colom suspès sobre l’altar. Va parlar de la unitat del Cos de Crist entre Orient i Occident, de la igualtat entre homes i dones. Va parlar del camí de Jesús, de la seva transfiguració i de la nostra, si continuem seguint-lo a través de la seva vida, mort i resurrecció. Havia estat llegint Ezequiel i, mentre parlava, vaig veure rodes dins de rodes per tota l’església, les quatre criatures vivents. Per un moment, vaig sentir com si estiguéssim envoltats de carros de foc.

Potser va ser el pensament que Jesús es va retirar aquí una vegada. Potser van ser les monges que ens van mostrar l’antiga Casa de les Paràboles a Taybeh aquell mateix dia, amb un lloc per als animals a la part inferior i un pis superior per a la família –famílies locals que vivien com ho havien fet des de temps bíblics– i la sensació de la profunda història d’aquest petit poble. Potser va ser el foc dins nostre i els incendiaris que vagaven per fora.

El foc era en part un lament perquè gran part de la història orgànica de Terra Santa continua sent arrasada per un moviment agressiu que pretén reclamar l’herència exclusiva d’aquestes antigues històries bíbliques, un lament perquè aquest paradigma d’exclusivitat religiosa ens hagi robat a tots una riquesa més profunda que només podria il·luminar-nos i beneir-nos a tots.

Però en el lament també hi havia un foc d’adoració, perquè malgrat tot, les rodes dins de les rodes continuaven girant, el colom continuava volant i la tradició continuava viva i cremant al cor dels sacerdots locals. Un foc diferent de l’estrany foc ofert pel pobre i desemparat Menahi i els seus seguidors moralment enganyats, i tots aquells que pensen que en beneir-los, estan beneint Déu. Ells, d’entre tota la gent de Taybeh, són els qui corren un risc més gran de patir un altre tipus de foc: el del judici. Ho dic molt de debò quan dic que resem perquè es penedeixin de la seva violència, els seus privilegis i els seus deliris de grandesa.

I repeteixo: Taybeh (i tot el que queda de Palestina) està sent objecte de repetits atacs i la perdrem sense la intervenció internacional. Han demanat ajuda. Respondrem? La intervenció no ha de dirigir-se únicament contra uns pocs colons radicals, sinó contra el moviment colonitzador i l’ocupació i l’apartheid que l’acompanyen, recolzats per l’Estat d’Israel, que al seu torn compta amb el suport dels Estats Units, l’imperi mundial.

Resem per la protecció de Taybeh, perquè el foc sagrat romangui als cors dels fidels, fins i tot si s’enfronten al martiri. He vist la diferència entre sants i pecadors a la terra, i Taybeh és un d’aquells llocs que fa que aquesta distinció sigui molt clara.

Foto: Iconòstasi de l’església melquita de Taybeh 

Font: Mercy Aiken

Cristians palestins denuncien atacs a Taybeh (Grupo Fórmula, 16.07.2025)