Una rera l’altra, les fitxes del dòmino segueixen caient. Es van materialitzant inexorablement les denúncies, davant les càmeres de televisió, del general Wesley Clark, excomandant suprem de l’OTAN durant l’atac a Kosovo, atac que ara se’ns proposa com a model del que s’hauria de fer a Síria. Ja a l’inici de l’atac a l’Afganistan, aquest general va denunciar el pla secret del seu propi Govern: “prendre set països els propers anys: començant per l’Iraq, després Síria, el Líban, Somàlia, Líbia, Sudan i per acabar l’Iran”. Sorprenentment aquesta denúncia, d’una gravetat extrema, l’exactitud de la qual està demostrada pels fets consumats, ha passat gairebé desapercebuda. Tal és el poder de silenciament dels grans mitjans, controlats per un nombre cada vegada més reduït de poderoses societats.

Els 817.000 especialistes en tasques de seguretat top secret comptabilitzats ja fa uns anys per Dana Priest al The Washington Post, han sabut fer molt bé la seva feina: eliminar qualsevol mena de llaç o relació entre totes i cadascuna d’aquestes agressions, denigrar-nos com a teòrics de la conspiració als qui som conscients que es tracta d’un únic projecte de dominació, presentar les noves agressions -ara a Síria- amb motivacions i elements que aparentment no tenen res a veure amb les ja “amortitzades” (com la de l’Iraq), etc. En especial ha estat fonamental “l’efecte Obama”: l’entronització a la presidència d’un home de color, a qui cínicament vénen comparant durant aquests dies amb Martin Luther King, quan en realitat les seves responsabilitats en múltiples agressions internacionals són gravíssimes; l’entronització d’un candidat creat pels serveis secrets nord-americans i pel qual Wall Street va apostar molt fort, però que tanmateix han “venut” com una carismàtica personalitat sorgida des de la perifèria de l’establishment. Tot el que està passant aquests darrers anys no hauria estat possible amb personatges com el Bush o l’Aznar de les Açores.

Però tot i que amb rostres nous de defensors de “la llibertat”, en realitat les estratègies no han variat gaire des que després del conflicte de Rwanda es va inventar l’anomenada “responsabilitat de protegir”, que des d’aleshores donaria a Occident (que s’autoproclama “la comunitat internacional”) barra lliure per violar sistemàticament la sobirania nacional de qualsevol nació a la que arbitrariament decideixin convertir en blanc, liquidant així el principi de no ingerència i convertint les agressions internacionals en intervencions “humanitàries” o “alliberadores”. Les similituds en aquestes estratègies, des de principis dels noranta a l’Iraq i Rwanda fins al dia d’avui a Síria, semblen calcades al detall en l’essencial : creació de “rebel·lions” i oposicions “democràtiques”, ús de l’anomenat talk and fire, l’estratègia que utilitza conjuntament i de manera perversa les “negociacions” i la força militar; etc. El resultat sempre és el mateix: la destrucció del país i el posterior saqueig dels seus recursos naturals, amb la passivitat de les societats “democràtiques” estupiditzades per la propaganda oficial.