Mentre escoltava els analistes polítics occidentals xerrant sobre l’Iran a les ones la setmana passada, vaig pensar en Umm-Kulthum i en la tendència d’Occident a filtrar les formes d’expressió no occidentals, ja siguin musicals o polítiques, a través dels seus propis marcs, passant per alt sovint la lògica emocional subjacent més profunda.
El maqamat d’Umm-Kulthum (un sistema de modes melòdics, similar a les escales de la música occidental, però amb estructures i regles més complexes) i el càlcul estratègic de l’Iran sorgeixen tots dos de tradicions amb la seva pròpia coherència interna, però sovint se simplifiquen fins a convertir-se en caricatures quan es veuen a través dels paradigmes occidentals.
La seva música no era només entreteniment, sinó un vehicle de memòria cultural, resistència política i sofisticació poètica. Cançons com Al Atlal estaven impregnades de poesia àrab clàssica i anhel postcolonial, però els mitjans occidentals sovint la presentaven com una diva en lloc de com una força cultural que va donar forma a la identitat àrab durant la descolonització.
Les respostes militars de l’Iran, com el seu recent atac amb míssils contra una base estatunidenca a Qatar, solen ser qualificades pels mitjans occidentals com una escalada o una acció irracional. Però des de la perspectiva de l’Iran, es tracta de senyals calibrats: «Respondrem, però no volem una guerra total». Umm-Kulthum expressava la seva música com un científic especialitzat en míssils balístics utilitza les equacions, calculant l’impacte emocional de cada nota. Però tot el que Occident sentia en ella era «plor primitiu» o «espectacle emotiu», sense comprendre el «tarab», l’estat d’èxtasi musical profundament immersiu, gairebé espiritual, que evocava en el seu públic.
Els marcs interpretatius d’Occident són eines de poder tou, una estructura d’esborrament que atorga legitimitat al qui entén i margina al qui no entén. En fer-ho, no tan sols malinterpreta l’altre, sinó que també perd oportunitats per a un compromís més profund.
Els atacs de l’Iran eviten víctimes massives, la qual cosa denota moderació. La represàlia segueix a la provocació, i no al revés. Modelada pels records de la guerra entre l’Iran i l’Iraq i dècades de sancions, la seva doctrina militar gira entorn de la supervivència.
Per contra, la doctrina militar d’Israel es basa en la prevenció, la dissuasió i el control ràpid de l’escalada. La doctrina Dahiya implica l’ús desproporcionat de la força i la destrucció d’infraestructures civils en zones utilitzades per actors no estatals com l’Hesbol·là o Hamàs; la seva opció Samsó implica la destrucció mitjançant l’ús no declarat de l’energia nuclear.
Quan el líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Ali Khamenei, adverteix que la intervenció militar estatunidenca causaria «danys irreparables», no es limita a llançar una amenaça, sinó que invoca una cosmovisió teològica en la qual el martiri, la resistència i la justícia divina estan profundament entrellaçats.
La resistència contra els Estats Units, Israel i la dissidència interna és una lluita sagrada a l’Iran postrevolucionari, la qual cosa reforça la idea que el martiri podria ser un resultat possible. La justícia divina («Adl» en la teologia sunnita, «Adalah» en la teologia xiïta) és un atribut fonamental d’Al·là, que jutja tots els éssers humans amb perfecta imparcialitat. Per a Khamenei, la supervivència no és simplement una qüestió de política, sinó de legitimitat espiritual. Les amenaces israelianes d’eliminar-lo són sacrílegues i han estat condemnades pels líders dels grups religiosos minoritaris de l’Iran: cristians, jueus, zoroastrians i mandeus.
En contrast, la cosmovisió teològica sionista està lligada a una entitat política específica. La justícia divina (Tzedek o Mishpat) en el judaisme està estretament lligada a la teologia del pacte: la justícia de Déu s’expressa a través del seu pacte amb el poble jueu, recompensant l’obediència i castigant la desobediència. El sofriment històric (per exemple, l’exili, els pogroms, l’Holocaust) s’interpreta a vegades com un càstig diví, mentre que l’establiment d’Israel (1948) es considera una restauració de la justícia. Sens dubte, els membres del moviment jueu Gush Emunim consideren que els míssils iranians que van caure sobre Tel Aviv i Haifa són el seu càstig per no haver complert la seva obligació divina de prendre el control total de Cisjordània i la Franja de Gaza.
El concepte islàmic de ṣabr (صَ*بْ*ر), traduït com a «paciència», «fermesa» o «resistència», té profundes arrels en la retòrica i el comportament bèl·lic de l’Iran. Per als líders iranians, sabr és tant una virtut religiosa com una postura estratègica. És la resistència davant les sancions, els assassinats i els atacs militars, una forma de resiliència divina, no una espera passiva. És una «moderació calculada», arrelada en la teologia xiïta i en el llegat de Karbala, on la victòria moral s’aconsegueix a través del sofriment i la perseverança.
Per contra, la doctrina d’Israel posa l’accent en la prevenció, la rapidesa i la força aclaparadora. La seva narrativa es basa en el «mai més», un ethos postholocaust utilitzat per a justificar respostes ràpides, sovint desproporcionades (és a dir, catastròfiques) a les amenaces percebudes. Mentre l’Iran parla de dignitat a través de la resistència, Israel parla de supervivència a través del domini.
Quan Umm-Kulthum cantava «للصبر حدود» («La paciència té els seus límits»), expressava un poderós límit emocional, una declaració que ni tan sols l’amor més profund pot justificar el sofriment infinit. I ara, especialment després dels assassinats i atacs d’alt perfil contra interessos iranians, Teheran ha començat a canviar. La postura tradicionalment moderada està donant pas a una confrontació més directa: atacs amb míssils, amenaces públiques i gestos simbòlics com el sermó de Khamenei amb un rifle al seu costat. La frase d’Umm-Kulthum es referia a la dignitat emocional, i la postura canviant de l’Iran es fa ressò d’un llindar similar, en el qual la resistència ja no es considera virtuosa, sinó còmplice. La ressonància cultural és sorprenent: tots dos parlen d’un moment en el qual la paciència es converteix en una forma d’autoanul·lació, i l’acció, per costosa que sigui, es converteix en una reivindicació de la capacitat d’actuar.
Els governs i els mitjans de comunicació occidentals han interpretat la moderació de l’Iran com una vacil·lació estratègica o una falta de capacitat, una feblesa interna deguda a la tensió econòmica o a la dissidència política, la por a una escalada o a la dissuasió per part del poder militar superior d’Israel o els Estats Units. Però això no és el que passa. Aquesta interpretació errònia condueix a errors polítics. Per exemple, els líders occidentals solen instar l’Iran a «rebaixar la tensió» després dels atacs israelians, ignorant el dret legítim de l’Iran a l’autodefensa en virtut de l’article 51 de la Carta de les Nacions Unides. Aquesta doble moral reforça la narrativa iraniana sobre la hipocresia occidental i alimenta la seva determinació d’actuar segons els seus propis termes.
Igual que la música d’Umm-Kulthum va ser despullada del seu context polític i cultural, les polítiques de l’Iran, tal com les veuen els mitjans de comunicació occidentals, també estan divorciades de la dinàmica regional i les pressions internes que les conformen.
Per exemple, el suport de l’Iran a l’Hesbol·là al Líban, a Hamàs i al Gihad Islàmic palestí en els territoris ocupats, a diverses milícies xiïtes a l’Iraq, als huthis al Iemen i a uns altres a Síria i Bahrain representa un «Eix de la Resistència» més ampli contra la influència occidental i l’ocupació israeliana. Aquests actors no estatals són moviments de resistència legítims, no «terroristes», com els considera Occident.
Fins i tot sota el règim del Sha (és a dir, abans de la Revolució Islàmica), l’Iran feia costat a grups a l’estranger per a contrarestar els seus rivals regionals. En empoderar els seus aliats més enllà de les seves fronteres, l’Iran estén la seva influència i crea barreres contra adversaris com Israel, l’Aràbia Saudita i els Estats Units. El suport de l’Iran als actors no estatals és una pedra angular de la seva estratègia regional, modelada per una barreja d’ideologia, preocupacions de seguretat i ambició geopolítica.
La narrativa occidental sobre el suport de l’Iran als actors no estatals es presenta com a desestabilitzadora, mentre que les seves preocupacions en matèria de seguretat –envoltat de bases estatunidenques i veïns hostils, especialment un amb armes nuclears– rares vegades reben el mateix pes analític.
Els Estats Units també han utilitzat actors no estatals com a eines de projecció de poder asimètric, a l’Afganistan, Nicaragua, Guatemala, El Salvador i Líbia, per anomenar-ne alguns. Israel també té una llarga història d’operacions negables, en particular en la recopilació d’informació i el sabotatge, sovint a través d’actors no estatals, col·laboradors locals o unitats encobertes. Encara que no manté una xarxa formal de proxis com la de l’Iran, ha aprofitat les seves relacions tàctiques i els seus actius clandestins per a ampliar el seu abast, especialment en països com Síria, Líban i l’Iran.
Però és just dir que l’equilibri de l’autoritat moral s’ha inclinat a favor de l’Iran. Tot i que els mitjans de comunicació occidentals solen presentar l’Iran com un actor rebel i les intervencions dels Estats Units com a promotores de l’estabilitat o la democràcia, els països de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina no veuen l’Iran com un actor rebel, sinó com un símbol de desafiament contra la dominació occidental. Les nacions que han sofert l’imperialisme occidental s’identifiquen amb el discurs de l’Iran de resistència a la pressió dels Estats Units i Israel. Com a països que cerquen afirmar la seva independència en un món multipolar, admiren la negativa de l’Iran a cedir davant les sancions, les amenaces militars o la ingerència en la seva sobirania.
L’adhesió formal de l’Iran al BRICS el 2024 va ser una gran victòria diplomàtica i, malgrat la influència israeliana en alguns països, el BRICS no ha condemnat obertament l’estratègia de l’Iran d’utilitzar proxis. En canvi, ha posat l’accent en la distensió, la sobirania i la diplomàcia multipolar, en una picada d’ullet tàcita a la legitimitat de l’Iran per a resistir el que és clarament una extralimitació occidental. En resum, la guerra no és només una contesa militar, sinó una batalla de narratives, i els aliats de l’Iran l’estan ajudant a guanyar-se els cors i les ments en llocs que Washington i Tel Aviv solen passar per alt.
A l’Orient Mitjà, sovint se’ns malinterpreta sistemàticament: l’alliberament es tradueix erròniament com a extremisme; la resistència cultural es degrada a nostàlgia i l’estratègia es descarta com a fanatisme.
Quan escoltem la lògica estratègica de l’Iran, la seva por a l’encerclament, el seu record del cop de 1953, la seva doctrina de la dissuasió, comencem a veure que el que sovint s’etiqueta com a «provocació» és, en realitat, una forma de supervivència. Escoltar d’una altra manera significa negar-se a filtrar el que es veu i se sent a l’Orient Mitjà a través de la gramàtica occidental de la raó o l’estratègia.
Quan Umm-Kulthum canta durant 40 minuts una sola estrofa, quan l’Iran invoca la cosmologia xiïta en la seva retòrica política o quan un poeta palestí es lamenta en metàfores, Occident no ha de veure això com a trencaclosques que cal desxifrar per a convertir-los en una cosa familiar. Més aviat, són invitacions a acceptar la dissonància i l’estranyesa.
Rima Najjar és palestina, la seva família paterna procedeix del llogaret de Lifta, als afores occidentals de Jerusalem, que va ser despoblada per la força, i la seva família materna és de Ijzim, al sud de Haifa. És activista, investigadora i professora jubilada de literatura anglesa a la Universitat Al-Quds, a la Cisjordània ocupada. Escriu a Medium
Font: Rima Najjar
Imatge: Umm-Kulthum, la llegendària cantant egípcia coneguda com «La veu d’Egipte», no només era famosa per la seva veu potent i la seva emotiva interpretació, sinó també per la seva peculiar presència a l’escenari, en particular per l’ús d’un mocador blanc. Aquest petit accessori es va convertir en un element icònic de les seves actuacions, amb un significat tant pràctic com simbòlic.
Umm-Kulthum canta Al Atlal al Teatre Olímpia de París el novembre de 1967