Aquesta setmana, Oxfam ha presentat el seu informe anual sobre la pobresa. El titular és que 62 persones acumulen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial. 62 persones tenen la mateixa riquesa que 3.600 milions de persones. Malgrat que la pobresa extrema disminueix progressivament al món, especialment per mor del creixement de la Xina i l’Índia, les desigualtats cada vegada són més extremes i cada vegada més un grup reduït de persones, una elit, acumula la major concentració de riquesa econòmica, poder mediàtic i poder polític (fins i tot militar). 

Molts pocs analistes arriben al fons de les causes que originen tanta concentració de riquesa. Un d’ells és el nostre paisà, Joan Carrero, el més concret, que situa en la història el precís moment en què tot es va començar a torçar: la nit del 22 al 23 de desembre de 1913, quan, amb nocturnitat i amb el relaxament dels dies nadalencs, el Congrés dels Estats Units va aprovar la fundació de la Reserva Federal dels Estats Units. El nom pot induir a l’error ja que una gran majoria de la població, inclosa la dels Estats Units, creu que la Reserva Federal és un banc central públic. Una gran farsa ja que la Fed, com es coneix als EEUU, és un banc central de propietat privada. És un banc estatal, però privat, compromès prioritàriament amb els interessos dels seus accionistes, els propietaris dels principals bancs comercials dels EEUU. Això explica perquè les seves polítiques monetàries estan dirigides als beneficis de la indústria bancària i a la oligarquia financera. La Fed centralitza el poder dels bancs estatunidencs en una entitat privada que controla l’emissió de moneda, la taxa d’interès, la creació de crèdit, la inflació… Presta diners al govern a canvi d’interessos, quan el govern els podria crear de forma gratuïta. Això ha marcat la pujada dels deutes nacionals.

Aquest sistema s’ha convertit en doctrina del neoliberalisme, que atribueix tots els avantatges a la “independència” dels bancs centrals privats per determinar el nivell “adequat” de l’oferta monetària, la inflació o el volum de crèdit que una economia pot necessitar. En realitat, però, la independència dels bancs centrals significa la independència respecte de les institucions democràtiques, no dels poderosos interessos financers. Un exemple el tenim en el Banc Central Europeu, que fa ostentació de la seva independència de qualsevol poder polític, però el seu actual president, Mario Draghi, fou vicepresident a Europa de Goldman Sachs, quart banc d’inversió del món, el qual va assessorar el govern de Grècia en l’ocultació del seu deute a la Unió europea.

Com a resultat, podem parlar del major lladrocini perpetrat a gran escala global: la transferència de recursos públics dels bancs centrals a la banca privada, i la transferència del deute de la banca privada als Estats. Centenars de milers de milions d’euros en el cas d’Europa. Però, als EEUU, una auditoria del Congrés ha revelat que la Fed hauria transferit als principals bancs privats més de 16 bilions europeus d’euros en dos anys i mig. Unes xifres escandaloses que han obligat a practicar dràstiques polítiques d’austeritat a molts d’Estats, mentre s’endeutaven progressivament a l’haver-se de finançar obligatòriament a través de la banca privada, abonant forts interessos per uns recursos que els bancs obtenen del Banc Central a un baix interès.

El resultat és un gran frau. Però no només un frau monetari, també és un frau ideològic. Perquè se’ns ven aquest sistema com si fos una garantia de defensa del lliure mercat, quan una oligarquia, gràcies al control d’una qüestió tan fonamental com l’emissió de moneda, ha creat un gran monopoli dels diners que li ha permès acumular tant de capital que li permet manejar els governs més poderosos al seu caprici. I, segurament, cap d’aquests oligarques no figuren a la llista dels més rics, perquè la seva fortuna és incalculable.