En una entrevista concedida a World Socialist Web Site, el conegut periodista d’investigació australià John Pilger adverteix que “Estats Units és a prop de posar les mans sobre” el valent editor de WikiLeaks, Julian Assange.
El mes passat, la ministra de l’Interior britànica, Priti Patel, va aprovar l’extradició d’Assange als Estats Units, on s’enfronta a 175 anys de presó en virtut de la Llei d’Espionatge per publicar informació veraç que exposa els crims de guerra dels Estats Units a l’Iraq i l’Afganistan.
Com explica Pilger, l’ordre de Patel serà objecte d’una nova apel·lació, però la judicatura britànica que dictarà sentència ha facilitat la persecució d’Assange en tot moment. Això subratlla la urgència d’una lluita política per alliberar Assange, basada en les poderoses lluites de la classe treballadora que sorgeixen arreu del món.
Pilger va començar la seva carrera als mitjans de comunicació a finals de la dècada de 1950. El seu primer documental, The Quiet Mutiny (El motí silenciós), va exposar aspectes de la guerra dels Estats Units al Vietnam el 1970. Des de llavors, Pilger ha produït més de 50 documentals, molts de llarga durada i centrats en revelar els crims de les grans potències imperialistes.
En una entrevista amb Rolling Stone el 2012, se li va preguntar a Assange: “Qui ha estat el seu defensor públic més crític?”. Va respondre: “John Pilger, el periodista australià, ha estat el més impressionant”.
Pilger ha estat indestructible en la defensa de l’editor de WikiLeaks. El 2018 i el 2019, va intervenir en mítings del Partit Socialista per la Igualtat, exigint que el govern australià utilitzés els seus poders diplomàtics i legals per alliberar Assange.
A causa de la seva defensa a ultrança d’Assange i la seva oposició a la guerra, Pilger amb prou feines és esmentat als mitjans de comunicació oficials d’Austràlia, tot i ser un dels periodistes més coneguts i respectats del país.
WSWS: Després de l’anunci de Patel permetent l’extradició, en quin punt es troba el cas Assange? Són els perills a què s’enfronta més urgents que abans?
John Pilger: És un moment perillós i imprevisible. Des que la ministra de l’Interior va signar l’ordre d’extradició, els advocats de Julian han presentat un recurs provisional. “Provisional” és part del tortuós procés d’apel·lació. Els advocats han de presentar el que es coneix com a “motius d’apel·lació perfeccionats” les properes setmanes, i després els Estats Units i la ministra de l’Interior presenten les seves respostes. Només després d’això passa a un jutge (que no està assegut en un tribunal) per decidir si ho accepta o no. Pot semblar meticulós, però, després d’observar-ho, em sembla un mantell d’ofuscació finament filat sobre un sistema profundament esbiaixat.
Fins a la vista del Tribunal Superior de l’any passat, creia que els jutges superiors del país rebutjarien el recurs dels Estats Units i recuperarien una mica de la noció mitificada de la justícia britànica encara que només fos per la supervivència del sistema, que depèn en part de la imatge” dins dels arcans de l’establishment britànic. Aquesta mostra d’“independència” en suport de la justícia s’ha donat en el passat. En el cas de Julian, els fets són segurament massa escandalosos –cap tribunal degudament constituït ni tan sols ho consideraria–, però estava equivocat. La decisió de lord Chief Justice d’Anglaterra i Gal·les el mes d’octubre passat que els Estats Units tenia dret a fabricar i introduir tardanament “garanties” que ni tan sols havien format part del degut procés previ va ser bastant xocant. No hi va haver justícia, no hi va haver procés; l’astúcia i la crueltat del poder dels Estats Units es van posar de manifest. El poder és el correcte.
Avui, Estats Units sap que és a prop de posar les mans sobre Julian. A diferència dels parlaments anteriors de Westminster, no hi ha una sola veu que parli a favor seu. Tot i una tenaç campanya que subratlla l’amenaça que l’extradició de Julian suposa per a la “premsa lliure”, a penes se’l reconeix als mitjans de comunicació, que segueixen sent intensament hostils a ell. Els periodistes no han estat mai tan obedients com ara, i el cas de Julian és un recordatori –per a alguns– del que haurien de ser. Els avergonyeix.
WSWS: Vostè ha defensat sistemàticament Julian durant més de 10 anys. Durant aquest temps, us ha sorprès la intensitat amb què se l’ha perseguit?
JP: Potser no em sorprèn; com a periodista he tingut la meva pròpia experiència amb la crueltat de l’Estat. Recordeu que la persecució de Julian és una mesura dels seus èxits. Va informar milions de persones sobre els enganys de governs en què massa gent confiaven; va respectar el dret a saber. Va ser un servei públic extraordinari.
WSWS: Creieu que això està relacionat amb un atac més ampli als drets democràtics?
JP: Sí, és la darrera etapa de l’abandó del que abans es deia “socialdemocràcia”. El “retrocés” dels drets als Estats Units i al Regne Unit és una reacció a l’aixecament, als anys 60 i 70, de la gent i la seva consciència i de les idees d’equitat. Va ser un “moment” històric en què la societat s’estava il·lustrant; els drets de les minories i de gènere estaven guanyant acceptació; els treballadors estaven lluitant. Al mateix temps, es va iniciar l’anomenada era de la informació. Només es tractava en part d’informació; era una era mediàtica, en què els mitjans de comunicació ocupaven un lloc omnipresent i de control a la vida de les persones. Un dels llibres més influents de l’època va ser The Greening of America. A la portada apareixien les paraules: “S’acosta una revolució. No serà com les revolucions del passat. S’originarà en l’individu”. El missatge del seu autor, un jove acadèmic de Yale, Charles Reich, era que la veritat i l’acció política havien fracassat i només la “cultura” i la introspecció podien canviar el món.
En pocs anys, impulsat per les noves oportunitats de benefici, el culte al “joisme” havia subvertit el sentit de la gent d’actuar junts, el sentit i el llenguatge de la justícia social i l’internacionalisme. La classe, el gènere i la raça es van separar; la classe com a manera d’explicar la societat es va convertir en una heretgia. Allò personal era allò polític, i els mitjans de comunicació eren el missatge. La propaganda era que alguna cosa anomenada globalisme era bo per a tu. El corporativisme, amb el seu llenguatge enganyós i el seu autoritarisme, es va apropiar de gran part de la manera com vivíem, assegurant el que l’economista Ted Wheelwright va anomenar una “Societat dels Dos Terços”, amb el terç inferior sotmès al deute i la pobresa mentre una guerra de classes no reconeguda desarrelava i destruïa el poder del treball.
L’any 2008, l’elecció del primer president negre al país de l’esclavatge i la fabricació d’una nova guerra freda van completar la desorientació política dels que, 20 anys abans, haurien format una oposició crítica i un moviment antiguerra.
WSWS: Hi ha una relació amb l’escalada bèl·lica, inclosos els enfrontaments liderats pels Estats Units amb la Xina i Rússia?
JP: Els esdeveniments actuals són el resultat directe dels plans establerts a la Guia de Planificació de la Defensa de 1992, un document que establia com els Estats Units mantindrien el seu imperi i farien front a qualsevol desafiament, real o imaginari. L’objectiu era el domini dels Estats Units a qualsevol preu, literalment. Escrit per Paul Wolfowitz i Dick Cheney, que exercirien un paper clau en l’administració de George W. Bush i en la invasió de l’Iraq, podria haver estat escrit per Lord Curzon el segle XIX. Van formar el “Projecte per a un Nou Segle Americà”. Els Estats Units, es presumia, “supervisarien una nova frontera”. El paper d’altres estats seria el de vassalls o súbdits, o serien aixafats. Van planejar la conquesta d’Europa i Rússia, amb tot el zel i la minuciositat dels imperialistes de Hitler. Les arrels de l’actual guerra de l’OTAN contra Rússia i les provocacions a la Xina són aquí.
WSWS: Què opina del paper que exerceix el govern laborista d’Albanese? Podeu comentar l’informe de The Declassified Australia, amb informació interna per al fiscal general Mark Dreyfus, que indicava que l’únic objectiu del govern laborista és un hipotètic trasllat a la presó, després que Assange hagi estat extradit als Estats Units i condemnat allà per càrrecs de la Llei d’Espionatge?
JP: El govern laborista d’Albanese és tan dretà i complaent com qualsevol govern laborista australià, només el govern de Whitlam el 1972-75 va trencar el motlle, i se’n va desfer. Va ser el govern laborista de Julia Gillard qui va iniciar la col·lusió d’Austràlia amb els Estats Units per silenciar Assange. La idea del “trasllat a la presó” es pot veure com una manera de satisfer el suport a Julian al seu país. Passi el que passi, els Estats Units decidiran i el govern d’Albanese farà el que se li digui.
WSWS: Estem plantejant la necessitat que els treballadors i els joves surtin en defensa d’Assange, com a punta de llança de la lluita contra la guerra i l’autoritarisme. Per què creu que la gent corrent ha d’entomar la lluita per alliberar Assange?
JP: Julian Assange és la valenta encarnació d’una lluita contra les forces més fosques i opressives del nostre món; i la gent de principis, joves i grans, s’hi han d’oposar tant com puguin; o un dia pot tocar les seves vides, i d’altres coses pitjors.
Font: World Socialist Web Site