En directe des de Gaza: Entrevista al poeta i acadèmic palestí Ziad Medoukh per Dimitris Konstantakopoulos, per a defenddemocracy.press i militaire.gr.

«Creguin-me, la meva determinació, el meu coratge, la meva resistència, la meva paciència i el meu optimisme no poden superar la meva angoixa absoluta… Em costa creure que continuï viu, perquè veig la mort mil vegades al dia i, tot i que no em fa por, em preocupa el nostre futur. L’única cosa positiva de tot això, cosa que m’enorgulleix, és que no sento cap odi. Acceptin, si us plau, l’expressió de l’amistat dels palestins de Gaza, que ja no és Gaza, i de Ziad, que ja no és Ziad».

Aquestes paraules, entre d’altres, figuraven en un missatge que el palestí Ziad Medoukh, habitant d’aquesta ciutat martiritzada, va enviar l’any passat als seus amics europeus des de Gaza. Afortunadament, ha sobreviscut i continua decidit a romandre a la seva terra, viu o mort. Perquè, ens diu, si me n’anés, participaria en una segona Nakba (la «catàstrofe» dels palestins, la seva expulsió inicial el 1948 durant la creació de l’Estat d’Israel, amb l’objectiu d’establir una majoria jueva).

Gloria als pobles que compten amb intel·lectuals i guies espirituals com Ziad. El futur els pertany, passi el que passi d’ara endavant.

L’hem cercat a Gaza, on Crist ha estat crucificat una vegada més, per a donar directament, sense intermediaris, a aquest poble la veu que s’ha guanyat amb la seva sang i el seu dolor indescriptible, perquè ens digui com viu, què sent i què pensa. Sigui quina sigui l’opinió de cadascú sobre la qüestió palestina –encara que, a hores d’ara, només els cecs, els sords i els homes sense dignitat poden no veure que la suposada «operació antiterrorista» d’Israel s’ha convertit en un genocidi–, és essencial escoltar i veure la gent real, cosa que no fan els mitjans de comunicació internacionals, que no ens informen, sinó que ens desinformen.

Ziad és doctor per la Universitat París VIII i dirigeix el Departament d’Estudis Francesos de la Universitat Al-Aqsa de Gaza, on va fundar el 2004 el Centre per a la Pau de Gaza, inspirat en les idees de Gandhi. És impulsor de nombroses iniciatives socials, com l’ajuda als agricultors locals o el suport psicològic als nens que creixen sota els implacables bombardejos. És autor de diversos llibres, el més recent dels quals, publicat enguany en francès, es titula Gaza, ma vie sous les bombes (Gaza, la meva vida sota les bombes), així com d’innombrables recopilacions poètiques i estudis sobre l’evolució de la societat palestina. Ha estat guardonat amb tres premis internacionals per la seva obra poètica.

«Els palestins ho hem perdut tot», ens diu Ziad. «La nostra terra, les nostres cases, les nostres famílies, els nostres éssers estimats, les nostres pertinences, les nostres oliveres. Només ens queda l’esperança. És amb ella amb la qual vivim». Descriu com les famílies i la societat palestines s’han convertit en una força indestructible de solidaritat per a resistir l’horror quotidià.

Tot i que expressa la seva gratitud cap als manifestants d’arreu del món, no oculta la seva decepció cap als governs i els poderosos d’aquest món, que podrien aturar el genocidi però no ho fan, ignorant les seves obligacions morals, polítiques i jurídiques derivades de la Convenció de Ginebra sobre el genocidi. De la mateixa manera, denuncia l’actitud dels mitjans de comunicació que oculten la magnitud de les atrocitats comeses a Palestina.

L’entrevista va tenir lloc el 21 de maig. Els tres dies següents, mentre es multiplicaven les morts per inanició, sobretot de nens i ancians, Gran Bretanya, França i el Canadà van condemnar la massacre, mentre que la gran premsa occidental, amb vint mesos de retard (!), va començar per fi a anomenar les coses pel seu nom. Però ens quedem en les paraules, no en els fets. I fa l’efecte que els dirigents europeus només cerquen eludir la seva responsabilitat en el major crim contra la humanitat des dels nazis. Però han trigat massa. La història no serà més indulgent amb ells que amb Ponç Pilat si no actuen amb decisió, fins i tot ara.

Per concloure aquesta breu introducció, permeti’ns assenyalar que els esdeveniments de Gaza no només tenen importància local o regional, sinó també mundial. En un esclaridor article, Thomas Fazi explica per què Gaza és un laboratori per a revisar les normes morals que encara regeixen oficialment la política militar estatunidenca, però també per a posar a prova l’ús de la violència massiva contra la població civil com a arma de guerra, un mètode que demà podria emprar-se contra la Xina, al mateix temps que s’estudien els límits de les reaccions de l’opinió pública occidental.

Tanmateix, la qüestió és encara més àmplia. Com poden tolerar la majoria dels Estats –alguns fins i tot secundant-ho amb trameses d’armes– tal genocidi davant els ulls del món sencer? Com, vuitanta anys després de la derrota del nazisme, poden ressorgir amb total impunitat les seves idees i els seus mètodes? Com és possible que el propi poble jueu prengui un camí que la seva pròpia experiència hauria d’haver-li ensenyat, com tota la història de la humanitat, que acabarà conduint-lo a la seva pròpia perdició?

Ja no es tracta dels palestins de Gaza o Cisjordània. Es tracta del futur de la nostra civilització, del futur de la humanitat.

Font: Defend Democracy Press

«NO ens en anem!» Un poeta palestí parla des de Gaza amb Dimitris Konstantakopoulos (Militaire News, 24.05.2025)
Es poden activar els subtítols automàtics