Emili Darder i la propaganda (Joan Carrero, 04.03.17)

Diumenge passat es va celebrar al Mur de la Memòria del cementiri de Palma el vuitantè aniversari de l’afusellament, en aquest precís lloc, a l’alba del dia 24 de febrer de 1937, dels alcaldes republicans de Palma i Inca, Emili Darder i Antoni Mateu. Al costat d’ells van ser també afusellats l’advocat i polític Alexandre Jaume i l’empresari Antoni Maria Ques. Fa anys que assisteixo a l’acte en el qual, al voltant d’aquesta data, se celebra l’aniversari d’un esdeveniment tan repugnant d’una banda i tan heroic per l’altra. És una manera senzilla d’expressar tota la meva admiració i reconeixement a aquestes figures que van ser capaces de mantenir la dignitat fins al final. Fins i tot davant d’una multitud exaltada i sàdica que, en una escena d’una crueltat incomprensible, no deixava d’insultar-los en els últims instants de la seva vida.

És un acte anual que sempre remou en el meu interior un seguit de sentiments i reflexions intenses. Perquè, a sobre, el meu pare va ser enterrat, després de la seva mort el 14 d’octubre de 1963, en una preciosa cripta, just a sobre del lloc de l’afusellament. Una família de l’entorn del germà gran del meu pare, tots ells militars, va tenir la generositat d’oferir-nos la seva pròpia cripta. Havíem arribat a Mallorca feia molt poc temps i la mort mai imaginada del cap de família, als 41 anys d’edat i amb quatre fills, menors tots ells dels 11 anys, ens havia sumit en el desconcert.

El fet és que jo vaig viure la meva adolescència i joventut entre els de dalt del mur, entre els vencedors, entre els bons de la història. No tenia ni idea dels dantescos esdeveniments viscuts als peus del mur, tan sols a uns metres, a l’exterior d’ell, tan a prop de la meva pròpia història. Per no saber, no sabia ni de l’existència de la fascinant figura d’Emili Darder i de la dels seus companys. No sabia que existia un altre món, el de sota del mur. Fins a l’any 1967 vaig estudiar els dos batxillerats a l’Institut Ramon Llull, entre Formación del Espíritu Nacional, NO-DO als cinemes, campaments de l’OJE a la Victòria durant els estius i fins i tot grans esdeveniments com l’espectacle a l’Estadi Lluís Sitjar amb motiu dels “25 anys de pau”…

Només a partir de “la majoria d’edat”, a partir dels 21, vaig començar a anar prenent consciència del món d’”extramurs”. Fins arribar al dia en què el director de la Fundació Emili Darder, Pere Sampol, em va proposar formar-ne part com a vocal. Cosa que vaig considerar no només un honor sinó també una mena de reconciliació interna. Com va deixar molt clar una intensa i extensa investigació sobre el NO-DO franquista, el que era realment determinant de tanta i tan aclaparadora propaganda no van ser les mentides que al NO-DO es podien inserir sinó el que era silenciat. La propaganda no és només ni principalment un conjunt de mentides o mitges veritats: és, sobretot, ocultació d’allò que en realitat és l’important.

Però les meves vivències en l’acte commemoratiu en el Mur de la Memòria van tenir aquest any un component especial. Quan una de les persones que van intervenir en l’acte es va referir al nostre temps com un temps en què des de la Rússia de Putin i els Estats Units de Trump bufa de nou l’autoritarisme, alguna cosa es va esquinçar dins meu: Altra vegada “nosaltres els bons “davant de la Rússia Imperi del mal (com la va qualificar Ronald Reagan)! Però ara formulat pels nostres, pels qui homenatgen els assassinats el 24 de febrer de 1937 sota l’acusació de ser uns “rojos”! Altra vegada la ignorància fruit de la propaganda! En el moment de sentir aquelles pertorbadores paraules em vaig veure a mi mateix, adolescent ignorant, en aquell que les pronunciava. Què ha passat per haver arribat a aquest punt?

Avui com ahir la propaganda silencia el que és fonamental. Els grans mitjans mai parlaran dels seus propietaris i del seu projecte de dominació hegemònica. Projecte que implica impedir, encara que sigui per mitjans tan criminals com els del 24 de febrer de 1937, el sorgiment de qualsevol competidor no ja global sinó fins i tot regional. Però aquesta propaganda ha patit una sorprenent mutació que converteix en progressistes els polítics servidors de l’elit: polítics com Barack Obama i Hillary Clinton que han afavorit amb el major desvergonyiment Wall Street i el Complex Militar Industrial (que van finançar el seu ascens mediàtic i les seves campanyes electorals), que han estat extremadament bel·licosos (malgrat les seves formes amables i aparentment gens autoritàries), que fins i tot han arribat a utilitzar sistemàticament el terrorisme salafista (com ha quedat sobradament provat encara que mai aparegui en els grans mitjans de propaganda) per dur a terme les seves últimes agressions internacionals. Propaganda que, per contra, torna a convertir Rússia en el sinistre responsable de tot el que està passant.

És una propaganda tan subtil i sofisticada que fa del NO-DO franquista un provincià i groller pamflet. Les grans famílies financeres anglosaxones han assolit objectius tan impressionants com el de fer-se el 1913 amb la Reserva Federal, el control de la moneda i de l’economia. Però un dels seus més magistrals èxits ha estat sens dubte el d’arribar a controlar l’opinió pública mantenint l’aparença que les nostres societats són unes societats de la informació. La qual cosa vol dir, en el fons, el control del poder de decisió en aquelles grans qüestions que són les que en realitat els importen, però mantenint al mateix temps l’aparença d’una democràcia formal.

I el que és penós és que, “als nostres”, el mal de pobles com el libi o el sirià no sembla fer-los prou mal com per dedicar l’energia i el temps suficients per arribar a descobrir que, actualment, a Occident només hi ha una via per informar-se veraçment: conèixer el que aquesta gent es diuen i s’escriuen entre ells quan creuen que ningú els escolta o observa. Qui no s’ha adonat encara que el que sabem per Wikileaks, per exemple, és exactament el contrari al que ens expliquen els grans mitjans globalistes o “progressistes”? Fins i tot el contrari del que ens expliquen, en les seves pàgines d’internacional, els nostres propers i familiars mitjans en català.

Com va dir una altra de les persones que van intervenir en l’acte del Mur de la Memòria, el millor homenatge que podem fer a Emili Darder i seus companys és el de continuar la seva lluita. Mantenir la seva mateixa dignitat, ara més que mai, en un món globalitzat en el qual la propaganda ho envaeix tot i en el qual no podem desentendre’ns del que passa en pobles germans. Com escrivia magistralment aquesta mateixa setmana Andreu Jaume, besnét d’Alexandre Jaume: “Aquesta mirada serena, neta, mai servil ni humiliada, va convertir en pobres lacais els qui el van condemnar –el jutge, el fiscal, els militars revoltats, bona part de la classe social a la qual pertanyia– i segueix viva i alta en els qui s’atreveixen a llegir i escriure denunciant les tiranies del seu propi temps”.

← Entrada prèvia

Entrada següent →

Deixa un comentari