Podia haver estat, però els temps no semblen estar encara madurs. El patiment de la societat grega no sembla haver estat encara suficient perquè el seu parlament arribés a prendre la gran decisió de jugar-s’ho tot a la carta de la dignitat. El sistema ha deixat, per ara,  Yanis Varoufakis a la cuneta. No va poder ser, però ja està més a prop el dia en què un altre Varoufakis, un altre poble al que personifico en aquest ministre lúcid i valent, provoqui l’ensorrament d’aquest sistema insostenible, creador de desigualtats, exclusió i patiment. Durant els segles passats, milions d’éssers humans van ser capaços de donar la seva vida davant poderosos criminals agressors, com ara els de l’Alemanya nazi. Però les nostres societats no acaben de prendre consciència que l’imperialisme financer és l’última forma, no menys terrible i criminal, d’imperialisme. No acaben d’adonar-se que això és una autèntica guerra i que, com en tota guerra, només hi ha dues opcions: submissió o sacrificis. Qui està disposat a sacrificar, si cal, les seves pròpies seguretats econòmiques? O a mantenir contra aquest sistema, durant mesos i fins i tot anys, un pols semblant al que van sostenir en el seu moment els naixents sindicats o semblant al que estava disposat a mantenir Varoufakis davant dels mercenaris europeus que li deien a la cara: “Tens raó, però de totes maneres t’aixafarem”?

No va poder ser, però ja està més a prop l’hora en què els pobles obrin els ulls i s’atreveixin a recórrer fins a la fi el dur camí de l’alliberament. Obrir els ulls…, cosa gens fàcil pel que sembla en unes societats en què els grans conglomerats mediàtics guarden silenci sobre el que és realment important. Prenguem com a referent l’actualitat grega. El comportament de Grècia ha estat tan incorrecte, ens diuen, que no es pot fer una quitança al seu deute ni de 50.000 milions d’euros (menys d’una sisena part del seu deute públic). Fins i tot perquè tal quantitat li pugui ser prestada, ha de lligar-se una soga al coll. Donem per bona la tesi de la responsabilitat exclusiva de Grècia en aquest drama, fins i tot encara que cap analista moderat la comparteixi. Però el cas estrany, el que hauria obrir-nos els ulls és que, per contra, no hi va haver cap problema perquè la Reserva Federal (la gran protagonista d’aquesta història, encara que molts “experts” sembli que no volen entendre-ho) fabriqués del no-res en aquests últims anys desenes de bilions de dòlars (unes quatre-centes vegades aquests 50.000 milions d’euros, tenint només en compte l’aportat per la Reserva Federal) i els “lliurés” a desenes de bancs (molts d’ells europeus) que havien tingut un comportament no només imprudent i incorrecte com el de Grècia sinó fins i tot delictiu.

Així que el silenciós rescat als grans bancs que van actuar delictivament és 400 vegades superior al debatut rescat de la “irresponsable” Grècia. 

Però sobre aquesta qüestió i sobre tot el que és realment decisiu, com són la naturalesa i el funcionament d’aquesta Reserva Federal o del Banc Central Europeu, els nostres grans mitjans sembla que prefereixen no parlar-ne. Així que tothom sap que és de justícia que els jubilats o els treballadors grecs hagin de pagar unes decisions polítiques i econòmiques incorrectes. ¿Però qui coneix els sorprenents resultats de l’auditoria de l’Oficina Governamental de Rendició de Comptes (GAO) a la Reserva Federal, fets públics el 21 de juliol de l’any 2010, que revelen aquesta callada “injecció” bilionària a unes desenes de grans bancs, els majors dels quals són propietat de les mateixes “famílies” que controlen la Reserva Federal? ¿O les conclusions que va fer públiques el dijous 27 de gener de 2011 la Comissió del Congrés nord-americà per a la supervisió dels Serveis Financers en què queda clar que la crisi va ser el resultat de les actuacions no només irresponsables i deshonestes sinó fins i tot il·legals de molts responsables de la banca i les finances?