Per què l’electricitat a Espanya és una de les més cares d’Europa? Per què a Alemanya s’instal·len deu vegades més plaques solars que a Espanya? Només hi ha una explicació: vivim en una autèntica dictadura de les empreses energètiques, les quals, mitjançant les anomenades portes giratòries, tenen en els seus consells d’administració dos expresidents de govern i un nombre important d’exministres. De manera que, a partir de la privatització del sector energètic, a la pràctica, s’ha establert un vertader oligopoli que controla i manipula les tarifes elèctriques i els preus dels carburants. I, el que és més greu, impedeix amb la seva influència política que es despleguin energies renovables que disminuirien el dèficit energètic d’Espanya i les emissions de gasos contaminants.

Les tarifes elèctriques s’estableixen amb un sistema de subhastes —cada vegada més opac—, que permet que les principals companyies elèctriques puguin manipular els preus. El problema va néixer quan la bombolla immobiliària, impulsada per Aznar, generà unes expectatives de consum energètic que no s’han confirmat. D’acord amb el creixement del sector immobiliari, les companyies elèctriques instal·laren centrals de cicle combinat, que utilitzen gas o fuel, amb una capacitat de potència molt superior a les puntes de demanda que s’han produït. El problema tarifari neix quan aquestes centrals, que encara no estan amortitzades, fixen la tarifa de tot el sistema, independentment de la font d’energia emprada. Així, les centrals hidroelèctriques, que estan amortitzades amb escreix i que utilitzen l’aigua com a font energètica, cobren el preu més car per l’electricitat generada —el fixat per les centrals de cicle combinat—. El mateix que passa amb les nuclears, totes elles amb més de vint anys de vida i, per tant, totalment amortitzades. Es diu que l’energia nuclear és la més econòmica. Cert, si feim abstracció dels costos que comportarà el manteniment dels cementiris de residus nuclears, que resten actius més de 25.000 anys; si obviam el perill d’un accident nuclear com el de Chernobil o el de Fukushima, o si ens cobrassin el que costa realment generar electricitat nuclear, però ens cobren el preu fixat per la generació més cara.

Les darreres reformes del sistema tarifari, a més, com que el consum energètic s’ha reduït per mor de la crisi econòmica, incrementen el preu sobre la part de tarifa que podríem considerar fixa: lloguers dels equips i manteniment de les xarxes de distribució. El resultat és que els petits consumidors som els grans perjudicats.

Encara més greu és el control polític que les elèctriques i les petrolieres exerceixen sobre els governants, impedint el desplegament de les energies renovables, especialment la fotovoltaica. Avui, el preu de les plaques solars ha disminuït tant que els costos de producció ja són inferiors als de les energies fòssils. L’energia solar seria més barata si el govern regulàs l’autoconsum, permetent que el sistema solar funcionàs en paral·lel amb la xarxa convencional. Sobretot, resultaria definitiu  la instal·lació d’un doble comptador que permetés vendre a la xarxa els excedents de l’energia solar produïda en les hores de màxima exposició solar. Això permetria prescindir dels acumuladors (que encareixen el sistema fotovoltaic) i abaratiria enormement la factura, per quan només pagaríem la diferència entre l’electricitat injectada a la xarxa i la consumida. No cal dir l’impacte que aquesta mesura, que ja està vigent en alguns països, tendria sobre la factura energètica que Espanya paga a l’exterior i sobre la reducció dels gasos contaminants que provoquen l’efecte del canvi climàtic. Per no parlar de la dinamització econòmica que es generaria si els particulars, les empreses i les administracions públiques optassin per instal·lar sistemes de generació fotovoltaica. Es potenciaria el sector industrial de les energies renovables i es generarien centenars de milers de llocs de feina en el sector de la construcció, el sector que ha generat més atur els darrers anys.

Per tot això, podem afirmar que el major repte que ha d’afrontar el nostre sistema democràtic és el control de la planificació energètica. Un sector tan estratègic per a qualsevol país no es pot deixar en mans de gent sense escrúpols que només pensa en el seu benefici material, encara que sigui a costa de perjudicar l’economia de les classes populars, de restar competitivitat a les empreses, d’hipotecar l’Estat i de provocar un mal irreparable al medi ambient.