Primer fou el PASOK, el partit socialista de Grècia, que desaparegué del mapa electoral; després ha vingut la derrota dels demòcrates als EEUU —si és que es poden considerar esquerra— de les mans d’un personatge estrafolari; fa unes setmanes el Partit Socialista Francès no superà la primera volta de les eleccions presidencials. A Alemanya els socialdemòcrates no inquieten la Merkel. A l’Estat espanyol, el PSOE, després del cop d’estat a Pedro Sánchez, estava tocat de mort —ara veurem com Sánchez gestiona la seva victòria—. A la resta d’Europa, amb contades excepcions, governen les forces conservadores i les opcions d’extrema dreta pugen de manera preocupant. I la pregunta és: què li passa a l’esquerra?

La pregunta és doblement pertinent quan el neoliberalisme defensat per la dreta ha causat estralls entre les classes mitjanes i treballadores. Per què, doncs, quan el capitalisme ha mostrat la seva pitjor cara, l’esquerra té els pitjors resultats de la història?

El dia 7 de maig es publicaren dos articles: “Los demócratas no van a recuperar a sus votantes con su ideología de Davos” de Thomas Frank, publicat a eldiario.es; i “Per què el meu pare vota Le Pen?” d’Edouard Louis, publicat a l’Ara. Ambdós articulistes coincideixen en l’anàlisi. Diu Louis: «El meu pare s’havia sentit abandonat per l’esquerra des dels 80, quan van començar a adoptar el llenguatge i les idees del mercat lliure». Diu Frank: «El que necessita el Partit Demòcrata és un canvi, entendre que la ideologia de Davos, que adoptaren durant anys, ha provocat un mal real i concret a milions de persones de la seva antiga base…, i s’obstinen a culpar de la derrota a l’FBI o a la ingerència russa, i no volen reconèixer els anys de traïció a la classe treballadora».

En la mateixa línia, Noam Chomsky, en una recent entrevista afirma: «el Partit Demòcrata es rendí amb la classe treballadora fa 40 anys. La classe treballadora no és el seu districte electoral. Ningú no els representa als EEUU». I respecte al Laborisme britànic afegeix: «el problema del Partit Laborista és que no representa la classe treballadora».

Observam, en tots aquests analistes, una coincidència en la diagnosi del perquè de la crisi de l’esquerra. Però, això no acaba d’explicar el salt electoral que molts de treballadors han fet des de l’esquerra a l’extrema dreta. Potser sigui perquè els mitjans de comunicació només destaquen el seu discurs racista i xenòfob, o “nacionalista”. Però la retòrica que ha catapultat Trump a la presidència dels EEUU o a Le Pen a disputar la presidència de França en segona volta, va molt més enllà. Tant un com l’altra, a més d’assenyalar la immigració com la culpable de la pèrdua dels llocs de treball, han denunciat amb molta contundència la connivència de les elits econòmiques i polítiques i la corrupció com les culpables de la pèrdua de les condicions de vida de les classes mitjanes i treballadores. Encara més, ambdós també han coincidit en l’acostament a Rússia a fi de promoure la distensió i la pau. Per tant, per molt que qualcú s’escandalitzi, Trump i Le Pen han ocupat l’espai que ha deixat buit l’esquerra oficial. És veritat que cent dies han bastat per desemmascarar Trump, que ja ha rebaixat els imposts als rics, ha llançat míssils sobre Síria i venut armes a Aràbia. Però ja havia guanyat les eleccions per incompareixença de l’esquerra.

En definitiva, entre les portes giratòries i la guia de mitjans de comunicació falsament progressistes, l’esquerra oficial s’ha cavat la seva tomba. És quan Macron esdevé un mal menor.