La recent explotació, amb finalitats propagandístiques, d’una vella nota de la DGSE (Direcció General de Seguretat Exterior de França) ha provocat moltes reaccions indignades que protesten contra la importància desproporcionada que es dóna a un paper qüestionable. Un lector més atent que jo observa que aquest text porta la data del dia després d’una entrevista amb Bagosora emesa el 21 de setembre de 1994 a France 3, en un programa vespertí. Per tant, sembla més que probable que un polític hauria agafat el seu telèfon i hauria demanat “ràpidament/immediatament” una nota sobre el personatge. Per tant, el redactor de la DGSE es va aferrar a ella, va obrir la seva carpeta, va trobar l’informe de l’ONG de la primavera de 1993 i va elaborar el molt pobre document que ara intenten vendre’ns com a prova.
I, des d’aleshores, els escrits i discursos de la DGSE romanen contaminats, els que són coneguts, per la mateixa ceguesa i parcialitat. Així, el 6 d’abril de 2014, en un article publicat per l’Obs (Le Nouvel Observateur), Claude Silberzahn –exdirector, fins a 1993, de la DGSE– deia que “no hi va haver cap influència anglosaxona” en el conflicte que va ensangonar Rwanda de 1990 a 1994![1]
Aquesta afirmació aventurera posa en dubte la fiabilitat del que alguns consideren un servei d’intel·ligència fiable. De fet, com va poder no veure, el personal de la DGSE, el que estava a la vista de tothom?
4 de octubre de 1990 a Kigali
El matí del 4 d’octubre de 1990, l’ambaixada dels Estats Units va informar –i espantar– la població afirmant urbi et orbi (la meva dona ho va saber abans que jo, visitant el centre cultural estatunidenc) que la ciutat de Kigali seria atacada per l’APR (Exèrcit Patriòtic Ruandès) la següent nit.
La commoció va ser considerable i les FAR (Forces Armades de Rwanda) van prendre posicions de combat a la ciutat. Tota la nit, sols en un forat davant de la foscor, els soldats ruandesos, no gaire experimentats, van obrir foc contra tot, amb el més mínim soroll, amb el més mínim cop de vent. Dos trets de canó de 90 mm disparats pels Panhard AML de la Guàrdia Presidencial van perforar la nit i van fer que tots inclinessin els seus caps.
Els soldats francesos del 2n REP (Regiment Paracaigudista) que van arribar el dia 4 al vespre van ser atacats amb armes automàtiques per als qui estaven apostats a les oficines de la Missió Civil i amb granades de mà per als qui havien estat allotjats a l’escola francesa. El seu professionalisme, en contrast amb l’ambient local, els va permetre no prendre represàlies.
Resultat de la nit: molt soroll per res. Només dos pobres vigilants nocturns que no sabien res van ser assassinats. Però sobretot, les FAR es van adonar a primera hora del matí que disparant a l’aire per assegurar-se havien esgotat la seva munició d’infanteria. Van demanar a Bèlgica que lliurés urgentment les municions demanades i pagades. Aquest lliurament va ser rebutjat per l’Estat belga i el 5 d’octubre, cinc dies després de l’inici de la guerra d’octubre, l’exèrcit ruandès, que s’havia quedat sense municions, estava gairebé fora de combat.
Per tant, l’ambaixada dels Estats Units va tenir un paper indubtable en aquest primer període del conflicte: Qui l’havia informada de l’imminent atac a la capital?
Però aquest atac no es va produir finalment, probablement frustrat en l’últim minut per un afortunat atac dels helicòpters de les FAR a la columna de l’APR que baixava de Gabiro cap Rwamagana. I l’ambaixada dels Estats Units òbviament no hauria estat notificada d’aquest revés.
Per tant, és lògic suposar que els Estats Units havien estat informats del pla de l’APR d’envair Rwanda abans de l’1 d’octubre, però que no se’ls va mantenir informats en temps real dels avatars de l’ofensiva.
Juny i juliol de 1993 a Arusha
Els qui van seguir les negociacions de pau a Arusha no van poder deixar d’estar interessats –com jo mateix el juny i juliol del 1993– en la innegable proximitat entre el representant dels Estats Units i les dues delegacions de l’FPR (Front Patriòtic Ruandès) i Uganda.
La Sra. Joyce Leader, nº 2 de l’ambaixada dels Estats Units a Kigali en temps ordinari, va ser enviada en comissió de servei a Arusha, on va viure a temps complet, la qual cosa li va permetre entrenar les delegacions esmentades en cas necessari durant les sessions plenàries, però també, la nit després del sopar, durant els preparatius informals de les sessions plenàries de l’endemà, quan cada delegació es retirava per reflexionar a part i preparar el següent pas.
Alhora, el representant de França, Sr. Béliard, nº 2 de l’ambaixada de França a Dar es Salaam, no estava a Arusha i viatjava arreu del país per parlar només ocasionalment durant les sessions plenàries. Es va mantenir fidel al paper de facilitador que era el de França, inclinant-se més cap al d’observador, mentre que la Sra. Leader tenia una concepció molt més compromesa del mateix paper, al límit de l’ensinistrament per no dir lideratge.
La DGSE no podia deixar de ser-hi present, ja que tots els serveis hi eren presents. Així, recordo en particular l’agent del MOSSAD, antic pilot de la Força Aèria d’Israel, veterà de totes les guerres de les FDI i molt simpàtic, per cert. Presents a la regió sota el pretext de gestionar una mina de robins en nom d’una empresa libanesa[2], no eren menys de cinc a set persones al bar de l’hotel on s’allotjaven les delegacions. Les converses anaven bé i el whisky afluixava les llengües.
Però, segons l’Obs, cap informe que marqués aquesta proximitat entre els Estats Units, l’FPR i Uganda hauria arribat a París.
El 1993 i 1994 a Kigali
Proximitat dels Estats Units i l’oposició interna a Habyarimana
El 1993, la DGSE no podia haver passat per alt el fet que la residència de la nº 2 de l’ambaixada dels Estats Units a Kigali es trobava al costat de la residència de la primera ministra ruandesa. Els intercanvis van ser, per tant, informals i quotidians entre Joyce Leader, ja esmentada, i Agathe Uwilingiyimana, primera ministra ruandesa, que s’oposava ferotgement al president de la República de Rwanda i estava desitjosa d’arribar a un acord amb l’FPR.
A més, quan la seva vida va ser amenaçada directament el matí del 7 d’abril de 1994, Agathe Uwilingiyimana va intentar creuar la barrera mitjana per refugiar-se a casa de la seva veïna estatunidenca. Però, segons el relat de Joyce Leader, va ser dissuadida pels trets dels agressors i finalment va ser assassinada una mica més lluny en les condicions que coneixem.
Les escoltes telefòniques angleses i israelianes
La DGSE no podia ignorar el que Philippe Charrier, coronel del SIRPA[3], havia realitzat durant una breu estada a Rwanda, segons Pierre Péan[4]: ”…Charrier s’encarrega, a principis de març, d’una discreta missió a Kigali, tant per aclarir algunes disfuncions del sistema francès –incloses les repetides filtracions d’informació confidencial– com per organitzar una operació de comunicació. Descobreix en aquesta ocasió que “…Les filtracions també es multipliquen a causa de la guerra franco-anglosaxona, de la qual ningú en vol parlar[5]. Els serveis anglesos lloguen diverses habitacions de l’Hotel Mille Collines per practicar l’escolta. Els serveis israelians també s’han traslladat a les habitacions veïnes…”.
Si un oficiar del SIRPA de visita ho va notar durant una breu estada…, vinga home!
Principis d’abril de 1994 a Bujumbura i Kigali
Uns dies abans del 6 d’abril de 1994, un batalló d’uns 350 marines estatunidencs va arribar a Bujumbura. L’ambaixador dels Estats Units a Kigali s’hi referirà sense amagar-ho més quan alguns es van inquietar per l’evacuació de ciutadans estatunidencs després de l’assassinat dels dos caps d’Estat ruandès i burundès.
A més, aquesta evacuació es durà a terme per carretera a Burundi, en relació amb la presència tranquil·litzadora dels rangers estatunidencs, i …després d’haver estat organitzada pel coronel Vujkovich, agregat militar estatunidenc no resident a Kigali però que va arribar molt apropiadament unes hores abans de l’atac.
No podria haver estat més obvi que els Estats Units van ser informats una vegada més, per dir el mínim, de la imminent comissió del crim que desencadenaria el genocidi. Encara no hi ha proves que se’ls hagi consultat per a la seva planificació, però s’està abordant seriosament… El mateix va passar, recordem, amb l’atac a Kigali tres anys i mig abans.
Així, a la llum dels coneixements de tots, els anglosaxons en general i els Estats Units en particular han estat al principi i al final del drama ruandès. De 1990 a 1994, i encara més després, van estar obertament presents en cadascun dels moments clau que van portar aquest país a l’abisme. Si això no constitueix una “influència anglosaxona”, aleshores pot considerar-se una implicació directa.
La DGSE no podia evitar veure-ho. Per què escriu i diu el contrari? I per què, avui en dia, algunes persones volen promoure aquests escrits d’encàrrec com a proves irrefutables?
Notes
[1] https://www.nouvelobs.com/monde/20140404.OBS2776/la-france-a-t-elle-mene-une-guerre-secrete-au-rwanda.html
[2] El seu ajudant, cors en fugida després de no sé quin crim de sang comès a l’illa de la bellesa serà, em van dir, assassinat a trets a la via pública, uns anys més tard i menys d’una setmana després d’un retorn bastant prematur a Bastia.
[3] Servei d’Informació i Relacions Públiques de l’Exèrcit Francès, antecessor de l’actual DICOD.
[4] “Noires fureurs, blancs menteurs” pàgines 168 i 169
[5] Segons una ordre formal, sembla, de François Mitterrand.
Font original: Michel Robardey