Només amb les dues primeres declaracions dels presos acusats de rebel·lió ja va quedar en evidència la instrucció judicial practicada, que ha estat qualificada de vodevil per un dels advocats defensors. La vehement declaració del vicepresident Oriol Junqueras destrossà el relat d’alçament violent, imprescindible per justificar el suposat delicte de rebel·lió. Junqueras va fer una emotiva proclama pacifista, de defensa de la democràcia i de la voluntat popular, que el dugué a exclamar un «amo a España», que ha provocat la resposta irada de Casado i de Rivera. És el que no volen entendre els salvapàtries, sempre embolicats amb la bandera, obsedits en imposar la seva Espanya castellana i frustrant tots els intents històrics de construir un Estat modern i plural.

La defensa de Joaquim Forn fou molt més tècnica. Amb l’exhibició de documents desmuntà els informes de la fiscalia i de la policia que tergiversaven fets i opinions. I destrossà el relat que situava els Mossos com a força armada al servei dels «colpistes». Tot el contrari, Forn demostrà que precisament foren els Mossos els qui compliren fidelment la resolució judicial i l’Ordre de la Secretaria d’Estat que ordenaven a les forces d’ordre públic intentar evitar el referèndum, però sense posar en perill la convivència. I, sense pegar ni un sol cop, els Mossos tancaren el doble de col·legis electorals que la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Serà molt interessant seguir la declaració del coronel Pérez de los Cobos, qui fou nomenat coordinador de tot l’operatiu. Per què suspengué la primera de les reunions de coordinació que s’havien de celebrar el famós 1 d’Octubre? I, sobretot, perquè ordenà l’ús de la violència a les forces estatals? Aquest és el punt neuràlgic del procés al Procés.

La fiscalia està obcecada a demostrar que el referèndum fou un alçament violent, i que els mossos eren una força armada disposada a fer ús de la força per defensar la independència. La pregunta del fiscal al conseller Forn de si és membre de l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), tampoc no és gens innocent ni gratuïta. Segons els fiscals i la instrucció judicial practicada fins ara, l’ANC i Òmnium Cultural serien organitzacions criminals que utilitzaven la gent com a «muralles humanes» que practicaren la violència contra les forces d’ordre públic. Ve a ser com si la gent hagués utilitzat el cap per colpejar les porres.

Però qui, involuntàriament, descobrí el rerefons d’aquest judici fou l’advocada d’Estat, Rosa María Seoane. A l‘interrogatori a Forn insistia, persistentment, que Forn admetés que havia donat ordres als Mossos de no aturar el referèndum, fet que aquest negava amb vehemència afirmant que sempre havia separat la seva ideologia de la seva gestió al front dels Mossos, sobretot quan aquests actuaven com a policia judicial. «Yo no podría!», va esclatar Seoane. Aquesta és la clau: la representant de l’Estat en aquest judici, que ocupà un càrrec polític en el Govern de Pedro Sánchez, afirmà que ella no podria separar la seva ideologia de la seva actuació professional. El mateix que els passa als fiscals, als jutges instructors i als magistrats del Tribunal Suprem. Per a ells, la unitat d’Espanya és un dogma de fe. Atemptar contra la unitat és el pecat més gran que es pot cometre, i s’ha de castigar de manera exemplar. I és igual que, per poder posar les penes màximes que permet la llei, s’hagin d’inventar un relat de violència que ningú més que ells va veure. I posen la seva ideologia per sobre del rigor professional i per sobre de la justícia.