La invasió de Veneçuela pels Estats Units i els seus aliats és a tocar! La setmana passada, el vicepresident Pence va viatjar a Colòmbia un cop més, per cinquena vegada les darreres setmanes, a fi de donar instruccions finals a les forces locals dels Estats Units i els seus aliats per al següent pas en el pla de canvi de règim dels Estats Units.

L’evidència que la “llum verda” per al canvi de règim i la invasió està encesa són les declaracions públiques de suport de l’expresident Barack Obama i diversos polítics i candidats d’alt nivell del partit demòcrata dels Estats Units, que ataquen directament el règim de Maduro. Estan assenyalant el suport del Partit Demòcrata a la invasió i al canvi de règim. Ara els esdeveniments s’acceleraran, just a temps perquè coincideixi amb la publicació de l’Informe Mueller sobre Trump.

Darrere l’escenari està clar, com ho ha estat durant mesos, que els neoconservadors dels Estats Units es fan càrrec altra vegada de la política exterior dels Estats Units, conduint els Estats Units cap a una altra guerra i un intent de canvi de règim d’un govern estranger.

L’estratègia dels Estats Units en síntesi

L’estratègia estatunidenca dirigida pels neoconservadors és cada vegada més clara: establir un “cap de platja” a la frontera colombo-veneçolana (i veneçolano-brasilera) sota el pretext de proporcionar ajuda humanitària. Fer servir l’ajuda perquè els veneçolans a la frontera donin la benvinguda a les forces aliades dels Estats Units perquè creuin la frontera. Establir estructures polítiques i militars a partir de llavors, just dins de les fronteres veneçolanes amb Colòmbia i Brasil, des de les quals llançar més esforços similars més a fons a Veneçuela. Repetir això província per província, pas a pas, penetrant en l’espai veneçolà fins que suficients unitats locals de l’exèrcit veneçolà canviïn de bàndol i convencin un o més de la jerarquia militar veneçolana perquè s’hi uneixin. Establir d’aquesta manera un estat i un govern dual a dins i al llarg de la frontera de l’estat veneçolà. Un estat escindit i un poder dual dins del país. Fer semblar, mitjançant la manipulació dels mitjans de comunicació, que el poble veneçolà s’està aixecant contra el govern de Maduro, quan en realitat són les forces aliades estatunidenques les que envaeixen i utilitzen polítics locals oportunistes, militars i altres a les zones “conquerides”, coberts pels mitjans de comunicació.

La principal justificació ideològica que s’utilitza per a la invasió i el canvi de règim és que el govern de Maduro ha portat molt malament l’economia veneçolana i ha dut el seu poble a la pobresa. Amb els demòcrates unint-se ara a Trump i els republicans donant suport a la invasió, els principals mitjans de comunicació liberals dels Estats Units, així com els mitjans alternatius de dreta, estan pressionant en la mateixa línia per a frenar l’oposició als Estats Units de la invasió i d’una altra guerra abans que es llanci l’assalt militar final. D’alguna manera, es diu, les eleccions democràtiques de fa menys d’un any, que van tornar el govern de Maduro al poder, no van representar la “voluntat del poble”. A més, les explicacions de com no ho van fer són escasses i poc convincents. Tampoc s’explica com les polítiques i accions dels Estats Units han jugat un paper central en la destrucció de la moneda i l’economia de Veneçuela. I les mesures financeres utilitzades per desestabilitzar l’economia són especialment opaques.

Imperialisme financer: el cas de Veneçuela

Veneçuela és avui un cas clàssic de com l’imperialisme estatunidenc del segle XXI fa servir mesures financeres per aixafar un estat i un país que s’atreveix a trencar amb l’imperi econòmic global dels Estats Units i seguir un curs independent fora de la xarxa de relacions econòmiques i financeres enredades de l’imperi estatunidenc.

Així és com ‘l’imperialisme financer’ estatunidenc ha funcionat, i segueix funcionant, amb la intenció d’ajudar al canvi de règim en el cas de Veneçuela.

En un món on el capitalisme estatunidenc té l’hegemonia dominant, la moneda estatunidenca, el dòlar, és la peça central de l’imperi econòmic mundial dels Estats Units. El dòlar serveix com la moneda de comerç mundial, així com la moneda de les reserves bancàries mundials. Més del 85% de tot el comerç mundial (exportació i importació) es fa en dòlars. Alguns productes bàsics, com el petroli mundial i els contractes de futurs sobre petroli, es negocien pràcticament només en dòlars. Recentment, més països han començat a vincular la seva pròpia moneda al dòlar, cosa que els permet moure’s en tàndem amb el dòlar. Alguns fins i tot han eliminat del tot la seva moneda i ara només utilitzen el dòlar estatunidenc com a moneda nacional. Així mateix, cada vegada més països emeten els seus bons nacionals en dòlars (és a dir, bons denominats en dòlars). I els seus bancs centrals segueixen la política del banc central dels Estats Units, la Reserva Federal, pujant o baixant els tipus d’interès dels Estats Units, cosa que alhora fa que el dòlar estatunidenc pugi i baixi. Ho fan fins i tot si l’augment dels tipus d’interès dels Estats Units significa l’augment dels tipus en les seves pròpies economies que precipiten recessions i atur massiu. Tots aquests són exemples de la creixent integració financera amb l’Estat i l’economia imperial dels Estats Units.

Però fins i tot aquelles economies que mantenen la seva pròpia moneda estan a mercè del dòlar estatunidenc. Atès que el dòlar és la moneda mundial de comerç i reserves, quan el dòlar augmenta de valor a causa de canvis en la política monetària dels Estats Units, o pressions inflacionistes dels Estats Units, o simplement canvis en l’oferta o la demanda del dòlar, les monedes d’altres països perden valor. A mesura que el dòlar puja de valor, altres monedes cauen. Així és com funcionen els tipus de canvi globals en l’imperi global estatunidenc del segle XXI, on el dòlar és la moneda de les reserves comercials. Altres monedes –la lliura esterlina, l’euro i, menys encara, el ien o el iuan xinès– segueixen sent en gran mesura insignificants com a reserves o monedes de canvi. I sembla molt improbable que reemplacin aviat al dòlar, un dels pilars clau de l’imperi estatunidenc.

Els Estats Units tenen el poder de dissenyar un col·lapse de la moneda d’un país. Un col·lapse de la seva moneda vol dir que el preu dels béns importats puja ràpidament, especialment els béns que només poden obtenir-se per mitjà de les importacions, és a dir, els medicaments, els productes alimentaris essencials, els béns intermedis necessaris per a la fabricació nacional, etc. L’acceleració de la inflació de les importacions, al seu torn, porta al fet que les empreses nacionals redueixin la producció a causa de la manca de recursos, productes bàsics o peces assequibles. Els acomiadaments massius segueixen a les retallades de producció. L’augment de la inflació provocat pel col·lapse de la moneda va acompanyat, per tant, d’un augment de la desocupació. Els ingressos salarials i el consum, al seu torn, col·lapsen i, posteriorment, l’economia en general.

L’escassetat generalitzada d’importacions clau, la inflació, la disminució de la producció nacional i la desocupació provocada per l’escassetat i la inflació condueixen simultàniament al descontentament social i a la pèrdua de suport al govern. Els grups i partits de l’oposició proclamen que aquests problemes es deuen a la mala gestió de l’economia per part del govern, o a la corrupció dels seus líders, o simplement a les polítiques socialistes en general. Però de fet, la crisi econòmica –és a dir, l’escassetat, la inflació, la producció i l’atur– es deu directament a la causa fonamental del col·lapse de la moneda, creat per les polítiques imperialistes dels Estats Units que pretenen col·lapsar l’economia com a preludi del canvi de règim i la reintegració econòmica a l’imperi econòmic mundial dels Estats Units.

Hi ha moltes maneres en què els Estats Units poden, i de fet ho fan, causar un col·lapse de la moneda d’un país. Un conjunt de mesures està dissenyat per causar una greu escassetat de dòlars en l’economia del país apuntat.

Una escassetat de dòlars eleva el valor del dòlar estatunidenc en l’economia en qüestió, cosa que, al seu torn, redueix el valor de la pròpia moneda del país. Els Estats Units han estat ideant un col·lapse de la moneda veneçolana, el bolívar, durant anys, primer fent que els dòlars de Veneçuela surtin del país i, en segon lloc, adoptant mesures per impedir que Veneçuela obtingui dòlars de l’estranger.

La política dels Estats Units els últims anys ha estat almenys d’obligar les empreses estatunidenques que fan negocis a Veneçuela a repatriar els seus dòlars als Estats Units o bé desviar-los a altres parts del món entre les seves subsidiàries. O simplement sortir de Veneçuela i endur-se els seus dòlars. La política dels Estats Units també ha estat publicitar i promoure els veneçolans més rics perquè treguin els seus dòlars del país i els inverteixin a Colòmbia, on els Estats Units han organitzat una firma d’inversió en línia amb l’ajuda del seu aliat del govern colombià. Els veneçolans rics també han estat encoratjats a enviar els seus diners als bancs de Miami. I que es mudin allà en grans quantitats, que ells tenen, portant amb ells els seus dòlars o dipositant els seus bolívars a canvi de dòlars. La sortida de dòlars de Veneçuela ha elevat el valor dels dòlars que romanen a Veneçuela en el mercat negre, ajudant així a reduir encara més el valor del bolívar a Veneçuela.

Aquestes mesures són poca cosa, però, davant els esforços de l’imperi estatunidenc per impedir que Veneçuela obtingui dòlars als mercats mundials en un esforç per tractar de compensar la sortida de dòlars de l’economia.

Per exemple, els Estats Units han pres mesures per impedir que els bancs estatunidencs i mundials prestin dòlars a Veneçuela o participin en la subscripció i l’assegurament d’emissions de bons veneçolans, cosa que també augmentaria els dòlars per a Veneçuela si es permetés. Els préstecs bancaris i el finançament de bons s’esgoten, privant el govern de fonts alternatives de dòlars. A més escassetat de dòlars, més col·lapse de la moneda nacional bolivariana, és a dir, més importacions cares, més inflació, més escassetat, disminució de la producció, augment de la desocupació… més descontentament.

El principal esforç amb el qual els Estats Units intenta privar Veneçuela de dòlars és imposar sancions a altres països que intenten comprar petroli veneçolà. Les vendes de petroli són la font número u de les adquisicions de dòlars del país, ja que tot el comerç de petroli es realitza en dòlars i Veneçuela depèn en un 95% de tots els seus ingressos governamentals de la venda del seu petroli. Els Estats Units imposen sancions als compradors i, per tant, tallen l’accés als dòlars, ja que simultàniament, a través d’altres polítiques, treballen per fomentar la fugida del dòlar de Veneçuela i tallar els préstecs bancaris i l’emissió de bons per part del país. I si els bons i préstecs anteriors estaven denominats en ‘dòlars’, llavors la manca de dòlars per pagar els interessos i el principal que es deu condueix directament a impagaments i, al seu torn, al col·lapse de les empreses i a un atur més gran.

Veneçuela ha passat a vendre el seu petroli a la Xina i Rússia i alguns altres països. S’ha vist obligada a recórrer a pagar els interessos i el principal de préstecs anteriors d’aquests governs amb embarcaments de petroli en lloc de pagaments en dòlars. A mesura que els Estats Units recorren a les sancions com una “arma” econòmica per imposar la seva voluntat a altres països, cosa que ha estat fent els darrers anys, més països s’han adonat de la tàctica i estan prenent contramesures. Estan desprenent-se de dòlars (o reduint les seves compres de dòlars als mercats mundials) i comprant or. Xina i Rússia estan liderant aquest camí, mentre experimenten amb el comerç que no depèn de la moneda.

Un altre moviment recent dels Estats Units per negar a Veneçuela dòlars i col·lapsar la seva moneda ha estat la confiscació de la companyia distribuïdora de petroli veneçolana, CITGO, als Estats Units. Les seves remeses de tornada a Veneçuela han estat en dòlars. Confiscant CITGO, els Estats Units priven el país d’una altra font de dòlars, amb la qual Veneçuela podria haver pogut comprar aliments, medicines i altres béns d’importància econòmica crítica. Així que els veneçolans en aquest cas estan clarament obligats a renunciar a aquestes importacions crítiques a causa de la política dels Estats Units, no a causa de la mala gestió econòmica del seu govern. Més encara, afegint l’insult al dany, els fons en dòlars de CITGO confiscats per Estats Units estan sent lliurats als opositors del govern veneçolà i a l’aliat dels Estats Units, Guaidó. L’oposició ara pot finançar la seva contrarevolució amb els diners que abans s’enviaven a Veneçuela. La contrarevolució es finança a costa de béns i serveis crítics que d’altra manera podrien haver-se posat a disposició del poble veneçolà.

La confiscació de l’actiu de CITGO no és l’únic exemple de privació de dòlars. Altres actius en forma d’inventaris, inversions, efectiu en bancs estatunidencs, etc. també estan sent confiscats. I no només del govern veneçolà. A empreses veneçolanes i a ciutadans individuals també se’ls han estat confiscant els seus actius als Estats Units. I els Estats Units estan augmentant la seva pressió sobre els governs estrangers perquè s’incautin i embarguin actius també del govern, les empreses i els ciutadans.

La confiscació i l’embargament s’han estès recentment també a les reserves d’or veneçolanes mantingudes a l’exterior, en altres països, cosa que constitueix una violació directa del dret internacional. Recentment, la companyia estatunidenca i megabanc Citigroup s’ha vist obligat a retenir or veneçolà en violació dels seus contractes amb el país. Al Banc d’Anglaterra també se li ha demanat, i està complint, amb la demanda dels Estats Units de congelar l’or veneçolà dipositat al Regne Unit. I a països com Abu Dhabi, on l’or es comercia globalment, se’ls ha demanat que deixin de comerciar amb or veneçolà. L’or és un diner substitut del dòlar estatunidenc. Així que impedir l’accés de l’or a Veneçuela és com impedir l’accés del dòlar també. Amb el seu or, Veneçuela podria comprar més fàcilment dòlars, o comerciar directament amb béns, que amb l’ús de bolívars que estan caient de valor i és menys probable que els venedors els acceptin com a pagament.

Els països amb economies la moneda dels quals està disminuint seriosament en valor poden obtenir un préstec per estabilitzar la seva moneda del Fons Monetari Internacional, l’FMI. Exemples recents són l’Argentina, Turquia, Sud-àfrica i fins i tot Pakistan. Però l’FMI és una institució creada pels Estats Units el 1944. Els Estats Units mantenen amb els seus aliats europeus propers una majoria de vots en les decisions de l’FMI. L’FMI ​​no fa res que els Estats Units no aprovin. La seva missió és prestar als països que necessiten estabilitzar les seves monedes. No obstant això, l’FMI, com a apèndix de l’imperi global dels Estats Units, s’ha negat a prestar a Veneçuela per ajudar a estabilitzar la seva moneda.

Això contrasta, per exemple, amb el préstec rècord de més de 50.000 milions de dòlars atorgat recentment a l’Argentina una vegada que aquest país ha posat en marxa el seu acord actual i el seu govern Macri, amic dels Estats Units. El préstec rècord de l’FMI, per cert, va ser perquè l’Argentina pogués pagar els deutes que tenia amb els Estats Units i altres especuladors a principis de la dècada del 2000, així que l’Argentina va veure poc d’aquests 50.000 milions de dòlars. Tanmateix, sí que va permetre que Macri i altres banquers argentins anessin a Nova York per obtenir nous préstecs dels bancs estatunidencs una vegada que aquests reemborsessin als especuladors, dels quals Macri i els seus amics sense dubte es van beneficiar immensament.

A mesura que la moneda veneçolana s’esfondra a causa de l’escassetat de dòlars organitzada pels Estats Units, Veneçuela ha d’imprimir encara més bolívars per poder comprar els béns de l’estranger que encara pugui comprar. Una moneda col·lapsada vol dir que el preu dels béns importats augmenta proporcionalment. Per tant, es necessiten més bolívars per comprar els béns que contínuament estan pujant de preu. Imprimir més bolívars augmenta l’oferta de bolívars en l’economia, la qual cosa augmenta encara més la inflació dels preus interns. Però l’excés d’impressió és una resposta al col·lapse de la moneda, que es veu agreujat per l’escassetat de dòlars i la caiguda del tipus de canvi en primer lloc. La sobreoferta de bolívars no es deu a la mala gestió, sinó a l’escassetat de dòlars i al desesperat esforç del govern veneçolà per pagar d’alguna manera per la inflació dels béns d’importació.

La caiguda del preu del cru el 2017-18 va augmentar la pressió sobre el bolívar. El col·lapse dels preus del petroli a nivell mundial sembla no estar relacionat amb la política dels Estats Units. Però no és així. El petroli que Veneçuela ha pogut seguir venent, sobretot a la Xina o Rússia, va baixar un 40% de preu el 2018. La deflació mundial del petroli del 2018 va generar menys ingressos petroliers per al país i, per tant, menys dòlars.

Però això també va ser degut indirectament a la política i a les condicions econòmiques dels Estats Units. El col·lapse del preu del petroli el 2018 s’atribueix directament al fet que els productors estatunidencs d’esquist bituminós augmenten la seva producció en més d’un milió de barrils al dia, cosa que augmenta el subministrament mundial de petroli i deprimeix els preus mundials del petroli. Els Estats Units van intentar llavors manipular la producció mundial de petroli amb l’Aràbia Saudita, però això va exacerbar encara més el problema de la sobreproducció i la deflació. Com va anar això? Els Estats Units van intentar imposar sancions al petroli iranià el 2018. L’Aràbia Saudita creia que captaria els clients que l’Iran perdria, i per tant, l’Aràbia Saudita també va augmentar la seva producció de cru a mesura que els productors estatunidencs d’esquist augmentaven la seva. Però l’Iran va ser capaç de seguir venent el seu petroli, ja que les sancions dels Estats Units es van trencar. El resultat de la sobreproducció d’esquist estatunidencs més la sobreproducció saudita va suposar una baixada del 40% dels preus mundials del petroli el 2018, cosa que va privar encara més a Veneçuela dels molt necessaris ingressos del govern, a part de les sancions estatunidenques sobre les vendes de petroli de Veneçuela.

La política monetària dels Estats Units el 2018 va exacerbar encara més la crisi monetària a Veneçuela, com ho va fer en altres parts de l’Amèrica Llatina i als mercats emergents en general. El 2017-18, el Banc Central dels Estats Units va posar en marxa una política d’augment dels tipus d’interès. Des que altres bancs centrals mundials van respondre al banc central dels Estats Units, els tipus mundials també van començar a pujar. La pujada dels tipus d’interès estatunidencs va provocar una pujada del dòlar estatunidenc, i a mesura que el dòlar augmentava el 2017-18, les monedes dels mercats emergents van caure. Van caure per a Veneçuela en part a causa d’aquest efecte, així com per altres causes esmentades.

La caiguda de les monedes precipita el que s’anomena “fuga de capitals” fora del país. Menys capital monetari significa menys disponibilitat per a la inversió i, per tant, menys producció i més atur. Així que el col·lapse de la moneda precipita no només la inflació sinó també la recessió. Per evitar la lluita pel capital, les economies de mercat emergents eleven els seus propis tipus d’interès interns. Això va conduir a la recessió, per exemple, a tota l’Amèrica Llatina el 2017-18. La fugida de capitals de Veneçuela ha estat significativa des del 2016, ja que els veneçolans rics van enviar més dels seus dòlars fora del país, a Miami, cosa que va exacerbar l’escassetat de dòlars a Veneçuela i va reduir encara més el valor del bolívar, que va anar quedant enrere.

Les sancions dels Estats Units a altres països, bancs i empreses deslocalitzades estan dissenyades no només per evitar que Veneçuela tingui accés a dòlars i capital deslocalitzat. Les sancions també s’apliquen al comerç de béns reals, com el petroli i altres productes bàsics clau. Però hi ha un altre mitjà pel qual els Estats Units interrompen el flux de béns reals vers i des d’un país, causant escassetat de béns crítics. És el sistema d’intercanvi de pagaments internacionals controlat pels Estats Units, anomenat SWIFT. Aquí és on els bancs dels Estats Units organitzen l’intercanvi i la transferència de pagaments de béns i serveis mitjançant la conversió d’una moneda a una altra i la transferència de fons d’un banc a un altre a través dels països. Estats Units ha estat impedint que Veneçuela utilitzi normalment el sistema SWIFT. Així que fins i tot si un altre país està disposat a comprar béns veneçolans, incloent petroli, i a canviar bolívars per la seva pròpia moneda, el sistema SWIFT, controlat pels bancs estatunidencs, li impedeix fer-ho.

Resumint

L’imperialisme financer s’ha lliurat contra Veneçuela durant dècades, però l’atac a Veneçuela fent servir mesures financeres s’ha intensificat recentment a mesura que els neoconservadors i els imperialistes estatunidencs han accelerat els seus plans de llançar un atac més directe per mitjans polítics, fins i tot militars, per forçar el canvi de règim a Veneçuela. Al centre de l’actual i ara intensificada guerra financera dels Estats Units contra el país hi ha les mesures dissenyades per destruir la moneda veneçolana.

L’imperialisme és sovint considerat com una conquesta militar i un colonialisme. Això és l’imperialisme britànic i europeu del segle XIX. Però l’Imperi Estatunidenc del segle XXI no necessita colonialisme. Té un sistema més eficient per forçar la integració d’altres economies i per extreure valor i riquesa de la resta del món. L’imperi estatunidenc està cada vegada més unit al segle XXI per una profunda xarxa de relacions financeres que li proporcionen múltiples palanques de poder econòmic que pot accionar quan ho desitja. I quan aquestes palanques econòmiques i financeres resulten insuficients per enderrocar les forces internes i els governs que segueixen decidits a seguir un camí més independent fora de les relacions econòmiques i polítiques de l’Imperi, llavors l’estat dissident és atacat més directament una vegada que l’economia està prou destruïda. Tal és el cas de Veneçuela avui en dia. L’imperialisme financer ha aplanat el camí per a una acció política i militar més directa.

El Dr. Rasmus és autor del llibre recentment publicat, ‘Central Bankers at the End of Their Ropes: Monetary Policy and the Coming Depression’, Clarity Press, agost de 2017, i el pròxim ‘The Scourge of neoliberalism’: US Policy from Reagan to Trump ‘, Clarity Press, 2019. Presenta el programa de ràdio setmanal Alternative Visions a la Xarxa de ràdio Progressista de Nova York, té el bloc jackrasmus.com i Twitter a @drjackrasmus. El seu lloc web és http://www.kyklosproductions.com

Font: Jack Rasmus