És un amic de l’Àfrica que se n’ha anat: Pierre Péan! Em trec el barret davant aquest gran periodista d’investigació francès amb àmplies investigacions. Sentia passió pel seu treball. El diamant de Bokassa és ell. Els assumptes africans franco-gabonesos segueixen sent ell. Va guanyar la seva demanda contra els lobbistes que volien emmordassar-lo pel seu llibre “Noirs fureurs, blancs menteurs” (Negres furiosos, blancs mentiders).

El periodisme d’investigació ha perdut una de les seves millors plomes. Valent i temerari, el periodista Pierre Péan mai va tenir por de la controvèrsia. Investigador experimentat, els temes preferits de Pierre Péan eren l’Àfrica, els mitjans de comunicació i la cara oculta de les figures polítiques, en particular el passat turbulent de l’expresident socialista François Mitterrand durant l’ocupació nazi, Els diamants de Bokassa, TF1, La cara oculta del món, Afers africans, Els nous assumptes africans: Mentides i saquejos al Gabon, Negres furiosos – blancs mentiders: Rwanda 1990-1994, La República dels maletins: investigació sobre el principat francès de la impunitat, Jean Moulin – l’últim misteri, El món segons K, Carnisseria, Les guerres secretes de les grans potències a l’Àfrica, Una França sota influència: quan Qatar fa del nostre país el seu pati d’esbarjo, La meva petita França… són les seves obres.

Per desgràcia, Pierre Péan ha mort, un gran periodista d’investigació francès. El nostre col·lega “Roger Bongos” està molt trist, ell que esperava que aquest gran amic de l’Àfrica escrivís el prefaci del seu llibre sobre la República Democràtica del Congo. La gran passió d’aquest periodista, nascut el 1938, ha estat l’Àfrica, un continent que ha estat explorant des del 1962. Carnisseria n’és un compendi, el de “Pierre, l’africà”, com l’anomenen els seus amics. Explica la història del joc de les grans potències, liderades pels Estats Units, en aquest continent des de la Segona Guerra Mundial. Se centra en la regió dels Grans Llacs: Rwanda, Uganda, Sudan, RDC… Una regió plena de minerals i disputes ètniques, ambicions polítiques i massacres a gran escala. Milions de civils, ningú en sap la xifra exacta, hi van morir en l’espai de 15 anys.

El que remou Pierre Péan són “els militants que separen entre morts bons i dolents, utilitzant el sedàs del penediment”, com si els “mals de l’Àfrica només es poguessin explicar-se amb una paraula: França”. La publicació de Negres furiosos, blancs mentiders va causar seriosos problemes al seu autor, fins al punt que qüestionava el consens dels “drets humans” sobre Rwanda. Home d’esquerres, “m’havia convertit, per a una fracció de l’elit francesa, en racista, revisionista, negacionista i antisemita”, confessa. A França i Bèlgica es van presentar demandes en contra seu. Sota la presidència de Nicolas Sarkozy, l’associació Survie i els grups de pressió proruandesos van fer diversos intents per silenciar Pierre Péan i Charles Onana pels seus llibres sobre Rwanda. Entre el 2009 i el 2010, diverses de les seves conferències van ser cancel·lades. A Pierre Péan se’l va titllar de negacionista o fins i tot revisionista sobre Rwanda.

El periodista Pierre Péan és un dels millors periodistes que ha investigat sobre Rwanda. En el seu llibre del 2010 (Carnisseria: les Guerres Secretes de les Grans Potències a l’Àfrica), va demostrar que l’atac al Falcon 50 de Juvénal Habyarimana va ser realitzat per Paul Kagame, que va utilitzar els tutsis com a part d’una important conspiració internacional per expulsar França de la regió dels Grans Llacs i aïllar el Sudan. Survie i altres lobbistes proruandesos no li van perdonar, el van demandar i el van acusar de provocació racial pel seu llibre sobre el genocidi Negres furiosos, blancs mentiders!

“Rwanda: acusat de provocació racial en el seu llibre sobre el genocidi, Pierre Péan alliberat en apel·lació

PARÍS (AFP) – dimecres 18 de novembre de 2009 – 14:58 – El Tribunal d’Apel·lació de París va confirmar dimecres l’alliberament de l’escriptor i investigador Pierre Péan i el seu editor que van ser processats per difamació racial i incitació a l’odi després del llibre sobre el genocidi ruandès ‘Noires fureurs, blancs menteurs’. La seva advocada, Florence Bourg, va elogiar ‘una victòria de la llibertat d’expressió’. Per la seva banda, l’advocat de SOS Racisme, demandant en el judici, el Sr. Lef Forster, va anunciar que apel·laria davant del Tribunal Suprem.

En aquest llibre sobre el genocidi ruandès, que el 1994 va matar 800.000 persones, principalment entre la minoria tutsi, segons l’ONU, Pierre Péan sosté que ‘la cultura tutsi de la mentida i l’ocultació domina totes les altres’. ‘Des de la seva primera infància’, va escriure a les quatre pàgines incriminades, ‘els joves tutsis són introduïts en la reserva, les mentides, la violència i la calúmnia. Això és el que fa d’aquesta raça una de les més mentideres del món’.

L’octubre del 2006, aquestes declaracions van portar SOS Racisme a presentar una denúncia. Per a l’associació, aquests comentaris, més greus perquè procedeixen d’un escriptor ‘de renom’, són els mateixos que els que van conduir al genocidi. Malgrat aquest argument, el 7 de novembre del 2008, el Tribunal Penal de París va posar en llibertat Pierre Péan i el seu editor Claude Durand. El ministeri públic va apel·lar llavors sol contra el delicte d’incitació a l’odi racial, mentre que SOS Racisme va apel·lar contra tot. A la vista, l’advocat general va sol·licitar una multa. Però dimecres, el Tribunal d’Apel·lació, presidit per Alain Verleene, no el va seguir.

En un primer moment, el tribunal ha considerat, igual que els jutges de primera instància, que les declaracions controvertides ‘no tenien caràcter difamatori’. Per als jutges parisencs, es tracta en efecte de ‘l’expressió d’un punt de vista, discutible però argumentat, que permet explicar, almenys en part, la tesi de la manipulació de l’opinió pública internacional sostinguda per Pierre Péan i que no traspassa els límits permesos per la llibertat d’expressió’. Els jutges assenyalen a més que l’autor no estigmatitza ‘l’ètnia tutsi com a tal’, sinó que atorga ‘la cultura de la mentida’ també als hutus i, en general, als ruandesos, sense negar mai la realitat del genocidi.

Pel que fa a la provocació de l’odi racial, el Tribunal d’Apel·lació va considerar que el Sr. Péan no podia ser condemnat perquè no havia tingut ‘la intenció culpable d’incitar, provocar o encoratjar sentiments d’odi o comportaments punibles que la llei castiga’.

Charles Onana, periodista amb un llibre del qual Péan en va escriure el prefaci (Les secrets de la justice internationale: enquêtes faquées sud le Genocide rwandais, ed. Duboiris, 2005), ha demostrat al llarg de diversos anys que hi ha una enorme pressió, tant a l’Àfrica com a Europa, per manipular l’opinió pública i imposar mentides sobre els esdeveniments de Rwanda. Després d’haver obtingut documents inèdits del Tribunal Penal Internacional per a Rwanda (TPIR), del govern belga, del govern de Clinton, de l’ONU i de la CIA, Charles Onana demostra que el TPIR no té proves de “planificació del genocidi” i que el fax de Dallaire que es refereix a la mort de “1.000 tutsis en 20 minuts” és una falsificació.

Per validar la teoria del “genocidi planificat” pels hutus, el TPIR compra testimonis, tortura els acusats, amenaça els advocats, contracta pseudoexperts i utilitza documents falsos. El primer hutu condemnat a cadena perpètua va ser jutjat sobre la base d’un fals testimoni. La fiscal Carla del Ponte revela per primera vegada com l’ONU i el president tutsi ruandès Paul Kagame s’oposen a la justícia i la veritat. Cartes confidencials mostren que el règim de Kagame va malversar gairebé dos milions de dòlars de les famílies de les víctimes de l’atac terrorista del 6 d’abril de 1994 que va desencadenar les massacres. Una esgarrifosa investigació sobre la cara oculta de la justícia internacional i el veritable poder dels criminals contra la humanitat.

Pierre Péan ha inspirat molts africans a estimar el periodisme i a convertir-lo en una professió noble. Va ser estimat i elogiat per africans lúcids i no corromputs.

Font: Mediapart