Des de fa temps he estat expressant la meva esperança i il·lusió en la possibilitat que Catalunya pogués ser en el futur un nou estat, un estat digne, en una Europa que no fa gens el pes. Un estat fins i tot rebel enfront de les polítiques neoliberals i fins i tot criminals de l’establishment europeu. Polítiques tan condicionades pels Estats Units que podrien ser qualificades de submises. Manifestacions com les viscudes el febrer del 2003 a Barcelona contra l’agressió a l’Iraq van anar alimentant des de fa anys la meva esperança i la meva il·lusió. Van ser unes manifestacions tan massives com no n’hi va haver en cap altre lloc del món. Van convertir Catalunya en el símbol mundial d’una veritable rebel·lió pacífica i fins i tot van obligar els màxims responsables estatunidencs –els fanàtics del control del petroli i del supremacisme anglosaxó: George W Bush, Dick Cheney i Donald Rumsfield– a criticar les manifestacions de Barcelona. A vegades em pregunto si tot això no serà un important motiu pel qual el sobiranisme català estigui trobant tant buit i fins i tot oposició en les institucions europees i atlantistes. Em pregunto si el “problema” no serà tant la independència en si mateixa com el fet que no interessi l’emergència com a estat d’una Catalunya rebel, que de moment està ben neutralitzada a l’interior d’una Espanya molt més submisa.

A la dignitat i força del poble català s’oposa amb freqüència en els mitjans la divisió entre els partits sobiranistes. Una divisió certament lamentable, però molt menys preocupant, al meu entendre, que un altre problema del qual gairebé ningú en parla i que té a veure precisament amb els mitjans: el d’una nova generació de creadors catalans d’opinió (periodistes, acadèmics, experts d’ONG…) massa mediocres, però absolutament autoconvençuts de la seva pròpia vàlua; massa ignorants respecte a greus i decisives qüestions internacionals, però absolutament autoafirmats en la seva cosmovisió atlantista; massa menyspreadors respecte a tots aquells que ells qualifiquen ràpidament de radicals, antiestatunidencs o fins i tot conspiranoics, però que viuen al seu torn absolutament tancats en els estrets marges del que és políticament correcte (que en realitat només és el que és “correcte” en aquesta petita parcel·la occidental del nostre extens món); massa donats a la crítica fàcil dels qui es mouen en la intempèrie d’una autèntica independència de tots els poders econòmics, polítics o mediàtics, mentre ells mateixos estan absolutament instal·lats en un confortable “professionalisme”, ben remunerat i que amplifica les seves mediocres anàlisis i opinions .

He pogut comprovar últimament la reiteració de semblants actituds en aquests catalans creadors de l’opinió. No fa gaire, ho he vist en la pobra i fins i tot insolidària reacció davant de la canalla agressió a un col·lega valent que ho ha arriscat tot, Julian Assange. Però avui em limitaré a criticar la més recent d’aquestes reaccions: la que han tingut davant de les revelacions de Carlos Enrique Bayo sobre el detallat coneixement que el CNI tenia minut a minut de totes les converses i passos dels gihadistes liderats per l’imam de Ripoll. Un CNI que, tot i això, no va arribar a fer res per aturar uns perillosos terroristes que estaven a punt de fer esclatar a sang i foc tant la Sagrada Família com el Camp Nou. I no en qualsevol moment sinó quan tots dos estiguessin plens de milers d’ingenus éssers humans. Tan ingenus com els milions que prefereixen no veure totes aquestes escombraries i maldat.

S’hi poden donar totes les voltes que es vulgui i cercar totes les justificacions possibles, però aquests són els fets indiscutibles: els homes del CNI ho coneixien tot al detall i al minut, però no van actuar. Encara que, és clar, estaven dirigits per aquells mateixos “patriotes” que, com ja abans havien provat Patricia López i Carlos Enrique Bayo, es movien a les clavegueres de l’Estat espanyol per acabar amb el sobiranisme català amb els mitjans que fossin necessaris. Però, pel que fa al desconcert de tants creadors d’opinió a Catalunya, m’aturaré molt especialment en el seu desconcert davant el silenciament per part dels grans mitjans d’uns fets tan greus i reveladors. Estan desconcertats amb el fet summament escandalós que una cosa tan important no hagi merescut la més petita atenció fora de Catalunya. Però ells mateixos han mostrat durant anys la mateixa desídia i desinterès davant de fets d’igual o major gravetat.

Segurament molts d’ells ni saben qui és Daniele Ganser, el gran expert suís en la xarxa GLADIO, l’organització terrorista creada per la CIA i l’MI6 amb la qual l’OTAN ve “operant” des de la Guerra Freda en gairebé tots els països europeus: assassinant reiteradament i fins i tot realitzant grans atemptats de falsa bandera, com el de l’estació de Bolonya l’agost del 1980 en què van morir 85 persones i més de 200 van ser ferides greument. Es tractava i es tracta d’impedir l’ascens i l’hegemonia de tot moviment o partit incòmode. Amb aquests creadors d’opinió no es pot ni debatre la important informació que aporten experts “conspiracionistes” com Thierry Meyssan. Però el que és estrany és que tampoc tenen ni el menor interès per informar-se d’altres conspiracions atlantistes ja inqüestionables, com la ja esmentada que va revelar fa anys el professor Ganser i que fins i tot va ser condemnada pel Parlament Europeu en una resolució del 22 de novembre de 1990. Aquests creadors d’opinió a Catalunya potser sí que saben qui és l’estatunidenc Daniel Ellsberg –ja que són fidels seguidors del món de Hollywood– i quina conspiració va revelar en els anomenats Papers del Pentàgon. Però no m’estranyaria que el considerin ja un “carrossa” antiestatunidenc al qual no val la pena dedicar-li temps.

Tampoc crec que sàpiguen quina és la conspiració atlantista que ha revelat el jutge Fernando Andreu en el seu auto sobre el cas Rwanda-Congo, tot i que aquesta conspiració hagi provocat milions de víctimes, incloses dues de catalanes: la infermera de Manresa Flors Sirera i el missioner de Navata Quim Vallmajó. O potser considerin que, atès que els grans mitjans globals “de referència” no tracten aquest assumpte, no ha de tenir prou interès perquè hi perdin el seu preciós temps. Segur que no s’han molestat mai en llegir els cinc cables de Wikileaks en què el Departament d’Estat tracta amb l’ambaixador dels Estats Units a Madrid sobre com desactivar a l’Audiència Nacional aquest cas que es refereix a les massacres més grans que hi ha hagut després de la Segona Guerra Mundial. I segur que tampoc s’han interessat en cap moment per informar-se sobre el complot mitjançant el qual els Estats Units van aconseguir que el PP i el PSOE acabessin a Espanya amb l’important instrument per a la pau que era la jurisdicció universal. No semblen conèixer tots aquests episodis que qüestionen la visió idealitzada del nostre modèlic Occident.

Però la meva sorpresa en els dies de les revelacions de Carlos Enrique Bayo va arribar al màxim quan, referint-se al silenci dels grans mitjans espanyols sobre aquestes revelacions, un tertulià va afirmar a Catalunya Ràdio, en un horari de màxima audiència, que aquestes coses no passen als Estats Units. I per fonamentar aquesta tesi va tornar a recórrer a l’arxipromocionat episodi del Watergate. Com es pot ignorar que els Estats Units són precisament, almenys des de fa un segle, els creadors i màxims usuaris dels atacs de falsa bandera, sempre acompanyats del silenciament de la veritat? Com es pot “oblidar” que des de la Guerra Freda després de cada episodi internacional important promogut pels Estats Units hi ha hagut un fals esdeveniment? Com es pot recórrer al Watergate com a referent per afirmar una tesi tan estúpida? Com es poden desconèixer a hores d’ara les amenaces a Richard Nixon per part de David Rockefeller –molt disgustat amb la Nova Política Econòmica (NPE) que aquest havia iniciat el 1971–, amenaces prèvies a la posada en marxa, en els grans mitjans que la família Rockefeller controla, d’aquell exalçat episodi de periodisme de “investigació”? La major part de la NPE va ser desactivada  l’abril del 1974, després de menys d’un any i mig de la seva activació, els mercats tornaven a tenir molta més “via lliure” i quatre mesos després Nixon dimitia.

Però, això sí, molts d’aquests creadors d’opinió són veritables especialistes en qualsevol incident, per petit que sigui, que pugui desacreditar aquell que la “comunitat internacional” –és a dir l’Occident atlantista– ha elevat a la categoria de gran espònsor de tots els tirans del món: Vladimir Putin. Coneixen amb pèls i senyals fins a les més minucioses circumstàncies de tals incidents. I són també uns crítics acèrrims de l’impresentable Donald Trump. Però sembla que prefereixen no assabentar-se de fets encara més greus que els que tenen a veure amb ell: la responsabilitat fonamental de Bill Clinton en les majors massacres que hi ha hagut després de la Segona Guerra Mundial; les estretes relacions de Hilary Clinton amb els gihadistes que van arrasar Líbia i Síria i amb els seus finançadors saudites, estretes relacions que la van dur a utilitzar il·legalment els seus famosos correus privats per tal d’ocultar relacions tan “delicades”… Els posicionaments en qüestions internacionals –especialment en tot el que es refereix a la tragèdia de Rwanda i el Congo– de molts d’aquests catalans creadors d’opinió, amb molts dels quals fins i tot compartim una comuna aspiració sobiranista, han estat per a nosaltres, durant massa anys, com un terrible foc amic. Encara que això quedarà ja per a un proper article.