Rajoy al PSOE: Tengo más afinidades con ustedes que con los independentistas. Hernando, el portaveu del PSOE, hauria pogut replicar el mateix. Un i altre s’esforçaren a deixar ben clar que, cara a intentar suports per a la investidura, no volien ni parlar amb els independentistes. Tant és així que els barons del PSOE han preferit fer president Rajoy abans que no pactar amb els sobiranistes, infringint la major ferida de la història al seu partit. I, tant com la decisió d’investir Rajoy, ha sorprès la duresa en les formes del cop d’estat contra el secretari general, Pedro Sánchez, i la posterior escalada verbal, plena d’amenaces contra els dissidents, especialment el PSC. La negativa a permetre un vot a consciència dels representants de les federacions socialistes més perjudicades per la decisió presa, o les declaracions de persones com Rodríguez Ibarra, expresident d’Extremadura, contra el PSC, acusant-lo de perdre vots i fer perdre vots al PSOE, han deixat en evidència l’existència en el PSOE de dues concepcions de partit i dues concepcions del model d’Estat, que es remunten als inicis de la restauració de la democràcia a l’Estat espanyol.

L’any 1977, després de les primeres eleccions generals guanyades per la UCD, el PSOE inicià un procés de fagocitació dels distints partits integrats en la Federació de Partits Socialistes, que s’havien presentat a les eleccions en coalició amb el Partit Socialista Popular de Tierno Galván, havent obtingut uns resultats discrets. Tots aquells partits socialistes acabaren per integrar-se al PSOE o han desaparegut, excepte els PSM (Partit Socialista de Mallorca i Partit Socialista de Menorca), que han mantingut la seva independència, avui impulsant les candidatures de MÉS. El fet és que, al llarg dels quaranta anys transcorreguts, han anat covant les diferències de concepció del model d’Estat, especialment entre els socialistes de Catalunya i d’Andalusia, les dues federacions amb més aportacions electorals al conjunt. El federalisme, més verbalitzat que duit a la pràctica, cohesionava les distintes sensibilitats. Fins que esclatà la crisi d’Estat, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, a partir del recurs d’inconstitucionalitat presentat pel Partit Popular. L’Estatut, referendat pel poble de Catalunya, era esmenat per un tribunal considerat partidista, per quan els seus membres són designats, majoritàriament, pel PP i el PSOE.

A partir d’aquí, creix de manera vertiginosa l’independentisme a Catalunya. Paral·lelament, el PP utilitza l’anticatalanisme per afirmar-se com el principal garant de la unitat d’Espanya, fins al punt d’organitzar una campanya de recollida de firmes contra l’Estatut català. L’anomenada caverna mediàtica, i diaris de referència de l’electorat progressista, s’hi apunten. I el PSOE es deixa arrossegar per un patrioterisme espanyol ranci que renega de la diversitat. Com a resultat, el PSOE, que s’havia presentat com el partit modernitzador d’Espanya, s’ha acabat tancant les portes de possibles aliats, trencant tots els ponts amb els partits sobiranistes i amenaçant de trencar amb el PSC. Les dues Espanyes s’han enfrontat en els dos Comitès Federals del PSOE celebrats a Madrid. I tots hem vist el resultat, i els mitjans emprats per imposar l’Espanya de sempre, la que segueix sense escoltar “la veu d’un fill que et parla en llengua no castellana”. Ara, el PSOE, s’afegirà a la cridòria del PP i Ciutadans contra Catalunya, mentre aquesta acabarà, com l’Oda de Maragall, amb un “Adéu Espanya!”