El bombardeig mediàtic massiu, liderat per El País, per desacreditar Pedro Sánchez i impedir qualsevol nou Govern no controlat totalment per l’establishment ha estat implacable. En resposta als centenars de subscriptors d’aquest diari que s’han donat de baixa com a reacció als editorials summament agressius contra Pedro Sánchez, Antonio Caño, el seu director, ha demanat disculpes pel to d’aquests. El secretari general va arribar a ser qualificat d’”insensat sense escrúpols”. Ha estat massa descarat el suport al cop dut a terme pel grup de barons que han defenestrat de manera mesquina aquell que el passat 13 de juliol va obtenir el 49% dels vots de la militància (enfront de tan sols el 36% d’Eduardo Madina i el 15% de Pérez Tapias). Encara més bé podria dir-se que han estat aquests barons els qui han donat suport des de la seva posició política al cop que l’establishment havia decidit.

Però malgrat tanta manipulació i propaganda, no ha pogut ser dissimulat una cosa tan rellevant com és el cinisme dels més bel·ligerants d’aquests barons, liderats per Susana, la sultana: mentre boicotejaven tota possibilitat de consultar la militància (eludint fins i tot sistemàticament aquesta qüestió d’una possible consulta), reclamaven per a si tota la legitimitat moral. Aquest desvergonyiment falsari és evident sense necessitat de recórrer a l’article 36, apartat O, dels Estatuts del PSOE, que obliga a convocar un Congrés Extraordinari en el cas que es doni la dimissió del secretari general o de la majoria més un dels membres de la Comissió Executiva. Disposició que convertiria en il·legal l’estratègia de fets consumats duta a terme pels colpistes, la decisió d’accelerar el seu suport abstencionista a la investidura de Mariano Rajoy.

I a més, els citats barons reclamaven per a si mateixos tota la legitimitat moral fins al punt d’amenaçar amb l’expulsió del partit aquells que no es dobleguessin a la disciplina de vot que ells mateixos havien decidit imposar. Una disciplina de vot que a més és innecessària per a la investidura de Mariano Rajoy. En el fons batega també en aquests barons l’arrogància de les elits globalistes (els seus patrocinadors últims, com vaig documentar en articles anteriors) i dels seus sicaris internacionals. En el fons batega també en ells el cinisme dels qui se senten molt superiors a la gent que forma una massa amorfa i ignorant a la qual no cal consultar; el cinisme dels qui es creuen més enllà del bé i del mal, dels qui no es consideren obligats a l’equanimitat i la veracitat.

És ben cert que aquesta elit globalista té incomparablement més informació que “la massa”. Però és una fal·làcia concloure a continuació que el millor és, per tant, que un petit comitè de barons al seu servei (o d’experts, en altres qüestions com les econòmiques o les militars) prenguin les decisions per tots nosaltres. És una fal·làcia perquè oculta un “insignificant” detall: són gent sense entranyes que sempre han donat un ús pervers a tota aquesta informació de la qual disposen; són gent addicta al poder, que l’últim en què pensen és en el bé comú; són gent de cors de pedra, tot i les amable màscares de filantropia amb les que oculten el seu veritable rostre; són gent que envaeixen i arrasen països, que espolien els seus recursos, que maquinen sense parar grans operacions d’enginyeria financera que empobreixen nacions senceres…

En tot cas, el que en realitat importa d’aquests esdeveniments, que com un terratrèmol estan sacsejant el PSOE, és que tot està ja disposat perquè els homes que des de Brussel·les treballen per a les grans famílies anglosaxones de financers “filantrops” imposin a Espanya les despietades retallades amb les que seguir sanejant la situació en què els bancs han caigut per la seva insaciable “ambició” i per les seves pràctiques “irresponsables”, “deshonestes” i “il·legals”. Entrecomillo aquests termes perquè són els que apareixen textualment en les conclusions que va fer públiques el dijous 27 de gener de 2011 la Comissió del Congrés estatunidenc per a la supervisió dels Serveis Financers, després d’investigar l’actual crisi financera. Tot està ja a punt perquè imposin a Espanya les despietades retallades amb les que seguir concentrant més poder de decisió (els diners ja es cuiden de crear-lo ells des del no res) mentre l’austeritat i les retallades fan estralls entre els més desvalguts. No importa en absolut que precisament ara vagi aflorant dia a dia una corrupció endèmica al PP, tan endèmica que qüestiona la legalitat mateixa del partit. L’única cosa que importa és que s’acatin i apliquin les directives globalistes.

Des de fa mil·lennis una gran falla social, comparable a la Gran Falla del Rift (que, amb els seus 4830 quilòmetres, va des del riu Jordà fins a Moçambic) o a la Falla de Sant Andrés (que, com alerten els científics, està carregada i llesta per provocar un gran cataclisme), s’ha obert entre dues grans plaques socials comparables a les plaques tectòniques: una és la formada per la multitud de bona gent que no anhela altra cosa que viure en pau i prosperitat; l’altra és la formada per les reduïdes però poderoses i insaciables elits que sempre han ambicionat el poder absolut i el control de les masses (elits que a Occident s’han coordinat durant els últims segles fins al punt d’estructurar un Sistema perfectament cohesionat). El problema és que, com deia Mahatma Gandhi, “El món és prou gran per satisfer les necessitats de tots, però sempre serà massa petit per l’avarícia d’uns pocs”.

Revolucions populars –cruels i sagnants massa vegades– i inacabables repressions o cops d’estat s’han succeït al llarg dels segles. En l’actualitat podem parlar de polítiques neoliberals enfront de sobirania popular (fronteres endins d’Occident, s’entén, ja que cap a l’exterior les més terribles guerres són posades en marxa sense cap escrúpol). Però, des del meu punt de vista, els grans moviments tectònics sociopolítics que actualment estem patint són les rèpliques del més decisiu dels esdeveniments: la creació el 1913 de la Fed, un poderós banc central en mans privades. Es va iniciar llavors el procés de concentració de la riquesa i el poder de decisió que patim actualment. Un procés en el qual s’ha aconseguit anar segrestant des de les institucions democràtiques i els seus representants fins a les instàncies creadores de l’opinió internacional (mitjans de comunicació, ONG, tribunals internacionals…).

Però també, lentament, s’ha anat generant una soterrada però creixent indignació a les societats occidentals. Potser l’opinió pública, a la qual Noam Chomsky anomena “la segona superpotència”, sigui capaç de posar límit algun dia a aquest descomunal saqueig. O potser les nostres societats estiguin ja tan idiotitzades, domesticades i sotmeses, que la seva resistència davant l’empenta d’aquesta gran placa de l’oligarquia financera globalista no arribi a generar el necessari, urgent i gran cataclisme no violent que canviï radicalment l’escandalosament injusta situació actual. Però hi ha altres potències emergents, especialment la Federació Russa, que estan arribant ja al límit de la seva paciència i que segurament no toleraran més el creixent assetjament al qual estan sent sotmeses.