«Aquest país té un problema: la dreta governa sense vergonya i l’esquerra avergonyeix sense governar»
BILL MAHER
Aquesta frase del popular humorista nord-americà és ben aplicable a casa nostra, sobretot després del fastigós espectacle de la no investidura de l’envalentit Sánchez. És ben cert que, des de la perspectiva europea, tractar d’esquerra els demòcrates (del Partit Demòcrata) nord-americans resulta un poc xocant; però, és que comparats amb els republicans de l’era Trump… Tot plegat només demostra que no som el que som, sinó que som en funció de la nostra posició respecte als altres. Pot resultar enrevessat, però els nord-americans pensen que el sistema polític imperant a Europa és el socialisme —per molt que gran part dels europeus estiguin governats per partits conservadors, sigui a l’Alemanya de Merkel, a la França de Macron o al Regne Unit de Boris Johnson (l’imitador de Trump)—. El que escandalitza els americans dels europeus, siguin demòcrates o republicans, són l’educació pública gratuïta, la sanitat pública i tot un sistema de prestacions socials, com l’atur, que consideren contraris a les essències del sistema polític nord-americà, que està basat en l’afany de superació personal i en la mínima intervenció de l’administració pública. Amb aquest criteris, han construït el que anomenen «el somni americà». Un somni que, per a la gran majoria de nord-americans, ha esdevingut un malson, una quimera.
Tot això què té a veure amb la fallida investidura de Sánchez? Doncs, pot ser que aquesta sigui l’explicació. Més enllà d’animadversions o de lluites per egos personals, hi pot haver una raó més de fons que explica la urticària del PSOE a fer un pacte amb les forces més progressistes i nacionalistes: el model d’Estat.
D’una banda, és evident que el PSOE ha pres l’opció per un model d’Espanya que no permet una solució política o negociada amb les forces sobiranistes de Catalunya. A les portes de la sentència del Tribunal Suprem, les televisades detencions de matinada amb potada a la porta de membres dels CDR tanquen qualsevol esperança de diàleg.
D’altra banda, és evident que les elits econòmiques han prohibit un govern de perfil clarament esquerrà. A Sánchez li lleva la son un govern de coalició amb Podemos; però dormiria com un tronc compartint govern amb Ciudadanos, malgrat aquests nedin dins les mateixes aigües de l’extrema dreta franquista. Només això explica el «paripé» de falses negociacions durant l’estiu i el no rotund de Sánchez a un Iglesias que ja no podia fer més concessions sense quedar en evidència.
Tot plegat ens fa pensar que evolucionam cap a un sistema polític semblant al nord-americà. El bipartidisme, després del miratge del 15M es torna a refer, amb una dreta sense vergonya, «sin complejos» com deia Aznar quan anava de la ma de Bush, aplicant el «capitalisme d’amiguets». I una esquerra, per anomenar-la d’alguna manera, que, a força de voler agradar els qui manen, avergonyeix la ciutadania progressista. És el que va fer perdre les eleccions a Hillary Clinton, percebuda com el braç polític del Foro de Davos.
Aquest és el futur que ens espera, a no ser que… Què? Què podria fer girar el PSOE cap a l’esquerra i cap a un model territorial similar al d’Escòcia o al de Canadà? Només una cosa: vots. Vots a opcions progressistes i sobiranistes. Vots que obligassin el PSOE a tapar aquest flanc, a escorar a l’esquerra i a dialogar. Per desgràcia les enquestes no van per aquí. Tal és el poder de la premsa del Poder.