Si bé és cert que els Estats que no respecten les normes –sobretot els Estats Units– sempre han representat una amenaça per a l’imperi del dret internacional, no veig cap marge seriós per discutir que el desenvolupament del corpus del dret internacional, i de les institucions per aplicar-lo, va ser un dels grans èxits del segle XX, i va fer molt per reduir els conflictes mundials.
La Cort Internacional de Justícia, el Tribunal del Dret del Mar, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea, l’Organització Mundial del Comerç, són només algunes de les institucions que han tingut un paper summament positiu, ajudant a resoldre centenars de controvèrsies durant la seva existència i, el que és encara més important, ajudant a establir normes que han impedit que sorgissin milers de controvèrsies més. També han florit les organitzacions regionals, desenes d’elles, entre elles la Unió Europea, la Unió Africana i l’Organització de Cooperació de Xangai.
La sentència de la CIJ en els 160 casos que ha vist ha estat gairebé sempre respectada per les parts del cas. Això s’ha aplicat fins i tot quan la controvèrsia és radical, incendiària i ja ha donat lloc a enfrontaments i morts, com la solució de la frontera entre Nigèria i Camerun. La CIJ ha estat un gran èxit.
La fundació de la Cort Penal Internacional el 2002 va ser el punt culminant en l’establiment de l’estat de dret com a principi rector dels assumptes internacionals. Igual que amb totes les principals institucions mundials de dret internacional, el Regne Unit ha tingut un paper fonamental en l’establiment de la CPI. Jo era al Foreign Office en aquell moment, i recordo la tranquil·la confiança en que finalment els Estats Units s’hi incorporarien, tal com van fer amb la Convenció de les Nacions Unides sobre el Dret del Mar després de dècades de vacil·lació. De fet, la CPI ha estat una gran decepció, de la qual més endavant en parlaré. Em refereixo a l’any 2002 com la marca d’aigua alta per a la regla del dret internacional, perquè posteriorment la marea s’ha tornat decisivament en contra d’ella.
Quan Blair i Bush van envair l’Iraq, no només sense l’autorització del Consell de Seguretat de l’ONU, sinó amb la certesa que el Consell de Seguretat hi estava en contra, i en el cas de Blair en contra de l’opinió unànime de tot el quadre d’Assessors Legals del Foreign Office que afirmava que la guerra era il·legal, no només van precipitar una crisi que ha resultat en milions de morts, sinó que van donar un cop mortal a tot el teixit del dret internacional.
Els resultats són ara cada vegada més visibles. Acabem de sobreviure per ara, gràcies al notable sentit comú i la moderació de l’Iran, a una perillosa crisi a l’Orient Mitjà després de l’assassinat il·legal del general Soleimani, que viatjava en una missió diplomàtica en aquell moment. L’ús a escala massiva de l’execució mitjançant drons –inclosa l’execució de ciutadans britànics i estatunidencs– per part dels governs britànic i estatunidenc, sovint sense el permís del govern del territori en el qual es porta a terme l’execució, és una violació atroç del dret internacional per la qual no sembla haver-hi cap remei efectiu.
Els assessors jurídics del Foreign Office es van negar a informar que l’homicidi de Soleimani era legal en el dret internacional. Tanmateix, al govern del Regne Unit ja no li importa si alguna cosa és legal o no en el dret internacional. La línia del govern era originalment que era un “cas discutible” que l’assassinat fos legal, llavors després de les objeccions dels assessors legals la línia va canviar a “no li correspon al Regne Unit determinar si l’atac amb drons és legal”.
El Regne Unit solia ser un pilar, possiblement el més important, del dret internacional. Gràcies a una sèrie de polítics neoconservadors, entre ells Blair, Straw, Cameron, May i Johnson, el Regne Unit ja no fa més que fer veure que dóna la cara pel dret internacional. Simplement ignora la instrucció de les Nacions Unides i la Cort Internacional de Justícia de descolonitzar les Illes Chagos. Es nega a aplicar l’arbitratge internacional vinculant sobre el deute contret amb l’Iran. Es burla del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre la Detenció Arbitrària. Es nega a permetre que el relator especial de l’ONU sobre la Violència contra les Dones entri als centres de detenció d’asil. Podria seguir. Una conseqüència directa d’això és la forta disminució de la influència del Regne Unit en el món i, en particular, per primera vegada en 71 anys no té un seient a la Cort Internacional de Justícia. Atès que el Regne Unit ha rebutjat efectivament l’autoritat de la CIJ, això no és sorprenent.
Va ser la reputació del Regne Unit com a defensor del dret internacional el que va moderar la indignació a l’ONU per l’anacrònica pertinença permanent del Regne Unit al Consell de Seguretat de l’ONU. Aquest respecte internacional ja no existeix, i el Govern britànic s’enganya si pensa que el privilegiat estatus del Regne Unit a l’ONU durarà per sempre, especialment perquè ja no pot ser considerat com un representant de la política exterior de la UE.
La mateixa ONU està, per descomptat, patint una amenaça sostinguda a la seva autoritat. Simplement és ignorada en el terrible desastre liderat pels saudites al Iemen. Negant al ministre d’Afers Estrangers iranià un visat per assistir a una reunió del Consell de Seguretat sobre Soleimani, els Estats Units van atacar el propòsit mateix de l’ONU. Si la institució ha de ser ostatge del seu amfitrió geogràfic, quin és el seu propòsit? Al final, per recuperar la rellevància, l’ONU s’haurà de reformar democràticament i reubicar-se, potser a Sud-àfrica. No crec que això passi en un futur pròxim.
Pel que fa a la Cort Penal Internacional, ha estat una gran decepció que de moltes maneres simbolitza el col·lapse del dret internacional. El fet que no es processés a Bush i Blair per la guerra contra l’Iraq va marcar el seu rumb des del principi. Lliurar una guerra agressiva és en si mateix un crim de guerra i va ser indeleblement establert com a tal pel Tribunal de Nuremberg. El fet que no s’esmentés específicament a l’Estatut de Roma va ser un pretext feble dels jutges que no estaven disposats a assumir el poder. Els mateixos jutges s’han abstingut d’investigar els crims dels Estats Units a l’Afganistan i semblen estar en el mateix procés pels crims de guerra a Gaza, on sorprenentment no hi ha hagut suport dels Estats a la CPI contra l’amenaça de Netanyahu d’instituir sancions contra el personal de la CPI si les investigacions continuen. Jo solia defensar amb fermesa la CPI enfront de les acusacions que era simplement un instrument de la política dels neoconservadors. Ara em resulta molt difícil fer-ho.
El Regne Unit no és l’únic país que ignora el dret internacional. El repudi d’Espanya a la decisió del Tribunal de Justícia de la Unió Europea que Junqueras ha de ser alliberat per ocupar el seu escó al Parlament Europeu és un gran cop per al prestigi i l’autoritat d’aquesta institució. La vil persecució de Catalunya per part d’Espanya és, en si mateixa, el repte més ampli a què s’han enfrontat els “valors occidentals” durant dècades al cor d’Europa, en gran mesura pitjor que tot el que ha fet Orban. Espanya ignora completament les seves obligacions amb el Consell d’Europa.
La configuració del dret internacional presenta un quadre molt ombrívol. És molt preocupant, molt. El món s’està convertint en un lloc molt més perillós com a resultat d’això.
Font: Craig Murray