Mentre els polítics republicans i demòcrates celebren reunions d’emergència per decidir com evitar el col·lapse de Wall Street, l’olor de la hiperinflació plana en l’aire tant avui com a Alemanya durant els primers mesos de 1922. Aquesta setmana, els mercats s’han vist recolzats per una oferta rècord d’1,5 bilions de dòlars en injeccions de liquiditat els propers mesos (que se sumen als 9 bilions de dòlars ja injectats els últims sis mesos), i en lloc d’abordar les veritables raons d’aquest col·lapse financer que s’acosta, els mitjans de comunicació han rentat el cervell a Occident que tot hauria sortit bé, “si el coronavirus no s’hagués convertit en una pandèmia”.

Però què és el que realment s’està rescatant aquí exactament i per què? Aquests diners estan arribant a l’economia real? Estan sent invertits per reconstruir les granges, negocis i indústries dels Estats Units?

La realitat és que l’únic que s’està salvant són els bancs “Massa grans per fallar” que estan asseguts sobre una bomba de 1.500 bilions de dòlars de derivats. Els més insolvents dels especuladors estatunidencs són JPMorgan Chase, Citigroup i Goldman Sachs, l’exposició dels quals als derivats ha arribat als 48, 47 i 42 bilions de dòlars respectivament els últims anys.

La meva opinió és que Trump és sincer en el seu desig de “drenar el pantà” i reconstruir la base industrial perduda dels Estats Units. També crec realment que Trump vol establir relacions positives amb Rússia, la Xina i altres nacions sobiranes que han atret l’ira de l’estat profund internacional. Tanmateix, el punt flac potencialment fatal de Trump sembla ser la seva tendència a creure’s la mentida que el benestar de Wall Street és d’alguna manera indicatiu del benestar dels Estats Units.

Si Trump és intel·ligent (i les seves anteriors crides a favor de la restauració de Glass-Steagall, i les pràctiques del Sistema Estatunidenc impliquen que sap una o dues coses), llavors en lloc de rescatar Wall Street tirant més gasolina al foc, seria millor que prengués les lliçons del 1933 i establís una nova Comissió Pecora per al 2020.

Què era la Comissió Pecora?

Molts són conscients el col·lapse econòmic del 24 d’octubre del 1929 que va marcar el començament de quatre anys de depressió als Estats Units (i en gran part del món occidental). Tanmateix, no gaires persones són conscients de la intensa lluita que van llançar els patriotes de tots dos partits contra el paràsit de Wall Street/estat profund d’aquella època que va impedir tant un cop feixista contra el recent elegit Franklin Roosevelt com l’aclaparadora dominació de Wall Street sobre la vida estatunidenca. Tot i el blanqueig dels llibres d’història revisionistes que han contaminat els darrers 70 anys, la recuperació dels Estats Units de la depressió mai es va produir sense una lluita a vida o mort i aquesta lluita va ser possible, en gran mesura, gràcies a la valenta tasca d’un advocat italià de Nova York. El nom d’aquest home era Ferdinand Pecora.

El 1932, quan els senadors Peter Norbeck (R-SD) i George Norris (R-NB) van encapçalar l’establiment del Comitè de Banca i Moneda dels Estats Units, l’economia estatunidenca estava en estat d’alerta i la gent estava tan desesperada que una dictadura feixista als Estats Units hauria estat rebuda amb els braços oberts si hagués pogut posar pa sobre la taula. La desocupació havia arribat al 25%, mentre que més del 40% dels bancs havien fet fallida i el 25% de la població havia perdut els seus estalvis. Milers de ciutats de tendes de campanya anomenades “Hooverville” estaven repartides arreu dels Estats Units i més del 50% de la capacitat industrial dels Estats Units havia tancat. Milers de granges havien estat embargades i els motors de la indústria estatunidenca s’havien aturat de cop.

A l’altre costat de l’oceà, els règims feixistes d’Alemanya, Itàlia i Espanya s’estaven tornant més poderosos cada dia, alimentats per les injeccions de centenars de milions de dòlars de capital per part dels banquers de Londres i Wall Street. Entre aquests financers profeixistes era notable ni més ni menys que el patriarca de la família Bush, Prescott, que va proporcionar milions en préstecs al partit nazi de Hitler en fallida el 1932 (i va continuar fent negocis amb el partit fins al 1942, havent deixat de fer-ho només després de ser declarat culpable de “comerciar amb l’enemic”).

El Comitè de Banca i Moneda era un organisme relativament impotent quan va començar el 1932, però quan el senador Norbeck va trucar Ferdinand Pecora perquè el dirigís l’abril del 1932, tot va començar a canviar. Pecora, un italoamericà de primera generació, es va veure obligat a deixar l’institut per poder mantenir la seva família després que el seu pare resultés ferit. Anys més tard, el jove va trobar treball com a empleat en un bufet d’advocats i se les va arreglar per obrir-se camí a la facultat de dret, aprovant l’examen d’advocacia el 1911. La seva irreprotxable reputació li va valer l’animositat de poderosos financers de Nova York que es van assegurar que els seus èxits en l’encausament d’agents de borsa mai es traduïssin en la consecució del càrrec de fiscal general, on es va fer un nom per si mateix tancant més de 100 cases de corredoria il·legals que especulaven amb valors fraudulents durant la depressió.

Al cap de pocs dies d’acceptar el treball a Washington com a cap de Consell del Comitè de Norbeck (pel salari minso de 250 dòlars al mes), a Pecora se li van concedir amplis poders de citació per auditar bancs i arrossegar els homes més poderosos dels Estats Units a testificar a les audiències del comitè.

Les seves primeres dues setmanes, Pecora va aparèixer als titulars quan va auditar els llibres dels principals bancs de Wall Street i va arrossegar el president profeixista de National City, Charles Mitchell (que llavors es preparava per assessorar Benito Mussolini), perquè testifiqués. Al cap de pocs dies, l’equip de cars advocats defensors de Mitchell no va poder fer res més que veure amb desesperació com el poderós financer admetia haver venut al descobert les accions del seu propi banc durant la depressió, estafant els dipositants amb compres de deute escombraries cubà i evitant els impostos durant anys. Mitchell va ser forçat a renunciar en un estat vergonyós, seguit dies després pel president de la Borsa de Valors de Nova York, Dick Whitney, que va deixar la cort emmanillat.

Aquesta repressió dels abusos de Wall Street va rebre molta publicitat i va posar de relleu els plans delictius utilitzats per apostar amb els estalvis i els dipòsits dels bancs comercials en els mercats de valors i de futurs, que van conduir al col·lapse orquestrat de l’economia de la bombolla el 1929 (irònicament, gran part de la bombolla acumulada durant els “dies de diners fàcils” dels “frenètics anys vint es va centrar en el mercat de l’habitatge). La repressió de Pecora també va marcar la pauta per a l’administració entrant de Roosevelt.

A diferència de l’anterior Comissió Pujo de 1911, dirigida pel senador Charles Lindberg Sr., que també va posar de manifest els abusos de poder de Wall Street, la Comissió Pecora va comptar amb el suport d’un president que es va preocupar realment per la Constitució i va ampliar encara més els poders de Pecora. Quan se li va dir a Franklin Delano Roosevelt (FDR) que donar suport a la denúncia de Pecora sobre els crims financers danyaria l’economia, el president va respondre amb la famosa frase “s’ho haurien d’haver pensat quan van fer les coses que estan sent exposades ara”. FDR va seguir aquesta advertència animant l’advocat a enfrontar-se a John Pierpont Morgan Jr.

En lloc de controlar una institució estatunidenca com molts creien fa 70 anys i avui, J.P. Morgan Jr. estava en realitat dirigint una operació que s’havia creat anteriorment a mitjan segle XIX com a part d’una infiltració britànica als Estats Units. Com l’historiador John Hoefle va assenyalar en un estudi de l’EIR del 2009:

“La Casa de Morgan va ser, en veritat, una operació britànica des del seu inici. Va començar com a George Peabody & Co, un banc fundat a Londres el 1851 per l’estatunidenc George Peabody. Uns anys més tard, un altre estatunidenc, Junius S. Morgan , es va unir a la signatura i, a la mort de Peabody, la firma es va convertir en JS Morgan & Co. Junius Morgan va portar el seu fill, J. Pierpont Morgan, perquè dirigís l’oficina de Nova York de JS Morgan, i la oficina de Nova York es va convertir en JP Morgan & Co. Des del seu paper original d’ajudar els britànics a obtenir el control dels ferrocarrils estatunidencs, el banc Morgan es va convertir en una força líder en la guerra de l’oligarquia contra el sistema estatunidenc, utilitzant els abundants recursos dels seus amos imperials per esdevenir una potència no només en les finances, sinó també en l’acer, els automòbils, els ferrocarrils, la generació d’electricitat i altres indústries”.

El 1933, la Casa de Morgan va esdevenir una hidra de múltiples caps controlant empreses de serveis públics, companyies holding, bancs i un sens fi d’altres subsidiàries.

Quan J.P. Morgan jr. va ser cridat a testificar, el banquer duia un nan a la falda com una burla al “circ de la comissió”. Tanmateix, quan van començar les preguntes, l’arrogant banquer va ser sorprès amb la prova de Pecora de les “llistes de clients preferents” secretes de Morgan dels polítics que el banquer posseïa i que rebien ofertes d’accions a preus de descompte. Nomenat entre els milers de traïdors d’aquesta llista, Pecora va desemmascarar l’expresident Calvin Coolidge, el secretari del Tresor de Coolidge Andrew Mellon (partidari de Schacht-Hitler des del principi), el financer Bernard Baruch, el jutge del Tribunal Suprem Owen Roberts i el controlador del Partit Demòcrata John Jacob Raskob. Raskob no només era un important especulador, sinó que també era el líder de la Lliga de la Llibertat Estatunidenca, que va intentar en repetides ocasions derrocar FDR entre 1933 i 1939 i va treballar per aliar els Estats Units amb les potències de l’eix entre 1939 i 1941 .

L’ego diví de Morgan va ser rebaixat al nivell dels mortals quan l’agitat banquer només va poder respondre “No me’n recordo” repetidament quan se li va preguntar si havia pagat impostos els últims 5 anys. A la fi del judici, es va revelar que CAP de les filials de la Casa de Morgan va pagar impostos durant tot el període de la depressió, i van ser atrapats jugant amb els actius dels dipositants dels comptes comercials. Aquestes revelacions no encaixaven bé amb una població que es moria de gana als carrers dels Estats Units.

Mostres similars de corrupció es van fer amb els caps de Kohn Loeb, Chase Bank, Brown Brothers Harriman i altres.

Davant d’aquestes revelacions, la revista The Nation va informar: “Si robes 25 dòlars, ets un lladre”. Si robes 250.000 dòlars, ets un malversador. Si robes 2,5 milions de dòlars, ets un financer”.

L’aliat de Pecora, el senador Burton Wheeler, va dir que “la millor manera de restaurar la confiança en els nostres bancs és treure aquests presidents corruptes dels bancs i tractar-los com tractem Al Capone”.

FDR drena el pantà

Amb la llum projectada amb fermesa sobre les fosques ombres on resideixen vils criatures com J.P. Morgan i altres gremlins financers, la població va poder finalment començar a entendre les injustícies que els van passar durant els anys de desesperació posteriors al 1929. Encara que no tots els banquers van anar a presó com Wheeler o Pecora haguessin volgut, es van donar exemples de dotzenes que sí que ho van fer i molts més les carreres dels quals van acabar vergonyosament. No obstant, el més important és que aquesta exposició va donar a Franklin Roosevelt el suport necessari per drenar el pantà i imposar reformes radicals als bancs.

Els primers cent dies, FDR va ser capaç de:

1) Imposar la separació bancària Glass-Steagall (forçant els bancs de Wall Street a separar les seves funcions i evitar que els especuladors apostessin amb actius productius.

2) Crear la Corporació Federal d’Assegurances de Dipòsits (FDIC) que va protegir els estalvis dels ciutadans de futures crisis.

3) Crear la Comissió de la Borsa de Valors per supervisar les activitats de Wall Street en la qual Pecora va ser nomenat comissionat el 1934.

4) Desencadenar un ampli crèdit a través de la Corporació Financera de Reconstrucció (RFC) que va actuar com un banc nacional passant per alt la Reserva Federal privada, canalitzant 33 mil milions de dòlars a l’economia real per a 1945 (més que tots els bancs comercials privats junts).

5) Imposar aranzels protectors a l’agricultura, els metalls i els béns industrials per aturar l’abocament de productes barats als Estats Units i reconstruir la seva economia real.

6) Crear grans obres públiques, com l’Autoritat de la Vall del Tennessee, les preses de Grand Coulee, les preses de Hoover, el desenvolupament de St Laurence i altres innombrables projectes, hospitals, escoles, ponts, carreteres i ferrocarrils en el marc del New Deal que va actuar de moltes maneres llavors com ho ha fet la Iniciativa del Cinturó i les Carreteres de la Xina en la nostra era moderna. Desafortunadament, Roosevelt va morir abans que aquesta nova forma d’economia política pogués internacionalitzar-se a l’estranger els anys de la postguerra com un programa anticolonial.

Un bell resum de la lluita de FDR es mostra a la pel·lícula del 2008 “1932: No parlem de partits sinó de principis universals”.

Desbaratar un cop d’estat feixista llavors i ara

La Comissió de Ferdinand Pecora va donar forma a la dinàmica dels Estats Units tan intensament pel seu simple poder de dir la veritat, que els esforços per donar un cop feixista contra FDR utilitzant un general anomenat Smedley Butler també es van desbaratar abans que pogués tenir èxit. Butler va seguir els plans de Wall Street durant uns mesos abans de decidir públicament de dir-ho al congrés. Butler va exposar la intenció d’utilitzar-lo com un “dictador titella” liderant milers de legionaris estatunidencs en un assalt a la Casa Blanca desplaçant FDR.

Sovint s’oblida avui dia, però en els primers dies de la dècada de 1920-1930, la Legió va ser inspirada pels esquadrons feixistes de Mussolini i fins i tot el seu líder Alvin Owsley ho va fer explícit el 1921 dient:

“Si cal, la Legió Americana està a punt per protegir les institucions d’aquest país i els seus ideals, de la mateixa manera que els feixistes han tractat les forces destructives que amenacen Itàlia. No oblideu que els feixistes són per a la Itàlia d’avui el que la Legió Americana és per als Estats Units.”

Les sorprenents revelacions de Butler van amplificar el suport popular de FDR i van immunitzar gran part de la població de les notícies falses que sortien de les agències de propaganda de Wall Street difoses pels mitjans de comunicació.

El 1939, Pecora va escriure un llibre anomenat “Wall Street sota jurament: La història dels nostres moderns canvistes” on l’advocat va dir profèticament:

“Sota la superfície de la regulació governamental del mercat de valors, les mateixes forces que van produir els desbocats excessos especulatius del ‘mercat de voltors salvatges’ del 1929 encara donen prova de la seva existència i influència. Tot i que reprimides de moment, no es pot dubtar que, si se’ls dóna una oportunitat adequada, tornaran a la seva perniciosa activitat”.

Pecora va fer un advertiment més que les generacions actuals haurien de prendre’s seriosament: “Si s’hagués revelat plenament el que es va fer per promoure aquests plans, no podrien haver sobreviscut gaire temps a la ferotge llum de l’exposició i la crítica. Les estratègies legals i la foscor total eren els aliats més forts dels banquers”.

El col·lapse econòmic que s’acosta avui dia només pot evitar-se si es prenen seriosament les lliçons del 1933, i els patriotes que realment es preocupen per les seves nacions i pobles deixen de legitimar l’economia de casino de capital fictici, derivats, esclavatge per deutes i antihumanisme que s’ha convertit en una cosa tan comuna en els estrats governants de l’elit tecnocràtica i bancària que avui dia tracta de controlar el món. Aquesta elit, igual que els financers dels anys vint, no es preocupa en última instància pels diners com un fi, sinó que els veu simplement com un mitjà per imposar formes feixistes de govern a la població mundial. De la mateixa manera que els enemics de Wall Street/Londres de FDR van cercar un govern mundial sota els botxins nazis de llavors, els hereus actuals d’aquest llegat antihumà estan impulsats per un compromís d’aparença religiosa de “gestionar” un nou col·lapse de la civilització mundial sota un Nou Pacte Verd i un Govern mundial.

Llavors, per què acceptar aquest futur distòpic quan ens n’ofereix un de més brillant l’aliança multipolar avui liderada per Rússia i la Xina?

Font: Strategic Culture Foundation