L’esclat de la pandèmia mundial del coronavirus ens ha posat davant una evidència: la necessitat d’un bon sistema de salut públic. Possiblement ens enfrontam a l’amenaça més gran que afecta la humanitat en les darreres dècades, i els hospitals privats se n’han rentat les mans, o cobren unes quantitats considerables per practicar el test de detecció del virus. Sort que gaudim d’un sistema sanitari públic de qualitat, comparat amb el d’alguns dels països més avançats del món, com els Estats Units d’Amèrica (veurem com se’n surten del problema que ja els afecta amb uns dies de retard respecte a Europa). Defensar el sistema públic de salut és oportú, precisament en aquest moment, perquè estan triomfant arreu del planeta doctrines neoliberals que advoquen per una dràstica reducció dels pressuposts públics, per aprimar les administracions i per privatitzar tot allò que pot suposar rendible per a la iniciativa privada. A l’Estat espanyol aquest paradigma es va practicar a la Comunitat Autònoma de Madrid i a l’Ajuntament de la capital de la mà d’Esperanza Aguirre, Ruiz Gallardón i Ana Botella. I ara, vet aquí que la comunitat de Madrid és la més afectada pel percentatge de contagiats i la que disposa de menys hospitals públics, bona part dels quals privatitzats per la «castiza» Esperanza Aguirre. I encara sort, per al sistema sanitari madrileny que part dels contagiats s’ha traslladat irresponsablement a les seves zones d’estiueig, contribuint a expandir el virus cap a la perifèria. En aquest sentit, no s’entén l’anunci de la declaració d’alerta sanitària proclamat pel president Sánchez, uns dies abans que entràs en vigor la restricció de moviments ciutadans, que va esperonar l’èxode madrileny. Com no s’entén que la gran mesura del decret d’alerta sigui la centralització absoluta, amb l’argument que el virus no afecta territoris sinó ciutadans. Amb aquest argument la Generalitat no hauria pogut confinar Igualada, on es va detectar un focus; en canvi, no s’ha confinat Madrid, on es concentren la meitat d’infectats de tot l’Estat. Com sempre, els governants espanyols apel·len a les declaracions grandiloqüents i al patrioterisme. Pensen que l’Estat central és l’únic instrument eficaç per combatre una crisi, quan precisament la descentralització, per la seva proximitat a la ciutadania, permet intervencions «de bisturí» allà on l’Estat no hi sent ni hi veu.

És evident, per tant, que necessitam unes administracions públiques potents, garants d’uns serveis públics universals i de qualitat: seguretat social per a tothom, educació pública gratuïta i ben dotada, serveis socials per als majors i els necessitats… són la garantia de l’Estat del benestar i de la defensa de la igualtat d’oportunitats per a tothom, independentment de la procedència social. I això, només es garanteix mitjançant un sistema tributari just i progressiu (que pagui més qui més té). Per això serveixen els imposts que pagam.

És hora de guardar-nos, per tant, dels populistes conservadors que prometen una reducció universal d’imposts, que sempre acaba afavorint les grans fortunes, i privatitzen els serveis públics. Sense un sistema impositiu progressiu no hi pot haver recursos públics de qualitat i la població és abandonada a la seva desgràcia.

Aquesta pot ser la gran lliçó d’aquesta pandèmia que hauríem de memoritzar. Perquè, en aquest món global cada vegada seran més freqüents les crisis de tota casta que ens amenaçaran. I hem d’estar protegits.



facebook
Twitter
Follow