L’avió va sobrevolar la ciutat d’Hiroshima, els pilots a complir la seva rutina de guerra, llançar les bombes sobre territori enemic i tornar a la base. Aquell dia les instruccions dels seus caps van ser que duien una arma especial, llançar la bomba a l’objectiu assignat i allunyar-se el més ràpid possible del blanc. El dia 6 d’agost el cel estava sense nuvolositat i el comandant feliç perquè havien posat el nom de la seva mare Enola Gay a l’avió.

Quan van llançar la bomba atòmica sobre la ciutat d’Hiroshima alguna cosa es va trencar en el seu interior i el pilot va cridar –Déu meu,… Déu meu… què hem fet!… en aquell minut el món va canviar. El president Truman dels EUA va donar l’ordre de llançar la bomba sobre Hiroshima, una ciutat civil sense bases militars, la bomba atòmica va desfermar l’horror, la destrucció i mort sobre la humanitat.

Els pilots van tornar amb la mort a l’ànima, ja res seria igual. El govern de Truman va cercar tota mena de justificació per justificar el que era injustificable, el Japó ja estava vençut abans de les bombes. La crueltat humana no té límits, com no la va tenir el nazisme als camps de concentració contra els jueus.

El president Truman va impartir l’ordre de llançar la segona bomba atòmica el dia 9 d’agost de 1945 sobre la ciutat de Nagasaki. L'”èxit de les massacres” va ser total, necessitava mostrar el poder dels EUA al món i especialment a la Unió Soviètica, el seu aliat circumstancial en la guerra.

Una mare víctima de la bomba a Nagasaki deixa una carta a la seva filla de dos anys que sobreviu, és d’una tendresa infinita on li diu com va canviar la vida, que el seu amor roman més enllà de la mort i que la recordi.

En els meus viatges al Japó en diverses oportunitats vaig estar a Hiroshima, em vaig reunir amb dones –Ibakuses– supervivents de la bomba; són testimonis de l’horror i ens van acompanyar recorrent els túmuls i llocs on va esclatar la bomba i on es troben les víctimes; deien que tenen la responsabilitat de transmetre la memòria del que s’ha viscut quan eren nenes a tres quilòmetres de la ciutat, a l’escola, i aquell dia van perdre la seva família. Després dels bombardejos fins al present pateixen les radiacions, el càncer i la contaminació que va matar milers de japonesos/es no combatents.

La humanitat davant del dolor i tragèdia de dues guerres el segle XX va cercar trobar camins d’entesa i respecte entre els pobles i va donar naixement a les Nacions Unides i la Declaració Universal dels Drets Humans, un pas fonamental per aconseguir superar l’horror, guarir les ferides i intentar trobar nous horitzons de vida perquè mai més torni a desfermar-se la tragèdia de totes les guerres. Si bé els organismes internacionals compleixen una funció necessària en el món, la carrera armamentista, les guerres, els conflictes bèl·lics, d’alta i baixa intensitat, i l’explotació dels béns i recursos de la Mare Terra no s’han acabat. Continua l’ambició de poder de dominació acumulant arsenals nuclears entre les grans potències i generant més pobresa, marginalitat i fam al món.

Avui la nostra Casa Comuna pateix la pandèmia del Coronavirus, tragèdia que afecta tota la humanitat amb milers de morts i milions d’infestats i sense trobar fins al moment vacunes o antídots per superar la tragèdia global.

La Covid-19 és conseqüència del maltractament de l’ésser humà contra la Mare Terra, la destrucció de la floresta, els agrotòxics, les cremes intencionals que provoquen la pèrdua de la biodiversitat, la mort dels animals i la violència contra les comunitats indígenes; devastació i crueltat que han trencat l’equilibri entre l’ésser humà i la Mare Terra, és urgent cridar a la consciència dels governs que privilegien el capital financer sobre la vida dels pobles.

Cal fer una crida a la consciència d’empreses que en el seu afany de lucre no respecten els drets de la Naturalesa, és urgent convocar un “Nou contracte social” per trobar nous camins de convivència, en cas contrari les pandèmies s’aguditzaran cobrant més vides i la destrucció de béns i recursos naturals.

Els centres d’investigació científica són a prop d’aconseguir una vacuna per a la Covid-19, cal que la mateixa sigui gratuïta per a tota la humanitat, sense exclusions dels països més pobres.

Cal fer memòria, no per romandre en el passat, la memòria ens il·lumina el present i ens crida a reflexionar, a 75 anys d’Hiroshima hem de veure el caminar de la humanitat, els seus avenços i retrocessos, no es tracta de recordar únicament la tragèdia i les víctimes, hem d’honrar la memòria de les víctimes de les guerres i mirar el camí a recórrer de la humanitat.

No oblidar el moment en què el món canvia quan l’avió per ordre del president dels EUA Truman llança la seva càrrega mortífera sobre poblacions civils.

El poble japonès sobreposant-se al dolor i destrucció ha aconseguit grans avenços en la reconstrucció de ciutats devastades com Hiroshima i Nagasaki, però preserva la memòria dels dies 6 i 9 d’agost de 1945 en què el món va canviar.

La humanitat necessita desarmar la “raó armada”, fer realitat el que al Fòrum Social Mundial (FS) proclamem, que “Un altre món és possible”, transformar les armes en arades com diu el profeta Isaïes, per tal d’aconseguir la Pau i la unitat en la diversitat entre les persones i els pobles del món.

Adolfo Pérez Esquivel

Buenos Aires, 1 d’agost del 2020