No ajudar els més necessitats

La COVID-19 és devastadora per a la gent gran. Les xifres són sorprenents, més del 80% de les morts per coronavirus als Estats Units i l’Àsia Oriental s’han produït entre adults de 65 anys o més. A Europa i Austràlia, les xifres són encara més elevades, ja que el 94 i el 97% de les morts han estat de persones de 60 anys o més.

Tanmateix, quan es van propagar els contagis, es va negar a les persones d’edat l’accés als llits i els ventiladors, tot i ser el grup més vulnerable. Els experts en drets humans es van alarmar per les decisions adoptades al voltant de la utilització dels escassos recursos mèdics als hospitals i les unitats de cures intensives, discriminant únicament per motius d’edat. Tot i estar indefensos i córrer el risc més gran, no es donava prioritat a les persones d’edat; se les sacrificava de fet, se’ls negava el tractament i el suport d’emergència.

“Les persones d’edat tenen els mateixos drets a la vida i a la salut que tots els altres. Les decisions difícils al voltant de l’atenció mèdica per salvar vides han de respectar els drets humans i la dignitat de tots”, va declarar el secretari general de les Nacions Unides, profundament preocupat pels esdeveniments durant la pandèmia.

La massacre silenciosa a les residències de gent gran

Al voltant de la meitat de les víctimes del coronavirus als països d’alts ingressos es trobaven en residències de gent gran, tot i que es tracta d’una subestimació perquè originalment les xifres oficials de morts no incloïen els qui havien mort fora dels hospitals sense que es realitzés una prova de COVID-19.

La majoria dels països van informar de la insuficiència d’equip de protecció i proves a les residències de gent gran, tant per als residents com per als treballadors de la salut. Milers de persones es van infectar amb el coronavirus a les residències, i si bé alguns empleats van treballar heroicament en condicions perilloses, altres no ho van fer. L’absentisme del personal es va sumar a veritables històries d’horror.

Per exemple, en una residència d’avis de França, 24 persones van morir en només 5 dies; van morir soles a les seves habitacions, de xoc hipovolèmic, sense menjar ni aigua, perquè el 40% del personal estava absent. Al Canadà, es va iniciar una investigació penal després que 31 residents fossin trobats morts, sense aliments i sense ser canviats en una residència d’avis; després d’altres casos inquietants, l’exèrcit canadenc va haver de ser desplegat per ajudar i el govern està considerant la possibilitat de fer-se càrrec de totes les institucions privades d’atenció per a persones d’edat avançada.

A Suècia, els protocols van dissuadir els treballadors de l’atenció de salut d’enviar les persones d’edat als hospitals, deixant-les morir a les residències de gent gran. A Espanya, quan els militars van ser desplegats per desinfectar les residències, es van sorprendre en trobar persones “completament abandonades o fins i tot mortes als seus llits”. Espanya ha iniciat investigacions penals en dotzenes de centres d’atenció després que els afligits familiars de milers d’avis víctimes del coronavirus van afirmar que “els nostres pares van ser abandonats a la seva sort”.

Les famílies exigeixen justícia, demandant els serveis d’atenció

A la regió italiana de la Llombardia, una disposició per la qual s’oferien 150 euros a les residències de gent gran perquè acceptessin els pacients de COVID-19 per tal d’alleujar la càrrega dels llits dels hospitals, va accelerar la propagació del virus entre els treballadors i residents de la salut. Els taüts es van apilar a les residències. Les famílies estan presentant demandes per la mala gestió de l’epidèmia.

Als Estats Units, més de 38.000 persones grans han mort en residències a causa de la COVID-19 i moltes famílies han presentat demandes contra les residències per mort per negligència greu.

Al Regne Unit, les famílies dels residents de les residències de gent gran que van morir a causa de la COVID-19 estan demandant el secretari de Salut i Assistència Social; en les demandes s’acusa el Govern d’infringir el Conveni Europeu de Drets Humans, la Llei del Servei Nacional de Salut del 2006 i la Llei d’Igualtat.

El multimilionari lobby de la indústria de l’assistència pressiona per assegurar la immunitat contra les demandes

La cura de llarga durada és una indústria lucrativa i poderosa. El sector de l’assistència permanent a Europa està concentrat en mans d’uns pocs grans grups privats, sovint dirigits per fons de pensions i inversions. També als Estats Units, el 70% de les 15.000 residències de gent gran estan gestionades per empreses amb ànim de lucre; moltes han estat comprades i venudes els darrers anys per empreses de capital privat.

Als Estats Units, les residències de gent gran i els operadors de cures permanents han estat pressionant els legisladors estatals i federals de tot el país perquè aprovin lleis que els atorguin àmplia immunitat, negant la responsabilitat per les condicions dins de les residències d’ancians durant la COVID-19. Dinou estats han promulgat recentment lleis o ordres executives governamentals que atorguen als geriàtrics protecció de la responsabilitat civil en relació amb la COVID-19. Ningú és responsable del sofriment de milers de persones grans que han mort soles a les residències per a gent gran.

Un futur millor: Corregir la deplorable situació de les residències i la cura de llarga durada

A causa del ràpid envelliment de la població, tots els països haurien d’invertir més en serveis de salut i d’atenció de llarga durada a les persones d’edat.

La capacitat del sistema de salut està sotmesa a pressió a causa de les retallades d’austeritat dels anys anteriors. L’escassetat de llits, personal i equip ha estat el que ha fet que els metges discriminessin les persones d’edat i donessin prioritat a les més joves, amb més possibilitats de supervivència a la COVID-19. Els governs i les institucions financeres internacionals han de deixar de fer les retallades pressupostàries que han condemnat a molts a morir, i invertir en canvi en sistemes universals de salut pública i protecció social.

Els països també han d’invertir en serveis d’atenció de qualitat a llarg termini per a les persones d’edat. La meitat de les persones d’edat del món no tenen accés a l’atenció permanent. De moment, els governs gasten molt poc en l’atenció de llarga durada; en canvi, han permès que es desenvolupin serveis d’atenció privats, amb una reglamentació mínima. Com a resultat, la majoria de les persones d’edat han de pagar fins al 100% de la cura de llarga durada de la seva butxaca i la majoria no es pot permetre serveis de qualitat, la qual cosa constitueix un sistema molt desigual.

Les societats han fallat a la gent gran durant la pandèmia de la COVID-19. Els països han de corregir aquest descuit i donar suport als supervivents regulant, inspeccionant i invertint adequadament en serveis d’atenció de qualitat per a totes les persones d’edat.

Isabel Ortiz ha estat directora del Programa de Justícia Social Mundial de la Iniciativa per al Diàleg sobre Polítiques de la Universitat de Columbia a Nova York, exdirectora del Departament de Protecció Social de l’Organització Internacional del Treball (OIT), directora associada de Política i Estratègia de la UNICEF i exfuncionària del Banc Asiàtic de Desenvolupament.

Font: Inter Press Service