El divendres 31 de juliol, en una columna que aparentment tractava sobre la “desinformació” en la cura de la salut, la crítica de mitjans del Washington Post Margaret Sullivan va obrir carregant contra els “doctors marginals que diuen falsedats perilloses sobre la hidroxicloroquina com una cura miraculosa de COVID-19”.
En realitat, era Sullivan la que estava deixant anar perilloses falsedats sobre aquest fàrmac, cosa que el Washington Post i gran part dels mitjans de comunicació han estat fent durant mesos. El 15 de maig, el Post va oferir una dura advertència als estatunidencs que poguessin tenir esperances en una possible teràpia contra la COVID-19. En el relat del diari, no hi havia res inequívoc sobre la ciència –o la política– de la hidroxicloroquina: “Fàrmac promogut per Trump com alterador del risc del coronavirus, cada vegada més vinculat a les morts”, deia el titular. Escrit per tres escriptors del Post, la història afirmava que l’eficàcia de la hidroxicloroquina en el tractament de la COVID-19 és escassa i que el fàrmac és intrínsecament insegur. Aquesta afirmació és una bestiesa.
Esbiaixat en contra de l’ús de la hidroxicloroquina en el tractament de la COVID-19 –i el Washington Post no és l’únic– l’article va descriure un estudi sobre l’ús de la hidroxicloroquina en pacients dels Serveis de Veterans dels Estats Units hospitalitzats amb la malaltia, el 21 d’abril de 2020. Va trobar una alta taxa de mortalitat en els pacients que prenien el fàrmac hidroxicloroquina. Però aquest va ser un estudi defectuós amb una petita mostra, sent el principal defecte que el medicament es va administrar als pacients més malalts que ja s’estaven morint a causa de la seva edat i a severes patologies preexistents. Aquest estudi va ser ràpidament desacreditat. Havia estat publicat en un banc de dades mèdiques no revisat per especialistes que adverteix específicament que els estudis publicats al seu lloc web no han de ser divulgats als mitjans de comunicació com a informació establerta.
Tanmateix, el Post i altres innombrables mitjans de comunicació van fer just el contrari, afirmant repetidament que la hidroxicloroquina era ineficaç i causava greus problemes cardíacs. Enlloc es va esmentar el fet que la COVID-19 danya el cor durant la infecció, causant de vegades ritmes cardíacs irregulars i de vegades fatals en pacients que no prenen el fàrmac.
Per als mitjans de comunicació implacablement hostils a Donald Trump, això significava que el president podia ser retratat com un temerari promotor de l’ús d’un fàrmac “perillós”. Ignorant la refutació de l’estudi de l’Associació de Veterans en el seu article del 15 de maig, el Washington Post va citar un estudi del Brasil publicat el 24 d’abril en el qual un assaig de COVID fent servir cloroquina (un fàrmac relacionat però diferent de la hidroxicloroquina) va ser interromput perquè 11 pacients tractats amb ella van morir. Els periodistes mai van esmentar un altre problema amb aquest estudi: els metges brasilers estaven donant als seus pacients dosis letals acumulades del fàrmac.
Des de llavors ha continuat, en un cercle de comentaris que es reforcen a si mateixos. Després de la notícia que Trump es prenia el fàrmac pel seu compte, els presentadors d’opinió dels canals de notícies per cable van llançar continus atacs tant a la hidroxicloroquina com al president. “Això el matarà!”, va exclamar Neil Cavuto, de Canal Fox News. “El president dels Estats Units acaba de reconèixer que està prenent hidroxicloroquina, un fàrmac que [estava] destinat realment a tractar la malària i el lupus”.
Les periodistes del Washington Post, Ariana Cha i Laurie McGinley, van tornar el 22 de maig, amb un nou article en el qual anunciaven a crits la nova suposada notícia: “El fàrmac antipalúdic que pregona el president Trump està relacionat amb un major risc de mort en pacients amb coronavirus, segons un estudi”. L’enrenou dels mitjans de comunicació aquesta vegada es va basar en un gran estudi que acabava de ser publicat a The Lancet. Només hi havia un problema. L’article de The Lancet era fraudulent i es va retirar ràpidament.
Tanmateix, el mal de la tempesta mediàtica esbiaixada ja estava fet i va ser durador. La inscripció contínua de pacients necessària per als assajos clínics d’ús primerenc de la hidroxicloroquina es va acabar en una setmana. Els pacients temien prendre el medicament, els metges temien prescriure’l, les farmàcies es negaven a despatxar receptes i, en una allau d’anàlisis incompetents i de lideratges inexistents, la FDA va revocar la seva autorització d’ús d’Emergència per al fàrmac.
Llavors, quin és la veritable història de la hidroxicloroquina? Heus aquí, breument, el que en sabem
Quan va començar la pandèmia de la COVID-19, es va cercar una teràpia antiviral adequada per a fer-la servir com a tractament fins que es pogués produir una vacuna. Es va trobar que un fàrmac, la hidroxicloroquina, era la més efectiva i segura per a fer-la servir contra el virus. Es van utilitzar fons federals per a realitzar assajos clínics amb ella, però no hi va haver cap orientació del Dr. Anthony Fauci ni del Panell de Directrius de Tractament dels Instituts Nacionals de Salut (NIH) sobre el paper que exerciria el medicament en la resposta nacional a la pandèmia. Fauci semblava no estar al cas de que en realitat hi havia un pla nacional de pandèmia per als virus respiratoris.
Seguint un acurat tractament desenvolupat per metges a França, alguns metges estatunidencs experimentats van començar a receptar hidroxicloroquina a pacients que encara es trobaven en la fase inicial de la infecció per COVID. Els seus efectes semblaven dramàtics. Els pacients seguien emmalaltint, però majoritàriament evitaven l’hospitalització. Per contra –i per equivocació– els estudis finançats pel NIH es van centrar d’alguna manera en l’administració d’hidroxicloroquina als pacients hospitalitzats que es presentaven tardanament. Això tot i que, a diferència de l’ús primerenc del fàrmac en pacients ambulatoris, no hi havia dades reals que donessin suport a l’ús del fàrmac en pacients hospitalitzats més greus.
A l’abril, estava clar que aproximadament set dies després de l’aparició dels primers símptomes, una infecció per COVID-19 podia de vegades progressar a una fase tardana més radical d’una malaltia greu amb inflamació dels vasos sanguinis del cos i reaccions exagerades del sistema immunològic. Molts pacients van desenvolupar coàguls de sang als seus pulmons i van necessitar ventilació mecànica. Alguns necessitaven diàlisi renal. A la llum d’aquesta carnisseria patològica, no es podia esperar que cap medicament antiviral mostrés gaire efecte durant aquesta greu segona etapa de la COVID.
El 6 d’abril de 2020, un equip internacional d’experts mèdics va publicar un extens estudi sobre la hidroxicloroquina en més de 130.000 pacients amb trastorns del teixit connectiu. Van reafirmar que la hidroxicloroquina era un fàrmac segur sense efectes secundaris greus. El medicament podia administrar-se amb seguretat a les dones embarassades i les mares lactants. En conseqüència, països com la Xina, Turquia, Corea de Sud, l’Índia, el Marroc, Algèria i altres van començar a utilitzar la hidroxicloroquina de manera àmplia i primerenca en la seva resposta nacional a la pandèmia. Els metges a l’estranger estaven prescrivint el fàrmac de manera segura sobre la base dels indicis i símptomes clínics perquè no es disposava de proves generalitzades.
No obstant, els NIH van promoure una estratègia molt diferent per als Estats Units. L'”Estratègia Fauci” consistia a mantenir en quarantena a casa els primers pacients infectats sense tractament fins que desenvolupessin una dificultat respiratòria i haguessin de ser admesos en un hospital. Llavors se’ls donaria hidroxicloroquina. L’Administració de Fàrmacs i Aliments dels Estats Units (FDA) va estar d’acord amb aquesta doctrina i va declarar en la seva Autorització d’Ús d’Emergència de la hidroxicloroquina (EUA) que “és probable que els pacients hospitalitzats tinguin més perspectives de beneficiar-se’n (en comparació amb els pacients ambulatoris amb malalties lleus)”.
En realitat, era el contrari el que era cert. Aquest va ser un tràgic error de Fauci i del Comissionat de la FDA, el Dr. Stephen Hahn, i va ser un error que costaria la vida a milers d’estatunidencs els dies següents.
Al mateix temps, les dades acumulades van mostrar resultats notables si la hidroxicloroquina s’administrava als pacients de forma primerenca, durant una franja de set dies des del moment de l’aparició dels primers símptomes. Si s’administrava durant aquesta franja de temps, la majoria de les infeccions no progressaven fins a la segona fase de la malaltia, que era greu i letal. Els pacients seguien emmalaltint, però evitaven l’hospitalització o el posterior trasllat a una unitat de cures intensives. A mitjan abril es va enviar un memoràndum d’alt nivell a la FDA en què s’alertava que el millor ús de la hidroxicloroquina era el seu ús primerenc en pacients amb COVID que encara es trobaven en tractament ambulatori. Aquests pacients van ser posats en quarantena a casa però no els faltava l’alè i encara no requerien oxigen suplementari ni hospitalització.
No comprenent que la COVID-19 podia ser un procés de malaltia de dues etapes, la FDA va ignorar el memoràndum i, com s’ha esmentat anteriorment, va retirar la seva autorització d’ús de la hidroxicloroquina basant-se en estudis i assajos clínics defectuosos que només eren aplicables als pacients amb COVID en etapa avançada.
Tanmateix, a aquelles alçades, alguns països ja havien aplicat un tractament comunitari primerenc, intensiu i ambulatori amb hidroxicloroquina i en poques setmanes van aconseguir reduir al mínim les morts per COVID i controlar en certa mesura la seva pandèmia nacional.
En països com Gran Bretanya i els Estats Units, en els quals es va seguir l'”Estratègia Fauci-Hahn”, es va registrar una taxa de mortalitat molt més elevada i un nombre de casos cada vegada més gran. Els pacients de COVID als Estats Units seguirien estant en quarantena a casa i no rebrien tractament fins que desenvolupessin dificultat per respirar. Després eren admesos a l’hospital i se’ls administrava hidroxicloroquina fora de la franja restringida per a la màxima efectivitat de la droga.
En canvi, els països que van començar amb la “Doctrina Fauci-Hahn” i després van canviar la seva política cap a l’ús intensiu d’hidroxicloroquina en pacients ambulatoris, després d’un breu període de retard també van observar una ràpida i sorprenent reducció de la mortalitat per COVID i dels ingressos hospitalaris.
Finalment, diversos països que havien començat a utilitzar una política intensiva d’ús ambulatori d’hidroxicloroquina les primeres etapes, entre ells França i Suïssa, van abandonar aquesta pràctica quan l’OMS va retirar temporalment el seu suport al fàrmac. Cinc dies després de la publicació del fraudulent estudi de Lancet i la consegüent envestida mediàtica, els polítics suïssos van prohibir l’ús de la hidroxicloroquina al país des del 27 de maig fins a l’11 de juny, data en què es va restablir ràpidament.
Les conseqüències de la suspensió sobtada de la hidroxicloroquina poden observar-se examinant un gràfic de l’índex de letalitat (nrCFR) de Suïssa. Aquest s’obté dividint el nombre de noves víctimes mortals diàries de COVID pels nous casos resolts en un període amb una mitjana mòbil de set dies. Si s’observa la corba d’evolució de la taxa de mortalitat, es pot observar que durant les setmanes anteriors a la prohibició de la hidroxicloroquina, l’índex nrCFR va fluctuar entre el 3% i el 5%.
Després d’un retard de 13 dies després de la suspensió de l’ús d’hidroxicloroquina en pacients ambulatoris, les morts per COVID-19 al país es van quadruplicar i l’índex d’nrCFR es va mantenir elevat al nivell més alt que havia tingut des de l’inici de la pandèmia de COVID, oscil·lant per sobre del 10%–15%. La hidroxicloroquina primerenca per a pacients externs es va reiniciar l’11 de juny, però la “onada d’excés de letalitat” quàdruple va durar fins al 22 de juny, després de la qual cosa l’índex d’nrCFR va tornar ràpidament al seu valor de referència.
Aquí a casa nostra, Fauci va continuar ignorant les sempre acumulatives i notables dades d’ús primerenc de la hidroxicloroquina i es va centrar en un nou compost antiviral anomenat remdesivir. Aquest és un fàrmac experimental que s’ha d’administrar per via intravenosa cada dia durant cinc dies. Mai ha estat adequat per al seu ús generalitzat en pacients ambulatoris o a la llar com a part d’un pla nacional contra la pandèmia. Ara sabem que el remdesivir no té cap efecte en la mortalitat general dels pacients de COVID i que costa milers de dòlars per pacient.
En canvi, la hidroxicloroquina costa 60 centaus de dòlar per comprimit, es pot prendre a casa, s’ajusta al pla nacional contra pandèmies per als virus respiratoris, i un tractament simplement requereix la ingestió de tres comprimits les primeres 24 hores, seguits d’un comprimit cada 12 hores durant cinc dies.
Ara hi ha 53 estudis que mostren resultats positius de la hidroxicloroquina en les infeccions per COVID. Hi ha 14 estudis globals que mostren resultats neutres o negatius, i 10 d’ells van ser de pacients en etapes molt tardanes de COVID-19 en què no es pot esperar que cap fàrmac antiviral tingui gaire efecte. Dels quatre estudis restants, dos provenen del mateix autor de la Universitat de Minnesota. Els altres dos són de l’article defectuós del Brasil, que hauria de ser retirat, i de l’article fraudulent de Lancet, que ja ho va ser.
Milions de persones estan prenent o han pres hidroxicloroquina en nacions que han aconseguit tenir la seva pandèmia nacional sota algun grau de control. El Sistema de Salut Henry Ford i el Mount Sinai han dut a terme recentment dos grans assaigs clínics d’ús primerenc que han demostrat una reducció del 51% i el 47%, respectivament, de mortalitat en els pacients hospitalitzats que reben hidroxicloroquina. Un estudi recent d’Espanya publicat el 29 de juliol, dos dies abans de l’atac de Margaret Sullivan als “metges de la perifèria”, mostra una reducció del 66% de mortalitat per COVID en els pacients que prenen hidroxicloroquina. En aquests estudis no s’ha informat de cap efecte secundari greu ni de cap epidèmia d’anomalies en els batecs del cor.
Aquesta és una notícia impactant. Per què no s’està informant àmpliament? Per què els mitjans de comunicació estatunidencs intenten dirigir la resposta a la pandèmia dels Estats Units amb la seva pròpia informació errònia?
Steven Hatfill és un viròleg veterà que va ajudar a establir els Equips de Resposta Ràpida a la Febre Hemorrágica per la Unitat Nacional de Desastres Mèdics a Kenya, Àfrica. És professor adjunt en dos departaments del Centre Mèdic de la Universitat George Washington, on ensenya medicina per a emergències massives. És l’autor principal del llibre profètic “Tres segons fins a la mitjanit – Preparació per a la propera pandèmia”, publicat per Amazon el 2019.
Font: RealClearPolitics