Al projecte inicial de la sèrie d’articles que durant les darreres setmanes estic escrivint sobre la Covid-19, un ja estava dedicat al conflicte d’Ucraïna. Perquè la criminal “política” internacional d’Occident (plagada d’agressions internacionals o crims contra la pau) només és la cara expansionista del projecte de dominació d’unes elits “filantròpiques” que fa un parell d’anys van decidir que, de portes endins, ja havia arribat “L’hora”. L’hora de les tenebres, la de controlar l’excés poblacional i d’imposar el passaport verd a la resta.

Des del punt de vista d’algú profundament convençut que l’única recepta definitiva perquè un dia els nostres fills arribin a conèixer una humanitat reconciliada, justa i en pau és la No-violència, la primera pregunta abans de seguir qualsevol altra reflexió és aquesta: la intervenció militar de Rússia a Ucraïna és una operació ofensiva o defensiva? En el cas que es tractés d’una agressió internacional semblant a les desenes de crims contra la pau que ha anat realitzant des de fa dècades l’Occident liderat pels Estats Units, només hi cabria la nostra condemna sense pal·liatius.

Però estic convençut que aquest no és el cas. Per això l’únic debat que cal ara és el que tracta sobre la necessitat o no d’una mesura tan extrema, com és sempre l’ús de la força militar, per defensar les dues repúbliques recentment reconegudes com a tals per Rússia així com per a l’autodefensa de la mateixa Rússia. I la meva resposta és que crec que Vladimir Putin té tota la raó quan afirma que Occident ja ha creuat la línia vermella, que per a Rússia ja és qüestió d’estricta supervivència aturar en sec l’assetjament cada cop més estret al que se l’està sotmetent, que el proper pas ja serà dotar Ucraïna d’armes nuclears, que Rússia ja no es pot permetre caure de nou en el gran error que va cometre reaccionant massa tard davant de l’Alemanya nazi, que Rússia ja té dret a desarmar els col·lectius nazis incrustats a les institucions d’Ucraïna així com a jutjar els qui hagin comès crims durant els darrers anys…

Arribats fins aquí, he d’aclarir que el meu punt de vista és el d’un seguidor convençut de la No-violència, però un seguidor una mica heterodox: algú que sempre ha reconegut el dret dels pobles a la seva legítima defensa. Quan el 1974 em vaig declarar el tercer objector de consciència (sense comptabilitzar els testimonis de Jehovà) al servei militar no em va moure el rebuig a l’ús defensiu i legítim de les armes, sinó el meu profund rebuig d’un sistema mundial en què la carrera armamentística malbaratava ingents recursos, en teoria per defensar els pobles, mentre els pobles es morien de gana i misèria. La meva profunda admiració cap a mahatma Gandhi no m’impedeix pensar que la seva amable carta a Adolf Hitler convidant-lo a recapacitar va ser un error de perspectiva a causa d’una mirada tan benèvola que no li permetia reconèixer la psicopatia i la perversió en graus tan extrems com els que es donaven en aquell monstre.

Doncs bé, personalment estic convençut que finalment, en el moment de l’agressió d’Occident a Síria i després d’haver comprovat abans l’absolut cinisme criminal d’Occident a Líbia, la Rússia de Vladimir Putin va comprendre a quina mena d’enemic s’enfrontava i que ja no podia continuar cedint davant seu. Per això estic absolutament d’acord amb les valoracions sobre l’actual president rus d’un estatunidenc especialment lúcid: el director de cinema, coautor del llibre voluminós Història no oficial dels Estats Units (a partir del qual s’han realitzat tota una sèrie d’excepcionals documentals), Oliver Stone, que va fer una sèrie d’entrevistes a Putin entre el juliol del 2015 i el febrer del 2017.

El setembre del 2021 va tornar a fer unes lúcides i valentes declaracions sobre totes aquestes qüestions: Si no fos per Putin, Rússia ja hauria estat destruïda i convertida en un vassall dels Estats Units; el món i els Estats Units només haurien empitjorat; Washington s’hauria tornat més i més poderós i s’hauria convertit en una tirania; ningú ha de tenir massa poder… No crec que sigui necessari estendre’m més en les meves anàlisis. N’hi ha de molt bones. A banda de molts a nivell internacional, aquí a Espanya es poden llegir les de Mikel Itulain al seu blog “¿Es posible la paz?”.

En definitiva, Vladimir Putin està impedint que una reduïda elit de perversos “filantrops” occidentals construeixin un món de mort i neoesclavisme. Fins a tal punt em semblen exactes les declaracions d’Oliver Stone, que no dubto a considerar l’actual lideratge de Vladimir Putin com un esdeveniment semblant a la recent aparició de la variant Òmicron: un esdeveniment on un misteriós Élan vital (l’origen del qual es remunta al mateix Big Bang i les sorprenents constants físiques fonamentals ja en ell inscrites) va obstaculitzant una vegada i una altra el demoníac projecte exterminador de “les nostres” diabòliques elits “filantròpiques”.