La formació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i el rearmament d’Alemanya van confirmar que per als Estats Units la guerra a Europa no s’havia acabat del tot. Encara no ho està.

La història segueix i segueix. La “guerra per acabar amb la guerra” de 1914-1918 va portar a la guerra de 1939-1945, coneguda com la Segona Guerra Mundial. I aquesta tampoc s’ha acabat mai, principalment perquè per a Washington va ser la Bona Guerra, la guerra que va fer El Segle Americà: per què no el Mil·lenni Americà?

El conflicte d’Ucraïna pot ser l’espurna que faci esclatar allò que ja anomenem Tercera Guerra Mundial.

Però no és una nova guerra. És la mateixa guerra de sempre, una extensió de la que anomenem Segona Guerra Mundial, que no va ser la mateixa guerra per a tots els que hi van participar.

La guerra russa i l’estatunidenca van ser molt, molt diferents.

La Segona Guerra Mundial de Rússia

Pels russos, la guerra va ser una experiència de patiment, dolor i destrucció massius. La invasió nazi de la Unió Soviètica va ser totalment despietada, impulsada per una ideologia racista de menyspreu als eslaus i odi als “bolxevics jueus”. Es calcula que van morir 27 milions de persones, dos terços civils. Tot i les pèrdues aclaparadores i el patiment, l’Exèrcit Roig va aconseguir invertir la marea de conquesta nazi que havia sotmès la major part d’Europa.

Aquesta lluita gegantina per expulsar els invasors alemanys del seu sòl és coneguda pels russos com la Gran Guerra Patriòtica, alimentant un orgull nacional que va ajudar a consolar el poble per tot el que havia passat. Però, independentment de l’orgull per la victòria, els horrors de la guerra van inspirar un autèntic desig de pau.

La Segona Guerra Mundial dels Estats Units

La Segona Guerra Mundial dels Estats Units (igual que la Primera Guerra Mundial) va passar en un altre lloc. La diferència és molt gran. La guerra va permetre als Estats Units emergir com la nació més rica i poderosa del planeta. Als estatunidencs se’ls va ensenyar a no transigir mai, ni per evitar la guerra (“Munic”) ni per posar-hi fi (“rendició incondicional” era la manera estatunidenca). La intransigència justa era l’actitud adequada del Bé en la seva batalla contra el Mal.

L’economia de guerra va treure els Estats Units de la depressió. El keynesianisme militar va sorgir com la clau de la prosperitat. Va néixer el Complex Militar-Industrial. Per continuar proporcionant contractes del Pentàgon a tots els membres del Congrés i beneficis garantits als inversors de Wall Street, necessitava un nou enemic. La por als comunistes –la mateixa por que havia contribuït a crear el feixisme– va servir per fer-ho.

La Guerra Freda: la continuació de la Segona Guerra Mundial

En resum, després de 1945, per a Rússia la Segona Guerra Mundial s’havia acabat. Per als Estats Units, no. El que anomenem Guerra Freda va ser la seva continuació voluntària per part dels dirigents de Washington. Es va perpetuar amb la teoria que el “teló d’acer” defensiu de Rússia constituïa una amenaça militar per a la resta d’Europa.

Al final de la guerra, la principal preocupació en matèria de seguretat de Stalin era evitar que una invasió d’aquesta mena es tornés a produir. En contra de les interpretacions occidentals, el control que Moscou exercia sobre els països de l’Europa de l’Est que havia ocupat en el seu camí cap a la victòria a Berlín no estava inspirat tant per la ideologia comunista com per la determinació de crear una zona d’amortiment com a obstacle a una nova invasió des d’Occident.

Stalin va respectar les línies de Ialta entre l’Est i l’Oest i es va negar a donar suport a la lluita a vida o mort dels comunistes grecs. Moscou va advertir els líders dels grans partits comunistes de l’Europa Occidental que evitessin la revolució i juguessin amb les regles de la democràcia burgesa. L’ocupació soviètica podia ser brutal, però era decididament defensiva. El patrocini soviètic dels moviments pacifistes era perfectament genuí.

La formació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) i el rearmament d’Alemanya van confirmar que per als Estats Units la guerra a Europa no s’havia acabat del tot. La displicent “desnazificació” estatunidenca del seu sector de l’Alemanya ocupada va anar acompanyada d’una fugida organitzada de cervells alemanys que podien ser útils als Estats Units en el seu rearmament i espionatge (des de Wernher von Braun fins a Reinhard Gehlen).

Alemanya Occidental va entrar a l’OTAN el 1955, fet que va portar a la formació del Pacte de Varsòvia rival durant la Guerra Freda (Bundesarchiv, CC BY-SA 3.0, Wikimedia Commons).

La victòria ideològica dels Estats Units

Al llarg de la Guerra Freda, els Estats Units van dedicar la seva ciència i indústria a la construcció d’un arsenal gegantí d’armes mortíferes, que va sembrar la devastació sense aconseguir la victòria estatunidenca a Corea o Vietnam. Però la derrota militar no va cancel·lar la victòria ideològica dels Estats Units.

El triomf més gran de l’imperialisme estatunidenc ha estat la difusió de les seves imatges i ideologia autojustificatives, principalment a Europa. El domini de la indústria de l’entreteniment estatunidenc ha difós la seva barreja particular d’autoindulgència i dualisme moral arreu del món, especialment entre els joves. Hollywood va convèncer Occident que la Segona Guerra Mundial va ser guanyada essencialment per les forces estatunidenques i els seus aliats en la invasió de Normandia.

Els Estats Units es van vendre com la força final del Bé, així com l’únic lloc divertit per viure. Els russos eren monòtons i sinistres.

A la mateixa Unió Soviètica, moltes persones no eren immunes als atractius de l’autoglorificació estatunidenca. Sembla que alguns fins i tot pensaven que la Guerra Freda havia estat un gran malentès i que, si érem molt amables i simpàtics, Occident també ho seria. Mikhaïl Gorbatxov era susceptible d’aquest optimisme.

L’exambaixador dels Estats Units a Moscou, Jack Matlock, explica que el desig d’alliberar Rússia del llast que suposava la Unió Soviètica estava molt estès entre l’elit russa la dècada de 1980. Van ser els dirigents, i no les masses, els qui van aconseguir l’autodestrucció de la Unió Soviètica, deixant Rússia com a Estat successor, amb les armes nuclears i el veto de l’ONU de l’URSS sota la presidència amarada d’alcohol de Boris Ieltsin, i amb l’aclaparadora influència dels Estats Units durant la dècada del 1990.

La nova OTAN

La modernització de Rússia els darrers tres segles ha estat marcada per la controvèrsia entre els “occidentalitzadors” –aquells que veuen el progrés de Rússia en l’emulació de l’Occident més avançat– i els “eslavòfils”, que consideren que l’endarreriment material de la nació es compensa amb algun tipus de superioritat espiritual, potser basada en la simple democràcia de l’aldea tradicional.

A Rússia, el marxisme va ser un concepte occidentalitzador. Però el marxisme oficial no va esborrar l’admiració per l’Occident “capitalista” i en particular pels Estats Units. Gorbatxov somiava que “la nostra casa comuna europea” visqués una mena de democràcia social. Als anys 90, Rússia només demanava formar part d’Occident.

El que va passar després va demostrar que tota la “por comunista” que justificava la Guerra Freda era falsa. Un pretext. Una falsedat dissenyada per perpetuar el keynesianisme militar i la guerra especial dels Estats Units per mantenir la seva pròpia hegemonia econòmica i ideològica.

Ja no hi havia Unió Soviètica. Ja no hi havia comunisme soviètic. No hi havia bloc soviètic, ni Pacte de Varsòvia. L’OTAN ja no tenia cap raó de ser.

Però el 1999, l’OTAN va celebrar el seu 50è aniversari bombardejant Iugoslàvia i transformant-se així d’una aliança militar defensiva a una d’agressiva. Iugoslàvia havia estat un país no alineat, que no pertanyia ni a l’OTAN ni al Pacte de Varsòvia. No amenaçava cap altre país. Sense l’autorització del Consell de Seguretat ni la justificació per a l’autodefensa, l’agressió de l’OTAN va violar el dret internacional.

Alhora, violant promeses diplomàtiques no escrites però de gran importància per als dirigents russos, l’OTAN va acollir Polònia, Hongria i la República Txeca com a nous membres. Cinc anys després, el 2004, l’OTAN va acollir Romania, Bulgària, Eslovàquia, Eslovènia i les tres Repúbliques Bàltiques. Mentrestant, els membres de l’OTAN es veien arrossegats a la guerra de l’Afganistan, la primera i única “defensa d’un membre de l’OTAN”, és a dir, dels Estats Units.

Entendre Putin – o no

Mentrestant, Vladimir Putin havia estat elegit per Ieltsin com el seu successor, en part sens dubte perquè com a antic oficial del KGB a l’Alemanya de l’Est tenia un cert coneixement i comprensió d’Occident. Putin va treure Rússia del caos causat per l’acceptació de Ieltsin del tractament de xoc econòmic dissenyat pels Estats Units.

Putin va posar fi a les estafes més atroces, provocant la ira dels oligarques desposseïts que van utilitzar els seus problemes amb la llei per convèncer Occident que eren víctimes d’una persecució (exemple: la ridícula Llei Magnitsky).

L’11 de febrer del 2007, l’occidentalitzador rus Putin va acudir a un centre de poder occidental, la Conferència de Seguretat de Munic, i va demanar ser comprès per Occident. És fàcil d’entendre, si voleu. Putin va qüestionar el “món unipolar” que imposaven els Estats Units i va subratllar el desig de Rússia d'”interactuar amb socis responsables i independents amb els qui poguéssim col·laborar en la construcció d’un ordre mundial just i democràtic que garantís la seguretat i la prosperitat no només d’uns quants elegits, sinó de tothom”.

La reacció dels principals socis occidentals va ser la indignació, el rebuig i una campanya mediàtica de 15 anys en què es presentava Putin com una mena de criatura demoníaca.

De fet, des d’aquell discurs no han parat els insults dels mitjans de comunicació occidentals dirigits a Putin i a Rússia. I en aquest tracte despectiu veiem les dues versions de la Segona Guerra Mundial. El 2014, els líders mundials es van reunir a Normandia per commemorar el 70è aniversari del desembarcament del Dia D per part de les forces estatunidenques i britàniques.

En realitat, aquesta invasió del 1944 va tenir dificultats, encara que les forces alemanyes es van concentrar principalment al front oriental, on estaven perdent la guerra davant de l’Exèrcit Roig. Moscou va llançar una operació especial precisament per allunyar les forces alemanyes del front de Normandia. Tot i així, els avenços aliats no li van poder guanyar la partida a l’Exèrcit Roig en el seu progrés cap a Berlín.

Tanmateix, gràcies a Hollywood, molts a Occident consideren el Dia D com l’operació decisiva de la Segona Guerra Mundial. Per honrar l’esdeveniment, Vladimir Putin hi va ser i també la cancellera alemanya Angela Merkel.

L’any següent, els líders mundials van ser convidats a una fastuosa desfilada de la victòria celebrada a Moscou per commemorar el 70è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial. Els líders dels Estats Units, la Gran Bretanya i Alemanya van decidir no participar-hi.

Això va ser coherent amb una sèrie interminable de gestos occidentals de menyspreu cap a Rússia i la seva contribució decisiva a la derrota de l’Alemanya nazi (va destruir el 80% de la Wehrmacht). El 19 de setembre del 2019, el Parlament Europeu va adoptar una resolució sobre “la importància del record europeu per al futur d’Europa” que acusava conjuntament la Unió Soviètica i l’Alemanya nazi de desencadenar la Segona Guerra Mundial.

Vladimir Putin va respondre aquesta ofensa gratuïta en un llarg article sobre “Les lliçons de la Segona Guerra Mundial” publicat en anglès a The National Interest amb motiu del 75è aniversari del final de la guerra. Putin va respondre amb una acurada anàlisi de les causes de la guerra i el seu profund efecte en les vides de les persones atrapades en l’assassí setge nazi de 872 dies a Leningrad (actual Sant Petersburg), inclosos els seus propis pares, el fill de dos anys dels quals va ser un dels 800.000 que hi van morir.

Evidentment, Putin es va sentir profundament ofès per la contínua negativa d’Occident a comprendre el significat de la guerra a Rússia. “Profanar i insultar la memòria és mesquí”, va escriure Putin. “La mesquinesa pot ser deliberada, hipòcrita i força intencionada, com en la situació en què les declaracions que commemoren el 75è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial esmenten tots els participants en la coalició antihitleriana excepte la Unió Soviètica”.

I durant tot aquest temps, l’OTAN ha continuat expandint-se cap a l’est, apuntant cada vegada més obertament Rússia en els seus massius exercicis de guerra a les fronteres terrestres i marítimes.

La presa d’Ucraïna pels Estats Units

El setge a Rússia va fer un salt qualitatiu amb la presa d’Ucraïna per part dels Estats Units el 2014. Els mitjans de comunicació occidentals van relatar aquest complex esdeveniment com un aixecament popular, però els aixecaments populars poden ser captats per forces amb objectius propis, i aquest ho va ser. El president electe Viktor Ianukóvitx va ser derrocat per la violència un dia després d’haver acceptat la celebració d’eleccions anticipades en un acord amb els líders europeus.

Milers de milions de dòlars estatunidencs i tirotejos assassins per part de militants d’extrema dreta van imposar un canvi de règim dirigit obertament per la subsecretària d’Estat estatunidenca Victoria Nuland (“Que es foti la Unió Europea”) que va produir un lideratge a Kíev seleccionat en gran mesura a Washington, i desitjós d’unir-se a l’OTAN.

A finals d’any, el govern de la “Ucraïna democràtica” estava en gran mesura a mans d’estrangers aprovats pels Estats Units. La nova ministra de Finances era una ciutadana dels Estats Units d’origen ucraïnès, Natalia Jaresko, que havia treballat per al Departament d’Estat abans de dedicar-se a l’empresa privada. El ministre d’Economia era un lituà, Aïvaras Arbomavitchous, antic campió de bàsquet. El ministeri de Sanitat el va ocupar un antic ministre de Sanitat i Treball georgià, Sandro Kvitachvili.

Més tard, l’expresident georgià caigut en desgràcia, Mikheil Saakashvili, va ser cridat per fer-se càrrec del conflictiu port d’Odessa. I el vicepresident Joe Biden va estar directament implicat en la remodelació del gabinet de Kíev, ja que el seu fill, Hunter Biden, va obtenir un lloc lucratiu a l’empresa ucraïnesa de gas Barisma.

L’impuls vehementment antirrús d’aquest canvi de règim va despertar la resistència a les zones del sud-est del país, habitades en gran part per persones d’ètnia russa. Vuit dies després que més de 40 manifestants fossin cremats vius a Odessa, les províncies de Luhansk i Donetsk es van mobilitzar per separar-se i resistir el cop.

El règim instal·lat pels Estats Units a Kíev va llançar llavors una guerra contra les províncies que va continuar durant vuit anys, matant milers de civils.

Un referèndum va tornar llavors Crimea a Rússia. La devolució pacífica de Crimea era òbviament vital per preservar la principal base naval de Rússia a Sebastopol de l’amenaça de presa de possessió de l’OTAN. I com que la població de Crimea mai havia aprovat el traspàs de la península a Ucraïna per part de Nikita Khrushchev el 1954, la devolució es va dur a terme mitjançant una votació democràtica, sense vessament de sang. Això contrasta amb la separació de la província de Kosovo de Sèrbia, aconseguida el 1999 mitjançant setmanes de bombardejos de l’OTAN.

Però per als Estats Units i la major part d’Occident, el que va ser una acció humanitària a Kosovo va ser una agressió imperdonable a Crimea.

La porta del darrere del Despatx Oval per a l’OTAN

Rússia seguia advertint que l’ampliació de l’OTAN no havia d’abastar Ucraïna. Els líders occidentals van vacil·lar entre afirmar el “dret” d’Ucraïna a unir-se a qualsevol aliança que triés i dir que no passaria immediatament. Sempre era possible que l’ingrés d’Ucraïna fos vetat per un membre de l’OTAN, potser França o fins i tot Alemanya.

Però mentrestant, l’1 de setembre de 2021, Ucraïna va ser adoptada per la Casa Blanca com a mascota geoestratègica especial de Washington. L’ingrés a l’OTAN es va reduir a una formalitat tardana. Una Declaració Conjunta sobre l’Associació Estratègica entre els Estats Units i Ucraïna emesa per la Casa Blanca anunciava que “l’èxit d’Ucraïna és fonamental en la lluita global entre la democràcia i l’autocràcia”, l’actual dualisme ideològic autojustificatiu de Washington, que substitueix el Món Lliure davant el Comunisme.

Continuà explicant un casus belli permanent contra Rússia:

“Al segle XXI, no es pot permetre que les nacions redibuixin les seves fronteres per la força. Rússia ha violat aquesta regla bàsica a Ucraïna. Els Estats sobirans tenen dret a prendre les seves pròpies decisions i a triar les seves pròpies aliances. Els Estats Units estan al costat d’Ucraïna i seguiran treballant perquè Rússia rendeixi comptes per la seva agressió. El suport dels Estats Units a la sobirania i integritat territorial d’Ucraïna és ferm.”

La Declaració també descrivia clarament la guerra de Kíev contra el Donbass com una “agressió russa”. I feia aquesta afirmació inflexible: “Els Estats Units no reconeixen ni reconeixeran mai la suposada annexió de Crimea per part de Rússia…” (èmfasi meu). A això li segueixen les promeses de reforçar les capacitats militars d’Ucraïna, clarament amb vista a la recuperació del Donbass i Crimea.

Des del 2014, els Estats Units i la Gran Bretanya han transformat subreptíciament Ucraïna en un auxiliar de l’OTAN, psicològicament i militarment bolcada contra Rússia. Independentment del que ens sembli a nosaltres, als dirigents russos això els semblava cada cop més una preparació per a un atac militar total contra Rússia, l’Operació Barba-roja altra vegada. Molts dels que intentem “entendre Putin” no vam preveure la invasió russa per la senzilla raó que no crèiem que anés en interès de Rússia. Seguim sense creure-ho. Però ells van veure el conflicte com a inevitable i van triar el moment.

Ressons ambigus

Putin ha justificat l'”operació” russa del febrer del 2022 a Ucraïna com a necessària per aturar el genocidi a Luhansk i Donetsk. Això es va fer ressò de la doctrina de la responsabilitat de protegir promoguda pels Estats Units, en particular el bombardeig dels Estats Units i l’OTAN a Iugoslàvia, suposadament per evitar el “genocidi” a Kosovo. En realitat, la situació, tant jurídica com sobretot humana, és molt més greu al Donbass del que mai ho va ser a Kosovo. Tot i això, a Occident, qualsevol intent de comparació del Donbass amb Kosovo és denunciat com a “falsa equivalència” o “i tu més”.

Però la guerra de Kosovo és molt més que una analogia amb la invasió russa del Donbass: és una causa.

Sobretot, la guerra de Kosovo va deixar clar que l’OTAN ja no era una aliança defensiva. Més aviat havia esdevingut una força ofensiva, sota el comandament dels Estats Units, que podia autoritzar-se a si mateixa a bombardejar, envair o destruir qualsevol país que volgués. Sempre es podia inventar el pretext: un perill de genocidi, una violació dels drets humans, un líder que amenaçava de “matar el seu propi poble”. Qualsevol mentida dramàtica serviria. Amb l’OTAN estenent els seus tentacles, ningú estava fora de perill. Líbia va proporcionar un segon exemple.

També es podia esperar que l’objectiu de “desnazificació” anunciat per Putin hagués provocat una reacció a Occident. Però, en tot cas, això il·lustra el fet que “nazi” no vol dir exactament el mateix a Orient i Occident. Als països occidentals, Alemanya o als Estats Units, “nazi” ha arribat a significar principalment antisemita. El racisme nazi s’aplica als jueus, als gitanos, fins i tot als homosexuals.

Però per als nazis ucraïnesos, el racisme s’aplica als russos. El racisme del Batalló Azov, incorporat a les forces de seguretat ucraïneses, armat i entrenat pels estatunidencs i els britànics, es fa ressò del dels nazis: els russos són una raça mixta, en part “asiàtica” a causa de la conquesta mongola medieval, mentre que els ucraïnesos són europeus blancs purs.

Alguns d’aquests fanàtics proclamen que la seva missió és destruir Rússia. A l’Afganistan i a d’altres llocs, els Estats Units van recolzar els fanàtics islàmics, a Kosovo van recolzar els mafiosos. A qui importa el que pensin si lluiten del nostre costat contra els eslaus?

Objectius de guerra contradictoris

Per als dirigents russos, la seva “operació” militar té per objecte impedir la invasió occidental que temen. Encara volen negociar la neutralitat ucraïnesa. Per als estatunidencs, l’estrateg dels quals Zbigniew Brzezinski va presumir d’haver atret els russos al parany de l’Afganistan (donant-los “el seu Vietnam”), es tracta d’una victòria psicològica en la seva guerra sense fi. El món occidental està unit com mai abans en l’odi a Putin. La propaganda i la censura superen fins i tot els nivells de la Guerra Mundial. Els russos segurament volen que aquesta “operació” s’acabi aviat, ja que els resulta costosa en molts sentits. Els estatunidencs han rebutjat qualsevol esforç per impedir-la, han fet tot el possible per provocar-la i en trauran tots els avantatges que puguin de la seva continuació.

Avui Volodymyr Zelenski ha implorat al Congrés dels Estats Units que concedeixi a Ucraïna més ajuda militar. L´ajuda mantindrà la guerra. Anthony Blinken va dir a la National Public Radio que els Estats Units responen “negant a Rússia la tecnologia que necessita per modernitzar el seu país, per modernitzar les indústries clau: defensa i aeroespacial, el seu sector d’alta tecnologia, l’exploració energètica”.

L’objectiu bèl·lic dels Estats Units no és salvar Ucraïna, sinó arruïnar Rússia. Això porta el seu temps.

El perill és que els russos no siguin capaços de posar fi a aquesta guerra, i els estatunidencs faran tot el possible per mantenir-la.

Diana Johnstone va ser secretària de premsa del Grup dels Verds al Parlament Europeu del 1989 al 1996. En el seu darrer llibre, “Circle in the Darkness: Memoirs of a World Watcher” (El cercle en la foscor: memòries d’una observadora del món), relata els episodis clau de la transformació del Partit Verd alemany, que va passar de ser un partit de pau a un de guerra. Altres llibres seus són: “Fools’ Crusade: Iugoslàvia, NATO and Western Delusions” (La croada dels necis: Iugoslàvia, l’OTAN i els deliris d’Occident) –(Pluto/Monthly Review)– i, en coautoria amb el seu pare, Paul H. Johnstone, “From MAD to Madness: Inside Pentagon Nuclear War Planning” (De bogeria en bogeria: Dins la planificació de la guerra nuclear del Pentàgon) –Clarity Press–. Es pot contactar amb ella a diana.johnstone@wanadoo.fr

Font: Consortium News

Foto: El 2014, els líders mundials es van reunir a Normandia per commemorar el 70è aniversari del desembarcament del Dia D per part de les forces estatunidenques i britàniques. 

Discurs de Vladimir Putin a la Conferència de Seguretat de Munic el 2007