Anàlisi sobre la intenció encoberta de la cúpula de l’OTAN de “trencar Rússia”, fins i tot amb un primer atac nuclear “preventiu” si cal, i sobre les diferents propostes de solució de la perillosíssima crisi actual

En aquests dies històrics que estem vivint, el que és realment sorprenent és que haguem de qualificar d’encoberta una intenció de destruir Rússia que és absolutament explícita des de fa moltes dècades en la doctrina oficial de l’establishment estatunidenc i OTANista. Una intenció de destruir-la fins i tot amb un primer atac nuclear “preventiu” si calgués. El president Putin no delirava ni manipulava quan s’hi va referir el 21 de febrer passat: “Permeteu-me explicar que els documents de planificació estratègica dels Estats Units contenen la possibilitat d’un anomenat atac preventiu contra els sistemes de míssils enemics”. I, com veurem després, és probable que aquest atac fos cada cop més imminent. L’ofensiva al Donbass, com a mínim, sí que ho era.

Tal és el control de la informació a Occident, que la realitat televisiva quotidiana en què viuen les nostres societats està totalment desconnectada de la realitat real. El control, la desinformació i l’engany són de tal magnitud que ja fa més d’una dècada, al llibre L’hora dels grans “filantrops”, no vaig dubtar a utilitzar l’expressió “el segrest de la informació”. Segrest que només és un més, juntament amb el de la democràcia, l’economia, l’educació, les grans ONG per als drets humans i la llibertat…

És evident que no hi pot haver cap possible solució ni pronòstic correcte sobre la perillosíssima crisi actual si el diagnòstic és erroni. Vegem doncs, d’antuvi, per ordre cronològic, tres articles les anàlisis dels quals considero veritablement encertats: el del Grup d’Estudi de Los Alamos titulat “Una proposta de solució a la guerra d’Ucraïna” del passat dia 7, el d’Edward Curtin titulat “A la vora d´un abisme nuclear” del dia 10 i el de la Strategic Culture Foundation titulat “El silenci d’Occident sobre les provocacions recolzades per l’OTAN que condueixen a la guerra d’Ucraïna” del dia 11. Són els tres darrers articles sobre la guerra d’Ucraïna publicats fins avui a la pàgina www.l-hora.org.

***

Sobre el primer cal començar per dir que, en paraules de John Pilger, “El Grup d’Estudi de Los Alamos és un dels grups antinuclears més respectats i més ben informats del món. Fundat al final de la Guerra Freda a Los Alamos, Nou Mèxic, on es van dissenyar i construir les primeres bombes nuclears, l’objectiu del LASG és treure les armes nuclears de la política exterior. Ha guanyat judicis històrics en matèria de medi ambient, drets civils i llibertat d’informació als Estats Units, ha proporcionat centenars d’informes d’alt nivell i ha tingut un paper crucial en la prevenció de la producció dels elements bàsics dels caps nuclears de plutoni”.

Abans d’oferir una Proposta de solució, el Grup recorda, en una breu anàlisi, la descarada i explícita pretensió de Henry Kissinger el 2015 de “trencar Rússia”. I la Doctrina Wolfowitz de 1992 sobre la necessitat prioritària d’impedir costi el que costi el sorgiment de qualsevol possible rival. En concret, el ressorgiment de Rússia com a potència regional que obstaculitzi l’estatus dels Estats Units com a única potència dominant. És a dir, el Grup recorda que la destrucció de Rússia abans que pugui progressar més (aquest seria el seu crim) no és una paranoia russa sinó una pretensió proclamada per l’Imperi sense cap complex i de manera sostinguda.

“La Doctrina del 1992 està elaborada en un infame estudi de la RAND sobre com sobrepassar i, en paraules de Kissinger, ‘trencar Rússia’. Aquesta és la política exterior dels Estats Units actualment: un fet ben comprès pels dirigents russos que consideren que el seu país està efectivament assetjat pels Estats Units.

La possibilitat que els míssils estatunidencs apuntin a Moscou des dels antics països satèl·lits soviètics, juntament amb els desplegaments de tropes de l’OTAN, és la realitat que veuen. Una Ucraïna militaritzada i virulentament antirussa que és utilitzada com a eina pels Estats Units, amb un desig exprés d’obtenir armes nuclears, a punt d’envair províncies simpatitzants de Rússia a la frontera russa: tot això era massa per a Rússia. Què suposen que farien els Estats Units si una situació així es donés a Mèxic o al Canadà?

Des del 2014, el Grup d’Estudi de Los Alamos ha convertit en part de la nostra activitat la comprensió del conflicte a Ucraïna i la seva importància per al món. […] A l’Administració Obama, vam dur les nostres preocupacions a les oficines del Consell de Seguretat Nacional, i ens va horroritzar la manca de coneixement i comprensió que hi vam trobar.

Moltes organitzacions no governamentals (ONG) han pres posicions sobre aquest conflicte. Al nostre parer, la majoria de les seves declaracions (no totes) són superficials, i/o ometen les causes de la invasió tal com les entén Rússia, o s’ajusten a la propaganda dels Estats Units i l’OTAN.

El fet que els Estats Units i l’OTAN no hagin respectat durant dècades la posició de Rússia i no hagin proporcionat una resposta humana i raonable a les seves necessitats de seguretat és la principal, si no l’única causa material del present conflicte.

[…] El govern d’Ucraïna ha negat els drets humans i l’autodeterminació política als pobles del Donbass. Unes 13.000 persones han mort durant els vuit anys transcorreguts des del cop d’Estat del 2014, segons les Nacions Unides. El Govern ucraïnès té polítiques obertament genocides cap a les minories russes. Des del cop d’Estat del 2014, patrocinat pels Estats Units, aquest país i els seus aliats europeus han utilitzat Ucraïna per soscavar la seguretat russa.

Les formacions i ideologies nazis i neonazis a Ucraïna representen un clar perill per als drets humans i la vida humana arreu del món.

Les organitzacions per la pau i el desarmament nuclear haurien d’estar alarmades pel suport de les ONG als esforços dels Estats Units per diabolitzar i desestabilitzar Rússia.”

***

El segon dels articles, el d’Edward Curtin titulat “A la vora d’un abisme nuclear”, encara és més estremidor. Està escrit no només des de la informació sinó alhora des de la intuïció. El seu autor és un gran coneixedor del món intern dels Estats Units, de la seva història (incloent-hi la provocació del cop d’Ucraïna), i de la sociologia política i bèl·lica. Tot i això reivindica la intuïció com a via per encertar en la lectura dels esdeveniments actuals:

“En l’actualitat, els Estats Units estan dirigits per homes il·lusos que defensen una política de primer atac nuclear, cosa que diu tot el que cal saber sobre el perill que corre el món. […] Rússia, d’esquena a la paret, ha atacat Ucraïna. És obvi que això és exactament el que els Estats Units volien o haurien actuat de manera molt diferent en el camí cap a aquesta tragèdia. Tot l’actual estrenyiment de mans és pura hipocresia, el nihilisme d’una potència nuclear mai amenaçada però els plans de la qual estaven calculats per amenaçar Rússia a les seves fronteres. […]

La propaganda dels mitjans de comunicació contra Rússia i Putin és la més extrema i extensa que he vist a la meva vida. […] Patrick Lawrence assenyala encertadament que aquesta propaganda és una guerra cognitiva dirigida a la població estatunidenca (i a la resta del món) i assenyala la seva connexió amb l’esborrany final del gener del 2021 d’un estudi ‘diabòlic’ de l’OTAN anomenat ‘Guerra cognitiva’. El cita així: ‘El cervell serà el camp de batalla del segle XXI’ […].

Per dir-ho clarament: aquests mitjans són la CIA. I el tema de la investigació i el desenvolupament d’armes biològiques per part dels Estats Units és fonamental en aquests molts assumptes, fins i tot a Ucraïna. En altres paraules, la guerra cognitiva a què estem sotmesos ara té molts tentacles connectats amb molt més que la fanàtica propaganda antirussa d’avui sobre Ucraïna. Totes les guerres d’agressió dels Estats Units han estat promogudes sota la seva ègida, igual que les mentides sobre els atemptats de l’11 de setembre del 2001, la guerra econòmica de les elits, la crisi de la COVID, etc. Forma part del mateix. […]

El consens dels experts tendeix a ser que els Estats Units volen arrossegar els russos a una llarga i prolongada guerra de guerrilles en la línia del seu ús secret dels mujahidins a l’Afganistan el 1979 i després. Hi ha proves que això ja està passant. Però crec que els estrategs estatunidencs saben que els russos són massa intel·ligents per a això, que han après la lliçó, i que es retiraran quan sentin que han aconseguit els seus objectius. Per tant, des de la perspectiva dels Estats Units i l’OTAN, el temps és raonablement curt i han d’actuar amb rapidesa, potser fent una operació de falsa bandera que justifiqui una resposta dràstica, o pujant el ritme d’alguna altra manera que sembli justificar l’ús d’armes nuclears, potser tàctiques al principi.

[…] Però en qualsevol cas, em sap greu dir que potser perquè la meva perspectiva és la d’un analista general, no la d’un expert, i el meu pensament està informat tant per l’art com per les ciències socials i la història, les meves antenes capten un missatge molt inquietant. Una veu em diu que el perill avui és molt, molt real.”

***

Finalment, vegem el tercer dels articles, el de la Strategic Culture Foundation titulat “El silenci d’Occident sobre les provocacions recolzades per l’OTAN que condueixen a la guerra d’Ucraïna”. Està centrat en el gran problema de la desinformació i la gravetat de les responsabilitats dels mitjans. I està encapçalat així: “El silenci dels mitjans de comunicació occidentals sobre les causes de l’enfrontament i la implicació criminal dels seus governs és una complicitat en la creació de les condicions per a la guerra”. Fa èmfasi també en la gravetat i la imminència de les amenaces patides pel Donbass i tota Rússia: “Aquestes amenaces eren més grans i més urgents del que s’entenia fins ara, cosa que presagiava el conflicte militar que està en marxa a Ucraïna”. Aquest és el seu inici:

“Rússia ha aportat aquesta setmana més proves que l’OTAN i el règim de Kíev estaven planejant una ofensiva mortal al Donbass, a la qual Rússia es va avançar amb la seva intervenció militar a partir del 24 de febrer. Rússia ha qualificat la seva intervenció com una operació militar especial, mentre que els estats occidentals l’han condemnat com una invasió no provocada d’Ucraïna.

S’intueix que és absolutament imperatiu que els mitjans de comunicació occidentals neguin totes les afirmacions de Rússia sobre els motius pels quals va emprendre l’acció militar. Fer-ho podria dur a reconèixer que Rússia té una causa justa, així com atribuir una responsabilitat greu als governs occidentals.

També cal tenir en compte, tot i que els mitjans de comunicació occidentals també ho neguin, que Moscou va intentar assíduament abordar els problemes de seguretat mitjançant el diàleg amb els Estats Units i els seus socis de l’OTAN. Però aquests esforços van ser rebutjats contínuament. Es va tractar Moscou com si fos una entitat inexistent les preocupacions de seguretat de la qual des de fa temps eren inexistents o un producte de la seva imaginació.

La darrera informació que Rússia ha presentat aquesta setmana i que corrobora les afirmacions implica una greu amenaça multidimensional per a la seguretat nacional. La gravetat de les amenaces fa que siguin impossibles d’ignorar, cosa que fa que el silenci dels mitjans de comunicació occidentals sigui encara més condemnable. […] fins ara, Rússia ha identificat tres àrees principals en què la seva seguretat nacional estava sent amenaçada pel règim d’Ucraïna recolzat pels Estats Units i l’OTAN.”

Cadascun dels probables atacs en cadascuna d’aquestes tres àrees són extremadament greus: una gran ofensiva al Donbass, el projecte encobert però real de convertir Ucraïna en un estat amb armes nuclears i els importants laboratoris estatunidencs de guerra biològica descoberts a Ucraïna. Després d’insistir que Rússia necessitava llançar la seva operació militar per tallar en sec el pla imperial articulat per persones com Zbigniew Brzezinski, conclou així:

“Aquesta setmana el govern rus ha tornat a expressar la seva disposició a un compromís diplomàtic per posar fi a la guerra a Ucraïna. Vol un compromís per posar fi a l’amenaça sistèmica de l’OTAN, la fi de l’agressió per part del règim de Kíev amb el suport de l’OTAN i el reconeixement de la seva històrica reclamació territorial sobre Crimea. El diàleg racional pot resoldre el conflicte i garantir la pau. Però, com és possible el diàleg quan els governs i els mitjans de comunicació occidentals ni tan sols comencen a acceptar una perspectiva alternativa, i encara menys una que pugui ser vàlida?”

***

Abans d’entrar ja en la proposta de solució per a la guerra d’Ucraïna formulada pel Grup de Los Alamos, serà molt alliçonador estudiar-ne una altra, la de Vicenç Fisas (titular de la Càtedra UNESCO sobre Pau i Drets Humans de la Universitat Autònoma de Barcelona. Doctor de Peace Studies per la Universitat de Bradford). Serà alliçonador per contrast i per poder valorar l’anterior en la mesura justa. La de Vicenç Fisas és una proposta que exemplifica aquelles que cauen de ple en el que és políticament correcte. Això és precisament el que primer em crida l’atenció: una vegada més, com ja va passar a la gran tragèdia de Rwanda i Zaire-Congo, els plantejaments de Vicenç Fisas tornen a ser els políticament correctes.

Sense caure en els bàrbars excessos de gent com John Carlin, Ramón Lobo o Alfonso Armada (president de Reporters sense Fronteres Espanya fins a finals de 2021), les anàlisis i formulacions sibil·lines d’experts com Vicenç Fisas o les del CIDOB (recolzats generosament per l’Open Society del magnat globalista George Soros) són encara més perillosos. De fet van fer un enorme mal en la informació, tan sensible, sobre aquella tragèdia africana que va engolir milions de vides i en va deixar moltes més profundament ferides.

Casualment, els seus plantejaments coincideixen exactament amb els que en aquest moment formulen els presidents Biden i Zelenski: El paranoic Putin ha d’aturar la seva agressió i seure a dialogar i negociar! Meravellós, no a la guerra… de “el Putin”!! A diferència d’un altre català com Rafael Poch, autèntic expert en Rússia, que té molt clar que “A Ucraïna, occident és culpable”, aquests experts catalans, experts en tot i que valen per a tot allò que se’ls mani, ho tenen tot molt clar: Putin és un paranoic. L’article de Vicenç Fisas del passat 6 de març titulat “La nuesa del pacifista davant de la guerra” s’inicia deixant ben assentada “la paranoia de Putin”. Per cert, en el seu article Rafael Poch es refereix al CIDOB, que té com a president Javier Solana, exsecretari de l’OTAN, i el finançament d’aquests think tanks tan “independents”.

En aquest moment de consignes absolutament extremistes, els caps de la propaganda OTANista estan tornant a asseure als platós de les televisions espanyoles els pesos pesants de la Gran Mentida en l’altra gran operació, la de la conquesta de Rwanda i Zaire-Congo. Els tornen a asseure davant de les càmeres perquè diguin autèntiques barbaritats com aquesta: “No hi ha imatges de les matances del Donbass perquè, senzillament, no van existir”. O com aquesta: “Putin està arrasant Ucraïna com va arrasar Síria”. D’altra banda, això confirma que la conquesta dels extraordinaris recursos del Zaire-Congo va ser tan important per als contractistes d’aquests mercenaris de la Mentida com l’actual crisi d’Ucraïna.

Vicenç Fisas inicia el seu article del 9 de març passat titulat “Ucraïna: les propostes que ningú vol escoltar” amb un assenyat discurs de prevenció anticipada del conflicte. Pel que sembla, ningú el va escoltar en el moment en què, “de manera discreta i directament als centres de decisió política”, ell va aportar les seves idees. Va enviar “una proposta específica a la diplomàcia espanyola i europea al més alt nivell”. Conclou així el seu segon paràgraf: “El cert és que no vaig rebre ni tan sols acusament de recepció, silenci total. Fins i tot vaig pensar si no estaria fent alguna cosa ingènua, ja que altres vegades havia tingut una millor acceptació”.

Però, oh sorpresa!, no està parlant de prevenir el conflicte durant, almenys, els vuit llargs anys durant els quals es va massacrar les poblacions d’ascendència russa al Donbass i durant els quals Rússia va demanar reiteradament que no es menyspreessin les seves crides sobre la seva pròpia seguretat. Està parlant simplement de “gener o començaments de febrer, quan les tropes russes s’estaven agrupant al voltant de la frontera amb Ucraïna, setmanes abans de començar l’ocupació”.

***

A continuació, Vicenç Fisas afirma: “D’altra banda, l’International Crisis Group, el centre més important d’Europa en prevenció de conflictes, va publicar un document on també feia un raonament semblant. Per tant, ni estava sol ni era un boig”. Però jo em pregunto: Com es pot fer aquest elogi de l’International Crisis Group? A l’apartat “El segrest de les grans ONG per als drets humans, la democràcia i la llibertat” del llibre L’hora dels grans “filantrops” ja em vaig referir a l’International Crisis Group, el gran referent de Fisas:

“No és casual que el títol del llibre on Zbigniew Brzezinski va exposar el 1997 tot aquest projecte imperial per al Segle XXI sigui El Gran Tauler d’escacs. Aquesta gent se sap en gran manera intel·ligent, se senten éssers superiors a la resta dels mortals… són els artífexs del Nou i Definitiu Món Globalitzat amb què la humanitat arriba al seu destí final! És La fi de la Història que proclamava el 1992 un altre il·lustre trilateralista, Francis Fukuyama. Fins i tot se senten, per això mateix, autèntics benefactors de la humanitat. Zbigniew Brzezinski, en concret, ha ostentat o ostenta el títol, entre molts altres, de membre dels consells directius d’algunes grans ONG per als drets humans, la democràcia i la llibertat com Freedom House, National Endowment for Democracy, International Crisis Group i Amnistia Internacional.”

Pel que fa a l’International Crisis Group, vaig explicar el següent:

“Amb freqüència es poden trobar magnífiques valoracions sobre la seva “respectada” labor, valoracions com les que llegim a Viquipèdia:

És una organització no governamental internacional sense ànim de lucre. El seu principal objectiu és prevenir i solucionar conflictes arreu del món. Es caracteritza per la seva objectivitat i notable independència política. Aquesta organització és altament considerada, i els seus estudis i resolucions són tinguts en compte per governs de tot el món, fins i tot per institucions intergovernamentals com ara la Unió Europea o les Nacions Unides. Va ser fundada el 1995 pel britànic Mark Malloch Brown (exvicepresident de l’ONU i del Banc Mundial) i altres diferents personalitats polítiques i socials dels dos costats de l’Atlàntic com a resposta de pau a les tragèdies ocorregudes a Somàlia, Rwanda i Bòsnia. Va començar humilment amb dues persones en una oficina de Londres i un equip de treball de camp als Balcans i l’oest d’Àfrica. El seu treball va ser tan ben valorat que actualment hi participen aproximadament 190 persones de 49 nacionalitats diferents amb seu principal a Brussel·les i seu diplomàtica a Washington. A més compta amb un total de 17 oficines a l’Àsia, l’Àfrica, Europa i l’Amèrica del Sud.

Però si volem trobar una coherència lògica entre semblants elogis i la realitat, el problema apareix quan ens assabentem que el juliol del 2009 va assumir el càrrec de presidenta i cap executiva ni més ni menys que la canadenca Louise Arbour. Com ja vaig exposar al primer volum d’aquesta obra, l’exfiscal del TPIR (Tribunal Penal Internacional per a Rwanda amb seu a Arusha, Tanzània) i alta comissionada de les Nacions Unides per als Drets Humans ha estat una dona dòcil i còmplice fins al desvergonyiment amb els grans interessos anglosaxons que han sagnat l’Àfrica dels Grans Llacs.”

En un altre apartat posterior del mateix llibre recullo unes interessants informacions sobre l’International Crisis Group proporcionades pel nostre amic Keith Harmon Snow el 12 de març de 2010 al seu documentat informe titulat “The Rwanda Hit List: Revisionism, Denial, and the Genocide Conspiracy”:

“El Christian Science Monitor també ha estat practicant periodisme inquisitorial per a l’EPR/FPR [Exèrcit Patriòtic Ruandès/Front Patriòtic Ruandès] a través de Max Delany i Scott Baldauf. El Christian Science Monitor promou propaganda del Govern dels Estats Units a través de John Prendergast i els agents d’Intel·ligència de l’International Crisis Group, membre del Consell de Seguretat Nacional dels Estats Units, sota William Jefferson Clinton, i Guillaume Lacaille, exalt funcionari d’Afers Polítics de les Nacions Unides i agregat de l’Ambaixada dels Estats Units, els quals protegeixen el saqueig de l’est del Congo per part de les corporacions occidentals (Banro Resources, Cabot, Moto Gold, Anglo-Ashanti, etc.) . Per descomptat, l’Africom de l’exèrcit dels Estats Units és a tota l’Àfrica Central, recolzant, entrenant i finançant l’EPR/FPR i l’UPDF [Uganda People’s Defence Forces], construint bases a Rwanda, Uganda, Congo i al sud del Sudan. I les missions punitives estan dirigides pel Comandament d’Operacions Especials del Pentàgon (SOCOM): operacions encobertes, esquadrons de la mort, operacions il·legals de segrest, guerra psicològica i altres accions terroristes del tipus de les que van portar l’EFR/FPR al poder.”

***

Així, Vicenç Fisas va arribant a conclusions com aquesta: “[…] vist com han anat les coses, és molt probable que el Govern rus no estigués en actitud d’escoltar res, ja que va enganyar tothom dient, cada dia, que de cap manera envairia Ucraïna. Tots els esforços diplomàtics per aturar la guerra van ser en va”. En comparació amb les bàrbares afirmacions dels altres experts que he citat més amunt, aquesta manera tan descarada de responsabilitzar Rússia podria ser qualificada de subtil.

L’article conclou amb la seva “Proposta sobre el conflicte OTAN-Rússia en relació amb Ucraïna”. El text està encapçalat per unes consideracions tan assenyades com aquestes: “les distàncies entre l’OTAN i Rússia estan motivades per fets del passat interpretats de manera diferent” (segur?); “el fons del conflicte és una necessitat postergada durant anys, que és la de definir una arquitectura de seguretat europea que sigui inclusiva i que vagi més enllà de la política de blocs que va caracteritzar la Guerra Freda” (!!); “les bases per a una possible sortida de la crisi ja existeixen en documents signats per totes les parts implicades”; “es tracta de trobar els punts en comú ja existents, per, des d’aquí, poder començar un procés de DIÀLEG”… Finalment formula la Proposta en 14 punts des d’aquest mateix tarannà, 14 punts igualment assenyats.

Aleshores, per què em dedico a fer la crítica d’una proposta i unes intencions tan assenyades i fins i tot moderades? Doncs senzillament perquè, després de més de quaranta anys de moure’m en l’àmbit de la no-violència, l’experiència m’ha demostrat que, darrere de tota aquesta mena d’ONGs, darrere de tota aquesta mena de propostes i documents, sempre hi ha, en major o menor mesura, una connexió amb grans organitzacions com les quatre anteriorment esmentades en les que Zbigniew Brzezinski, el fundador de la Trilateral per encàrrec de David Rockefeller, sempre formava part dels consells de direcció. O sempre hi ha un finançament directe d’organismes “defensius” de l’Administració dels Estats Units o de fundacions com les de George Soros. I, sobretot, faig les meves crítiques perquè el veritable principi que regeix aquest món fosc i opac, encara que amb façana de solidaritat, no és cap altre que el talk & fire imperial: atacar mentre es fa com que es dialoga i es negocia.

Un suposat expert en Rwanda, com és considerat Vicenç Fisas (“els seus articles els publica El País!”, em deia amb admiració un ingenu amic) en una Catalunya i una Espanya absolutament ignorants del conflicte ruandès, hauria de saber coses tan elementals com aquesta: mentre s’entretenia els ingenus governs de Rwanda i Burundi en les negociacions d’Arusha, el gendarme estatunidenc Paul Kagame abatia l’avió presidencial el 6 d’abril de 1994. Els presidents dels dos països amb les seves respectives comitives del rang més alt retornaven precisament d’aquelles negociacions enganyoses. Aquests són els diàlegs i negociacions de l’Imperi de la Mentida. Què li va passar a Vicenç Fisas que ja llavors no ho va saber veure i va impartir llavors una doctrina encara més penosa que la que imparteix ara?

No és la meva intenció destruir tants prestigis acadèmics de ningú. Només pretenc dir Prou! a tanta fal·làcia criminal, tant cinisme dels uns i tanta ingenuïtat, parcialitat o complicitat dels seus intel·lectuals afins o a sou. Hi ha massa injustícia i massa patiment perquè no aixequem la veu els qui en som conscients. Rússia no s’enfronta a persones tractables amb les que es pot dialogar i negociar, sinó a éssers autènticament malalts d’ambició, d’afany de poder, d’hipocresia i de cinisme. Éssers que no només acabaran amb Rússia així que puguin sinó que estan portant les seves pròpies nacions cap a l’abisme. Tanta informació sense cap intuïció, com si la intel·ligència humana fos semblant a un ordinador, no només és inútil sinó fins i tot perillosa.

Com es pot ser tan incapaç de reconèixer els signes (i documents oficials!) tan evidents que envolten un projecte de dominació mundial? Com es pot ser no ja tan parcial a favor d’Occident, com ho és aquesta gent, sinó simplement equidistant, equiparant els crims “d’ambdues parts”? Com poden creure que aquells que representa el president de l’OTAN, Jens Stoltenberg, estan realment interessats en una arquitectura europea de convivència pacífica? No saben què és el talk & fire i com ha estat practicat sistemàticament durant dècades en desenes de conflictes? O demanen que Rússia aturi la seva agressió i s’assegui a negociar precisament perquè sap molt bé que això és el que ara interessa a un Imperi que durant molts anys ha menyspreat la Rússia que precisament demanava això mateix?

Com es pot pensar que Putin, igual que Biden o Johson, amb la guerra només pretén tapar els seus problemes interns, reactivar l’economia (els beneficis armamentístics), controlar les pròpies poblacions augmentant la cohesió interna i la repressió de la dissidència, recuperar l’audiència dels grans mitjans, augmentar els preus en benefici de les empreses, o crear enemics contra els que es viu millor?

Finalment, com es pot pensar que el dret a la legítima defensa sempre és un parany? Els qui afirmen això serien capaços de dir-ho cara a cara a europeus com Espartac, els herois de la Resistència francesa o els del setge d’Stalingrad. O a sud-americans com el Che Guevara i Salvador Allende. O a africans com Patrice Lumumba i Nelson Mandela, que va passar gairebé tres dècades a la presó per negar-se a signar en un paperet la seva renúncia a la lluita armada?

No és aquesta la meva no-violència. Serà la de Gene Sharp. La meva no és la que nega als pobles el dret a la defensa legítima. Crec que ni tampoc era la del mateix mahatma Gandhi. Només cal llegir els seus escrits en profunditat. La meva no-violència és la de donar jo mateix la meva pròpia vida però no la d’exigir als altres que es deixin assassinar després de veure com violaven i assassinaven abans les filles. Això no és no-violència, això és la covardia que tant rebutjava Gandhi. Això és l’estupidesa i l’arrogància d’intel·lectuals burgesos europeus de saló i cafè que mai han passat per tràngols tan terribles.

***

Vegem finalment quines mesures ens proposa el Grup de Los Alamos per a la solució del perillós conflicte en què cada vegada es troba més immersa tota la humanitat. No són mesures unilaterals com les que he criticat abans. No demana només a Rússia que aturi la seva agressió i s’assegui a negociar. Demana:

– Que els nostres propis països tinguin la veritable voluntat negociadora que fins ara no se’ls ha vist.

– Que es posi fi a l’escalada i l’ampliació del conflicte.

– Que els nostres països no introdueixin armes, ni realitzin activitats militars, proporcionin entrenament o suport de cap mena a Ucraïna.

– S’han d’aixecar totes les sancions econòmiques.

– Hi ha d’haver una desnazificació quantificable d’Ucraïna.

– Han de ser acceptades la independència de la regió del Donbass dins dels límits administratius anteriors al conflicte i la decisió democràtica de Crimea de tornar-se a unir a Rússia.

– Hi ha d’haver una neutralitat i desmilitarització reals d’Ucraïna.

– Les zones civils no han de ser utilitzades com a bases militars o d’artilleria. Això és il·legal, de fet. Hi ha proves que les Forces Armades ucraïneses estan realitzant aquesta odiosa pràctica.

– No s’ha de permetre que Ucraïna entri a l’OTAN.

– L’OTAN s’hauria de dissoldre. L’aliança militar més gran del món, l’OTAN, consumeix més recursos que tots els exèrcits del món junts, i ha dut a terme múltiples guerres d’agressió, violant la Carta de l’ONU i els principis de Nuremberg.

– Estats Units i els cinc estats que alberguen armes nuclears estatunidenques haurien de posar fi, conjuntament o individualment, als acords d’allotjament nuclear, així com a la formació de pilots no estatunidencs en l’ús d’armes nuclears i al possible ús d’avions de doble capacitat no estatunidencs per a missions nuclears.

***

En conclusió

– És increïble la ceguesa, poca traça o cinisme de la gran majoria dels professionals occidentals de la “informació”. És que no s’adonen que, com a peces imprescindibles d’aquest delirant i suïcida projecte imperial, ens porten a l’abisme nuclear? Si són certes les anàlisis dels qui estem en una línia absolutament oposada a aquests perillosos suïcides atlantistes, el president Putin no és ni el boig ni el monstre que s’entossudeixen a mostrar-nos. Seria, per contra, l’home que ha destarotat l’imminent i irreversible pas que estaven a punt de fer aquells que Edward Curtin qualifica com “els bojos nuclears que dirigeixen la Nova Guerra Freda dels Estats Units i l’OTAN, que van iniciar fa dècades, [i que ] estan desitjant començar una guerra nuclear amb Rússia”.

– Des de fa un temps la consigna imperial és la de qualificar aquesta guerra com una aventura imperial del paranoic Putin. Una aventura que no s’aturarà a Ucraïna. I per colar-nos aquesta farsa ens treuen imatges “imperials” del nou tsar al costat del patriarca de l’Església Russa i altres coses miserables per l’estil. És increïble el cinisme per capgirar la realitat. La seva realitat és la d’un paranoic tsar sol davant de la comunitat internacional. És el cinisme dels Estats Units que, després d’atiar Ucraïna i Europa a la guerra, les abandonarà, com va fer a l’Afganistan. Per als Estats Units no hi ha aliats sinó vassalls.

– I el que és més greu: és l’Imperi de la Mentida. És increïble veure a les televisions i al mateix Jens Stoltenberg negar rotundament l’existència d’una realitat tan alarmant com són els laboratoris d’armes biològiques estatunidenques a Ucraïna dies després que la mateixa Victoria Nuland ho hagi reconegut públicament. O les mentides sobre el bombardeig de l’hospital maternal, sobre els megaiots de “el Putin”, etc. etc. O el silenci sobre el llançament contra el Donbass de bombes ucraïneses de dispersió, prohibides i terriblement perjudicials per als civils.

– Els nostres professionals de la informació es pregunten: Fins on arribarà el paranoic nou tsar amb el seu projecte imperial? Però jo em pregunto: Donada la gravetat i la mida de les mentides, fins on està disposada a arribar l’OTAN? És una pregunta ben preocupant.

El documental produït per Oliver Stone "Ukraine on Fire" (2016), subtitulat en castellà, es pot veure a partir del minut 8