“Estàs negant l’autonomia dels ucraïnesos!”

Aquesta és una frase que probablement t’hagi belat el bestiar de l’imperi propaganditzat si has participat al debat en línia sobre el paper que les potències occidentals han jugat en la preparació del camí a aquesta guerra.

Un dels molts trucs que els publicistes imperials s’han tret dels seus barrets en la seva sorprenentment frenètica campanya per manejar la narrativa sobre el que està succeint a Ucraïna és insistir que és indignant i repugnant suggerir que Ucraïna està sent utilitzada com un peó de sacrifici en les grans maniobres del tauler d’escacs de l’imperi centralitzat dels Estats Units, perquè nega l'”autonomia” d’aquesta nació. L’argument és que Ucraïna va triar lliurement entrar en la situació en què es troba ara, sense cap mena de pressió o influència externa.

Pel que sembla, de la nit al dia, no només és incorrecte dir que l’hegemonista estatunidenc ha tingut un paper en l’origen d’aquesta guerra, sinó que és realment monstruós i malvat. Les meves notificacions en línia estan actualment inundades de furiosos apologistes de l’imperi que m’escridassen per assignar qualsevol grau de responsabilitat en aquest conflicte a les estructures de poder occidentals amb el tipus de virulència que la gent normalment reserva per als negadors de l’Holocaust o els defensors de la pedofília.

Els gestors de la narrativa imperial fins i tot han estat treballant hores extres per fer que la paraula “westsplaining” soni com un terme progressista quan hom fa l’observació evident que les potències occidentals influeixen en els esdeveniments mundials. Els occidentals del corrent dominant són entrenats activament per regurgitar línies com: “Deixin de queixar-se dels cops d’Estat i dels conflictes per delegació que pateixen els ucraïnesos! Esteu negant la seva capacitat d’acció”.

Anomenar això una “guerra per delegació” entre Rússia i els Estats Units o anomenar Kíev un “règim titella” de Washington és ara estrictament tabú. Que Ucraïna no ha tingut una agència independent en aquesta guerra i en els esdeveniments que la van precedir és una cosa que simplement no es permet dir.

Doncs jo ho dic. Aquesta és una guerra per delegació. Kíev és un règim titella. Ucraïna no té una agència independent de cap manera significativa. Això no és culpa del poble ucraïnès, que òbviament és de lluny la víctima més gran de la invasió russa, sinó de la gegantina estructura de poder occidental que va treballar deliberadament per prendre-li l’autonomia a la nació molts anys abans que es produís la invasió.

Déu meu! Els Estats Units i els seus aliats estan abocant milers de milions de dòlars en armes a Ucraïna des de tot el món, la CIA ha estat entrenant els ucraïnesos per matar els russos, el càrtel d’intel ligència dels Estats Units està compartint directament la intel·ligència militar amb Kíev mentre parlem, i això segueix als cops d’Estat recolzats pels Estats Units a Ucraïna el 2014 i abans el 2004.

Això és una guerra per delegació. Això és exactament el que és una guerra per delegació. L’única “agència” que té Ucraïna és la CIA.

En un excel·lent article per a Multipolarista titulat “Un esquerranós ucraïnès critica la campanya bèl·lica d’Occident contra Rússia: Estats Units està utilitzant Ucraïna com a ‘carn de canó'”, l’ucraïnès-estatunidenc Yuliy Dubovyk escriu el següent:

“Com qualsevol altre règim titella dels Estats Units, Ucraïna no té cap independència real. Kíev ha estat empesa activament per totes les administracions estatunidenques a enfrontar-se a Rússia, en contra de la voluntat de la majoria del poble ucraïnès.

…

El suport a Ucraïna que ara omple els mitjans de comunicació occidentals no és per veritable solidaritat amb el poble d’Ucraïna. Si fos així, els Estats Units no haurien derrocat el nostre Govern dues vegades en una dècada, no haurien donat suport a les polítiques que ens han convertit en el país més pobre d’Europa, no haurien alimentat una brutal guerra civil durant els darrers vuit anys.

La raó per la qual els mitjans de comunicació i els polítics estatunidencs recolzen ara Ucraïna és perquè volen utilitzar els militars i la població civil ucraïnesa com a carn de canó en una guerra per delegació amb un adversari polític.”

Sí, és clar. Enmig de tot l’activisme de perfil fals i la preocupació per la negació de l’”autonomia” d’Ucraïna, no s’ha mostrat cap preocupació pels atacs reals i coneguts a la independència d’Ucraïna per part de l’imperi centralitzat dels Estats Units.

¿On era tota aquesta reverència per l'”autonomia” d’Ucraïna el 2004, quan The Guardian informava que “encara que els èxits de la ‘revolució de la castanya’ vestida de taronja són d’Ucraïna, la campanya és una creació estatunidenca, un exercici sofisticat i brillantment concebut de marca occidental i màrqueting de masses que, en quatre països en quatre anys, s’ha utilitzat per intentar tirar endavant eleccions arreglades i derrocar règims desagradables”?

¿On era el respecte per l'”autonomia” d’Ucraïna el 2014, quan una trucada telefònica filtrada entre Victoria Nuland (que ara treballa a Ucraïna sota l’administració de Biden) i l’ambaixador dels Estats Units a Ucraïna, Geoffrey Pyatt, mostrava funcionaris estatunidencs discutint casualment sobre qui seleccionarien com a proper primer ministre d’Ucraïna després d’un cop d’Estat recolzat pels Estats Units a Kíev?

¿On era tot aquest respecte per l'”autonomia” d’Ucraïna el 2018, quan Joe Biden es va vantar obertament davant el Consell de Relacions Exteriors d’haver utilitzat el seu poder com a vicepresident d’Obama per interferir descaradament en el sistema judicial d’Ucraïna?

A l’aliança de poder estatunidenc no li importa la sobirania d’Ucraïna més enllà de les mesures que cal prendre per subvertir-la activament. Quan la gent s’oposa a les crítiques sobre la manera com l’imperi ha desposseït activament els ucraïnesos de qualsevol autonomia real, el que en realitat estan fent és defensar l’imperi més poderós que mai hagi existit dels intents de posar de manifest la seva mala praxi.

No estic parlant d’una nació llunyana des de la meva llar segura aquí a Austràlia, perquè consti. És una dinàmica que afecta directament el meu país, i és molt probable que l’afecti molt més a mesura que la “competència de grans potències” de l’imperi amb la Xina s’escalfa.

És molt probable que, en un futur no gaire llunyà, Austràlia acabi exercint un paper crucial en les grans maniobres de l’imperi al tauler d’escacs per aturar l’ascens de la Xina. Quan això passi, amb tota seguretat diré que ens estan utilitzant com a peons en un conflicte per delegació, i amb tota seguretat diré que ens han robat la nostra autonomia en aquest assumpte.

Igual que a Ucraïna, a Austràlia s’han produït cops d’Estat recolzats pels Estats Units no una sinó dues vegades. Aquesta nació ara és funcionalment poc més que una base militar i d’intel·ligència dels Estats Units amb un grapat de suburbis i cangurs, raó per la qual el règim titella de la nostra capital, Canberra, no ha fet res en absolut per posar fi a la brutal persecució de Washington al periodista australià Julian Assange. John Mearsheimer, ara objecte de gran controvèrsia per les seves prediccions completament encertades en manifestar que les accions dels Estats Units i l’OTAN conduirien a aquesta guerra exacta a Ucraïna, va dir a un think thank australià el 2019 que els Estats Units destruiran Austràlia si Canberra no s’alinea amb les agendes imperials contra Pequín. I tenia raó.

I sí, igual que hi ha ucraïnesos que recolzen la línia imperial contra Moscou, quan arribi el moment que Austràlia faci grans sacrificis per les agendes unipolaristes dels Estats Units contra el govern xinès, hi haurà absolutament australians que hi donin suport. A causa d’una campanya de propaganda massiva, en aquesta nació, facilitat per la nostra premsa dominada per Murdoch i les operacions de gestió de la narrativa imperial com l’Institut Australià de Política Estratègica finançat per l’imperi, hi ha molts australians que menyspreen intensament la Xina en aquest moment. Ho sé. Els he conegut.

Però això no vol dir que la nostra sobirania no hagi estat robada per mitjà d’operacions psicològiques oligàrquiques a gran escala, per cops de la CIA, per acords secrets, per l’amenaça de saber que seríem immediatament atacats per un imperi assassí si intentéssim pivotar cap a Pequín o fins i tot simplement adoptar una posició neutral. El que és cert en el cas d’Ucraïna també ho és a Austràlia: no tenim cap influència significativa en les decisions més importants que pren aquesta nació.

Negar el paper occidental en la subversió de la sobirania ucraïnesa no beneficia els ucraïnesos corrents, sinó que els perjudica. No es pot arreglar un problema que no s’entén, i fins que no hi hagi una comprensió generalitzada de la manera com l’imperi estatunidenc utilitza els seus representants per avançar en les agendes de dominació global, no es pot fer res per aturar aquestes horribles guerres delegades.

Font: Caitlin Johnstone

John J. Mearsheimer, politòleg estatunidenc, sobre Ucraïna (2015)
John J. Mearsheimer, politòleg estatunidenc, sobre Ucraïna (març 2022)