¿Com parlar de la independència d’una nació (Congo Belga-Zaire-RD del Congo) en la qual ja el 1960, és a dir a l’inici mateix d’aquesta tal independència, Estats Units va fer pujar al poder un militar-titella al seu servei, Mobutu Sese Seko, que va trair el primer ministre, Patrice Lumumba, que l’havia col·locat en un càrrec de màxima confiança (com li va passar a Salvador Allende amb Augusto Pinochet)?

¿Com parlar de la independència d’una nació en la qual el 1997 (és a dir després de trenta-set anys d’una dictadura tutelada des de l’exterior!) va ser eliminat igualment per Estats Units aquest mateix militar que ja no seguia dòcilment les seves directrius, que s’havia cregut precisament que era independent del seu antic padrí i mantenia relacions massa properes amb la França de François Mitterrand, una França que havia de ser desallotjada de l’Àfrica Central?

¿Com parlar de la independència d’una nació en la qual el nou president, Laurent-Désiré Kabila, posat de nou al poder per Estats Units el 1997, va ser assassinat el 2001 en el moment en què va començar a allunyar-se de l’òrbita del seu antic padrí i a acostar-se a la de Xina i altres països que li oferien uns contractes comercials molt més favorables per al Congo?

¿Com parlar de la independència d’una nació desestabilitzada fins al dia d’avui per contínues “rebel·lions”? “Rebel·lions” de les que alguna cosa he de saber ja que vaig ser acusat per l’ONU de ser el principal finançador d’aquella que diuen que és la més sanguinària (fins i tot genocida) de totes. “Rebel·lions” darrere les quals, tanmateix, fins i tot la mateixa ONU ha hagut de reconèixer que hi ha la mà de l’home fort ruandès, Paul Kagame.

¿Com parlar de la independència d’una nació liderada ara per Joseph Kabila (suposat fill de Laurent-Désiré Kabila però que en realitat no ho és), un oficial ruandès que va entrar al Zaire a les ordres de Paul Kagame en la que va ser una gravíssima guerra d’agressió internacional?

¿Com podem acusar de salvatgisme uns pobles en els quals qualsevol líder emergent és sistemàticament assassinat, desestructurant una vegada i una altra una societat que intenta organitzar-se?

Per què no ens dediquem, per contra, a estudiar les nostres pròpies responsabilitats en tots aquests grans crims?: les bases de Morón i Rota juguen (gràcies a uns vergonyosos acords signats alegrement tant pel PP com pel PSOE) un paper fonamental en totes aquestes “nobles” intervencions estatunidenques a l’Àfrica; la jurisdicció universal ha estat desmantellada (de nou per aquests dos grans partits, seguint submisament les directrius del Departament d’Estat estatunidenc, com es pot veure en uns, també vergonyosos, cables de WikiLeaks) per tal que no puguin ser jutjats els autors d’aquests grans crims en els quals també van perdre la vida nou espanyols excepcionals…

Actualment, roman a la presó des de fa sis anys una altra líder (en aquest cas dona), Victoire Ingabire Umuhoza, que després de les eleccions de 2010 hauria pogut tornar la dignitat i la independència a la seva estimada Rwanda. La qual cosa també hagués significat l’arribada, per fi, de la independència al sofert Congo. Un Congo que fins al dia d’avui continua permanentment desestabilitzat per una successió d’inacabables “rebel·lions” creades pel criminal Paul Kagame.

Segurament ja hauria estat assassinada si molts de nosaltres no mantinguéssim encesa davant l’opinió internacional la flama que il·lumina la seva situació. Demà passat ha de sortir cap a Kigali una delegació de dotze representants del Parlament Europeu que hauria de visitar Victoire a la presó. Però el “democràtic” Govern de Paul Kagame ja ha denegat el permís per a tal visita. Es tracta d’un viatge l’organització del qual ha anat a càrrec de l’eurodiputat valencià Jordi Sebastià i en què participarà també l’eurodiputada mallorquina Rosa Estaràs.

“Casualment” Victoire és de nou una altra líder que, igual que els ja assassinats i a diferència de Paul Kagame, no està disposada a col·laborar en el criminal pillatge del Congo per part dels Estats Units: tal com em va confessar en una de les seves vingudes a Mallorca, va rebutjar la proposta que li va fer un alt càrrec de l’Administració estatunidenca que li oferia tot el seu suport a canvi que ella i el seu partit col·laboressin en l’annexió del riquíssim est del Congo per part de Rwanda.

La seva situació és cada vegada més delicada. En aquests últims dies ha estat empresonada pel règim la tresorera adjunta de les FDU (el partit de Victoire) Leonille Gasengayire. I també Illuminée Iragena, presidenta de l’ONG local ABIRU, ha desaparegut després de ser segrestada i torturada pels serveis secrets. En ser detinguda, Leonille Gasengayire portava amb ella el llibre escrit per Victoire en aquests anys d’empresonament, llibre propietat d’Illuminée Iragena i en què aquesta havia escrit el seu nom. Com a bon deixeble de tots els tirans i imperis, el règim ruandès sap bé que la veritat i la informació són profundament subversives de l’ordre establert.

En el cas del Congo és massa evident que mai va existir una suposada independència nacional. La cobdícia que els seus extraordinaris recursos naturals sempre van despertar en els líders de les nostres “modèliques” democràcies ha estat tan descontrolada, que per espoliar-lo no s’han guardat ni les més elementals formes “civilitzades”. Però caldria preguntar-se si no ha passat i encara segueix passant alguna cosa semblant, encara que d’una manera més dissimulada, en tants altres països. Els recomano la lectura, a la pàgina web dels nostres companys d’Umoya, del recent dossier de Rosa Moro titulat “Guerras en Àfrica”. Com exposa ja en el primer paràgraf, “en l’imaginari eurocentrista –’les guerres a l’Àfrica’, ‘la fam a l’Àfrica’, ‘dictadors africans’– […] justifiquem les nostres ingerències descerebrades, interessades, il·legítimes –fins i tot criminals–, en països sobirans que no coneixem.”

Tot i que la pregunta veritablement important és tan audaç que segurament ni som capaços de fer-nos-la. És la que es refereix a la nostra pròpia suposada independència: ¿es pot parlar d’una autèntica independència respecte als grans poders globals en un país com el nostre en què fins i tot els mateixos professionals de la informació estan tan desinformats?, ¿pot existir autèntica independència en un país en què no hi ha una informació veritablement independent i en el qual es donen, sense el coneixement de la societat, unes complicitats tan greus en unes operacions geoestratègiques que són responsables de la mort de milions d’éssers humans?

En l’article que, a manera de resposta, va provocar aquest meu, la seva autora afirmava: “Potser és el moment de començar a prendre consciència que si la situació en molts països del globus és terrorífica ho és perquè la seva gent així ho vol o almenys ho permet”. Jo corroboraria amb tota convicció aquesta tesi, encara que amb una petita modificació, amb el canvi d’una sola parauleta: Potser és el moment de començar a prendre consciència que si la situació en molts països del globus és terrorífica ho és perquè la nostra gent així ho vol o almenys ho permet.