La lectura de l’auto emès pel jutge Fernando Andreu Merelles el 6 de febrer de 2008 (es pot trobar aquí https://l-hora.org/ca/auto-de-processament-de-la-cupula-de-lexercit-patriotic-ruandes-audiencia-nacional-06-02-08/) és segurament la millor manera de conèixer tot el que està relacionat amb els més recents crims polítics comesos a l’Àfrica Central. Crims als quals em vaig referir en la primera part d’aquest mateix article. Crims que deixen en evidència que després de la caiguda de Mobutu Sese Seko el 1997 tampoc podem parlar d’un Congo veritablement independent. Es tracta d’un auto demolidor de massa mentides oficials, un auto per això mateix menyspreat i silenciat pels grans mitjans occidentals i fins i tot per les grans ONG anglosaxones pels drets humans i la democràcia (la qual cosa confirma plenament el que ens va manifestar el 1999 a New York l’antic attorney general estatunidenc Ramsey Clark sobre la complicitat d’aquestes grans ONG en el projecte anglosaxó de remodelació de l’Àfrica Central).

Són uns crims d’una magnitud molt superior als comesos pel nostre món “civilitzat” en l’inici mateix de la independència del “salvatge” Congo Belga, però són massa recents encara per poder ser reconeguts pels seus responsables sense que aquest reconeixement tingui conseqüències indesitjables. Ja seran reconeguts quan hagin passat unes dècades més! Són uns crims després dels quals hi ha de nou la mà dels Estats Units, assistida altra vegada per aliats com Bèlgica, tal com va passar ja el 1960. Són uns crims en els quals també ha estat clau, com ho va ser llavors, la manipulació de l’ONU per part d’aquesta mateixa potència hegemònica. És impressionant com han estat silenciades, per exemple, les denúncies del secretari general de l’ONU Boutros Boutros-Ghali sobre la responsabilitat estatunidenca en el genocidi ruandès. La seva falta de docilitat a les directrius imperials li va costar la seva no reelecció en el càrrec. Robin Philpot ho recorda en el seu llibre Ça ne s’est passé comme ça à Kigali (pàgina 105):

“Va ser el comportament dels Estats Units al Consell de Seguretat entre el 6 d’abril i mitjans de juliol de 1994 el que va dur l’antic secretari general de l’ONU a declarar el 1998 que la responsabilitat del genocidi ruandès era 100% estatunidenca. El novembre de 2002, Boutros Boutros Ghali em va precisar el seu pensament: ‘La responsabilitat va ser estatunidenca, amb l’ajuda del Regne Unit, però també va existir passivitat per part d’altres Estats. En l’actualitat, quan es denuncia l’unilateralisme dels Estats Units, es diu la veritat: és una superpotència. Però al costat d’aquesta superpotència també existeix l’abdicació i la resignació d’altres Estats’.”

Es tracta d’una gran i criminal operació geoestratègica l’objectiu últim de la qual no ha estat altre que el control de la portentosa abundància de matèries primeres existent a la República Democràtica del Congo, desbancant del seu lideratge en aquella regió a la França de François Mitterrand i impedint al mateix temps l’accés a aquests recursos per part de la Xina. Es tracta d’uns crims entre els quals destaquen els de quatre presidents: el burundès Melchior Ndadaye el 21 d’octubre de 1993, el ruandès Juvénal Habyarimana així com el burundès Cyprien Ntaryamira el 6 d’abril de 1994 i el congolès Laurent-Désiré Kabila el 17 de gener de 2001.

És impossible en un article d’opinió com aquest explicar mínimament les claus de cadascun d’aquests magnicidis: explicar com formen part (igual que l’assassinat de Patrice Lumumba el 17 de gener de 1961) d’unes mateixes estratègies estatunidenques (l’objectiu va ser sempre el control dels extraordinaris recursos del Congo) i d’un mateix projecte hegemònic (que implica impedir l’emergència de noves potències que facin perillar tal hegemonia). El 1960 el Govern belga, liderat pel primer ministre Gaston Eyskens, en estreta col·laboració amb els Estats Units, va donar suport –o més aviat va generar– la rebel·lió de Moise Tshombe i el “govern” separatista de Katanga. Tal “rebel·lió” va ser l’inici de l’operació pel derrocament del Govern de Patrice Lumumba.

Tot això és ben semblant al que va ser provocat el 1990, aquesta vegada amb lideratge estatunidenc i la col·laboració belga: la “rebel·lió” del Front Patriòtic Ruandès (en realitat una sagnant agressió internacional a Rwanda des de la veïna Uganda) liderat pel criminal Paul Kagame (format a les escoles militars dels Estats Units) va ser el començament de la fi del Govern de Juvénal Habyarimana. Un govern que s’havia negat a sotmetre’s a les pretensions estatunidenques de convertir Rwanda (al costat d’Uganda i Burundi) en la base d’operacions per a la futura conquesta del Zaire, l’antic Congo Belga sotmès durant dècades, després de l’assassinat de Patrice Lumumba, a la mà de ferro de Mobutu.

Em limitaré, per tant, a exposar només una important clau sobre l’últim d’aquests magnicidis. A partir de febrer de 2005, desenes de testimonis (diversos dels quals van formar part del nucli mateix de l’FPR) van anar declarant davant del jutge Fernando Andreu a l’Audiència Nacional. En les més rellevants d’aquestes declaracions vaig ser-hi físicament present, donada la meva condició de promotor d’aquesta querella, acompanyant al nostre advocat i representant legal Jordi Palou Loverdos. Un d’aquests testimonis, alt càrrec de l’FPR, va confessar que va ser ell mateix qui va pagar els dos membres del comando que va assassinar l’assassí del president Kabila. Paul Kagame tallava així en sec tota possibilitat que la justícia es remuntés fins a la seva responsabilitat última en aquest magnicidi.

El testimoni es va referir també al motiu del magnicidi: Laurent-Désiré Kabila estava signant importants contractes comercials amb la Xina. La qual cosa va ser confirmat públicament de manera descarada uns anys després quan el ruandès Laurent Nkunda, líder d’una d’aquestes moltes “rebel·lions” (les seves revoltes van provocar incomptables morts, violacions i el desplaçament de 250.000 persones), es va asseure a la taula de les negociacions davant del representant de l’ONU: la primera de les seves exigències consistia en què el Govern del Congo rescindís els contractes signats amb la Xina. Molts es van preguntar llavors: ¿però tals “rebels” no venien declarant que l’objectiu del seu aixecament era el de prevenir atacs a Rwanda per part dels suposats genocides hutus de les FDLR (de les que sembla que en sóc el principal finançador)?