El discurs de Vladímir Putin al Club Valdai la setmana passada, que es produeix després de la publicació de l’Estratègia de Seguretat Nacional de l’administració Biden, mostra com s’han traçat les línies de batalla.

El discurs del president rus Vladímir Putin al Club Valdai dijous passat sembla haver posat Rússia en rumb de col·lisió amb l’Ordre Internacional Basat en Regles (RBIO) liderat pels Estats Units.

El govern de Biden va publicar dues setmanes abans la seva Estratègia de Seguretat Nacional 2022 (NSS), una defensa a ultrança de l’RBIO que declara pràcticament la guerra als “autòcrates” que “fan hores extres per soscavar la democràcia”.

Aquestes dues visions del futur de l’ordre mundial defineixen una competència global que s’ha tornat de naturalesa existencial. En resum, només hi pot haver un vencedor.

Atès que els principals actors d’aquesta competició són les cinc potències nuclears declarades, la manera com el món gestioni la derrota del bàndol perdedor determinarà, en gran part, si la humanitat sobreviurà la propera generació.

“Ens trobem als primers anys d’una dècada decisiva per als Estats Units i el món”, va escriure el president dels Estats Units, Joe Biden, a la introducció de l’NSS 2022. “S’establiran els termes de la competència geopolítica entre les principals potències… l’era posterior a la Guerra Freda s’ha acabat definitivament i està en marxa una competència entre les principals potències per donar forma al que ve”.

La clau per guanyar aquesta competició, va declarar Biden, és el lideratge estatunidenc: “La necessitat d’un paper estatunidenc fort i decidit al món mai ha estat més gran”.

L’NSS del 2022 va exposar la naturalesa d’aquesta competició en termes molt durs. Biden afirmava: “Les democràcies i les autocràcies estan immerses en una competició per demostrar quin sistema de govern pot oferir millors resultats als seus pobles i al món”.

Els objectius estatunidencs en aquesta competició són clars:

“Volem un ordre internacional lliure, obert, pròsper i segur. Cerquem un ordre que sigui lliure en el sentit que permeti a les persones gaudir dels seus drets i llibertats bàsiques i universals. És obert perquè ofereix a totes les nacions que s’adhereixen a aquests principis l’oportunitat de participar i tenir un paper en l’elaboració de normes.”

Segons Biden, les forces de l’autocràcia, encapçalades per Rússia i la República Popular de la Xina, s’interposen en el camí cap a la consecució d’aquests objectius. “Rússia”, va declarar, “representa una amenaça immediata per al sistema internacional lliure i obert, menyspreant temeràriament les lleis bàsiques de l’ordre internacional actual, com ha demostrat la seva brutal guerra d’agressió contra Ucraïna. La República Popular de la Xina, en canvi, és l’únic competidor que té tant la intenció de remodelar l’ordre internacional com, cada cop més, el poder econòmic, diplomàtic, militar i tecnològic per avançar en aquest objectiu”.

Rússia i la Xina

Per descomptat, Rússia i la Xina s’oposen a la visió del món de Biden, i en particular al seu paper. Aquesta objecció va ser expressada el 4 de febrer, quan Putin es va reunir amb el president xinès Xi Jinping a Pequín, on tots dos líders van publicar una declaració conjunta que va servir com una veritable declaració de guerra contra l’RBIO.

“Les parts [és a dir, Rússia i la Xina] tenen la intenció de resistir-se als intents de substituir els formats i mecanismes universalment reconeguts que són coherents amb el dret internacional [és a dir, l’Ordre Internacional Basat en el Dret (LBIO)]”, deia la declaració conjunta, “per normes elaborades en privat per certes nacions o blocs de nacions [és a dir, l’RBIO], i estan en contra d’abordar els problemes internacionals indirectament i sense consens, s’oposen a la política de poder, la intimidació, les sancions unilaterals i l’aplicació extraterritorial de la jurisdicció”.

Lluny de cercar la confrontació, Rússia i la Xina, en la seva declaració conjunta, van posar èmfasi en la necessitat de cooperació entre les nacions:

“Les parts reiteren la necessitat de consolidació, no de divisió de la comunitat internacional, la necessitat de cooperació, no de confrontació. Les parts s’oposen a que les relacions internacionals tornin a l’estat de confrontació entre les grans potències, quan els febles són presa dels forts.”

Rússia i la Xina creuen que els problemes a què s’enfronta el món provenen de les pressions exercides per l’Occident col·lectiu, liderat pels Estats Units. Aquest punt va ser subratllat per Putin en el discurs de Valdai.

“Es pot dir”, va assenyalar Putin, “que els darrers anys, i especialment els darrers mesos, aquest Occident ha fet una sèrie de passos cap a l’escalada. En sentit estricte, sempre es basa en l’escalada, això no és nou. Són la instigació de la guerra a Ucraïna, les provocacions al voltant de Taiwan i la desestabilització dels mercats mundials d’aliments i energia.”

Segons Putin, poc es pot fer per evitar aquesta escalada, ja que l’arrel del problema és la pròpia naturalesa d’Occident. Va dir:

“El model occidental de globalització, neocolonial en la seva essència, s’ha construït també sobre la uniformització, sobre el monopoli financer i tecnològic, i sobre l’esborrat de totes les diferències. La tasca estava clara: reforçar el domini incondicional d’Occident en l’economia i la política mundials, i per això posar al seu servei els recursos naturals i financers, les capacitats intel·lectuals, humanes i econòmiques de tot el planeta, sota la disfressa de l’anomenada nova interdependència global.”

La supremacia occidental

Ja no hi pot haver cap concepte de cooperació entre Rússia i Occident, va dir Putin, perquè l’Occident dominat pels Estats Units s’adhereix fermament a la supremacia dels seus propis valors i sistemes, amb exclusió de tots els altres.

Putin va apuntar a aquest exclusivisme. “Els ideòlegs i polítics occidentals”, va dir, “fa molts anys que diuen al món sencer que no hi ha alternativa a la democràcia. Tanmateix, parlen de l’anomenat model liberal de democràcia occidental. Rebutgen totes les altres variants i formes de democràcia amb menyspreu i –vull subratllar-ho– amb arrogància”.

A més, Putin va assenyalar que “l’arrogant recerca de la dominació mundial, de dictar o mantenir el lideratge per dictat, porta al declivi de l’autoritat internacional dels líders del món occidental, inclosos els Estats Units”.

La solució, va declarar Putin, és rebutjar l’exclusivitat del model RBIO estatunidenc. “La unitat de la humanitat no es basa en l’ordre de ‘fes-ho com jo’ o ‘fes-te com nosaltres'”, va dir Putin, assenyalant més aviat que “es forma tenint en compte i basant-se en l’opinió de tots i respectant la identitat de cada societat i nació”. Aquest és el principi sobre el qual es pot construir un compromís a llarg termini en un món multipolar”.

Batalla definida per les idees

Les línies de batalla s’han traçat: la singularitat liderada pels Estats Units, d’una banda, i la multipolaritat liderada per Rússia i la Xina, de l’altra.

Un enfrontament militar directe entre els defensors de l’RBIO i els qui donen suport a l’LBIO seria, literalment, nuclear, destruint el mateix món que competeixen per controlar.

Per tant, l’Harmagedon que s’acosta no serà una batalla definida pel poder militar, sinó més aviat per les idees, de quina banda pot influir en l’opinió de la resta del món perquè es posi del seu costat. Aquí hi ha la clau per determinar qui guanyarà: l’RBIO establert o l’LBIO emergent?

La resposta sembla cada cop més clara: és l’LBIO, amb molta diferència.

Estats Units està en declivi. El model estatunidenc de democràcia està fracassant a casa i, com a tal, és incapaç de projectar-se responsablement en l’escenari mundial com una cosa digna d’imitació. L’RBIO s’està enfonsant.

A tots els fronts, s’està enfrontant a organitzacions que abracen la visió de l’LBIO i està fracassant. El G-7 està perdent davant del BRICS; l’OTAN s’està fracturant mentre l’Organització de Cooperació de Xangai s’expandeix. La Unió Europea s’està esfondrant, mentre que la visió russoxinesa d’una unió econòmica transeuropea està prosperant.

“El poder sobre el món”, va declarar Putin a Valdai, “és exactament pel que ha estat apostant l’anomenat Occident. Però aquest joc és certament un joc perillós, sagnant i, jo diria, brut”.

No es pot evitar el conflicte que s’acosta. Però, com va assenyalar Putin, parafrasejant el passatge bíblic d’Osees 8,7, “el qui sembra vents, com diu el refrany, recollirà tempestes. En efecte, la crisi s’ha tornat global; afecta tothom. No s’han de fer il·lusions”.

A això cal afegir-hi Mateu 24,6: “I sentireu parlar de guerres i de rumors de guerres. Procureu no torbar-vos; perquè cal que tot això passi, però la fi encara no ha arribat”.

Cal que tot això passi.

Però la fi encara no ha arribat.

El declivi de l’hegemonia estatunidenca en els assumptes mundials no requereix que es desencadenin els quatre genets de l’apocalipsi sobre el planeta.

Els Estats Units han tingut els seus moments. Com cantava Paul Simon a la seva clàssica cançó, American Tune, “Nosaltres [Estats Units] vam arribar a l’hora més incerta de l’era”.

La història no oblidarà mai el segle estatunidenc, en què la força de la seva indústria i el seu poble, no una sinó dues vegades, va acudir en ajuda del món “en la seva hora més incerta”.

Però l’era de la supremacia estatunidenca ha passat, i és hora de passar al que ens depara el futur: una nova era de multipolaritat en què Estats Units no és més que un entre molts.

Per descomptat, podem decidir resistir-nos a aquesta transició. De fet, l’NSS 2022 de Biden és literalment un full de ruta d’aquesta resistència. Podem, com va escriure el poeta Dylan Thomas, optar per no “anar suaument a aquesta bona nit”, sinó “enrabiar-se, enrabiar-se contra la mort de la llum”.

Però a quin preu? La fi de la singularitat estatunidenca no ha de significar la fi dels Estats Units. El somni estatunidenc, un cop desposseït de la necessitat de dominar el món per mantenir-lo, pot ser una possibilitat assolible.

L’alternativa és ombrívola. Si els Estats Units opten per resistir-se a les marees de la història, la temptació d’utilitzar l’arma final de supervivència existencial –l’arsenal nuclear estatunidenc– serà real.

I ningú sobreviurà.

Al final, la decisió de “cremar el poble per salvar-lo” depèn del poble estatunidenc.

Podem comprar el pacte suïcida defectuós de “democràcia contra autocràcia” inherent a l’NSS del 2022, o podem insistir en que els nostres líders facin servir el que queda de lideratge i autoritat estatunidenca per ajudar a guiar el planeta cap a una nova fase de multilateralisme en què la nostra nació existeixi com una entre iguals.

Scott Ritter és un antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va servir a l’antiga Unió Soviètica aplicant tractats de control d’armes, al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert i a l’Iraq supervisant el desarmament d’armes de destrucció massiva. El seu llibre més recent és “Disarmament in the Time of Perestroika”, publicat per Clarity Press.

Font: Consortium News

Parts del discurs de Vladímir Putin al Club Internacional de Debats Valdai (27.10.2022)