El corrent dominant la segona meitat del 2022 està ple d’articles d’opinió que argumenten que els Estats Units necessiten augmentar enormement la despesa militar perquè una guerra mundial està a punt d’esclatar, i sempre ho emmarquen com si això fos una cosa que li passa als Estats. Units, com si les seves pròpies accions no hi tinguessin res a veure. Com si no fos el resultat directe de l’imperi centralitzat dels Estats Units que accelera contínuament cap a aquest esdeveniment horrible mentre rebutja tota possible rampa de sortida diplomàtica a causa de la seva incapacitat per renunciar al seu objectiu de dominació planetària unipolar total.

El darrer exemple d’aquesta actitud és un article titulat “Could America Win a New World War? – What It Would Take to Defeat Both China and Russia” (Podrien els Estats Units guanyar una nova guerra mundial? El que caldria per derrotar tant la Xina com Rússia) publicat per Foreign Affairs, una revista que pertany i és dirigida pel supremament influent think tank Consell de Relacions Exteriors.

“Els Estats Units i els seus aliats han de planificar com guanyar simultàniament guerres a l’Àsia i Europa, per molt desagradable que pugui semblar la perspectiva”, escriu l’autor de l’article, Thomas G Mahnken, afegint que en certa manera “els Estats Units i els seus aliats tindran avantatge en qualsevol guerra simultània” en aquests dos continents.

Però Mahnken no afirma que una guerra mundial contra Rússia i la Xina seria un passeig; també argumenta que per guanyar una guerra d’aquesta mena els Estats Units necessitaran –ho han endevinat– augmentar dràsticament la despesa militar.

“Està clar que els Estats Units necessiten augmentar la seva capacitat i velocitat de fabricació de material de defensa”, escriu Mahnken. “A curt termini, això implica afegir torns a les fàbriques existents. Amb més temps, implica ampliar les fàbriques i obrir noves línies de producció. Per fer totes dues coses, el Congrés haurà d’actuar ara per assignar més diners per augmentar-ne la fabricació.”

Però la despesa en armament dels Estats Units continua sent insuficient, sosté Mahnken, i afirma que “els Estats Units haurien de treballar amb els seus aliats per augmentar la seva producció militar i el volum dels seus arsenals d’armes i municions” també.

Mahnken afirma que aquesta guerra mundial podria desencadenar-se “si la Xina iniciés una operació militar per prendre Taiwan, obligant els Estats Units i els seus aliats a respondre”, com si no hi hagués altres opcions sobre la taula a part de llançar-se a la Tercera Guerra Mundial a l’era nuclear per defensar una illa al costat del territori continental xinès que s’autodenomina República de Xina. Escriu que “Moscou, mentrestant, podria decidir que amb els Estats Units empantanegat al Pacífic occidental, podria sortir-se amb la seva envaint més parts d’Europa”, demostrant l’estranya paradoxa de la propaganda occidental del gat de Schrödinger que Putin sempre està simultàniament (A) sent destruït i humiliat a Ucraïna i (B) a la cúspide de lliurar una guerra calenta amb l’OTAN.

Un cop més, això només és l’última cosa en un gènere cada vegada més comú de la corrent principal occidental dels experts.

A “Els escèptics s’equivoquen: els Estats Units poden enfrontar-se tant a la Xina com a Rússia“, Josh Rogin, de The Washington Post, assenyala amb el dit els demòcrates que pensen que cal donar prioritat a les agressions contra Rússia i als republicans que pensen que cal dedicar l’atenció militar i financera a la Xina, argumentant per què no tots dos?

A “Podria l’exèrcit estatunidenc lluitar contra Rússia i la Xina al mateix temps?“, Robert Farley, de 19FortyFive, respon afirmativament, escrivint que “l’immens poder de combat de les forces armades estatunidenques no es veuria desmesuradament afectat per la necessitat de fer la guerra a tots dos teatres” i concloent que “Estats Units pot lluitar contra Rússia i la Xina alhora… durant un temps, i amb l’ajuda d’alguns amics”.

A “Poden els Estats Units enfrontar-se a la Xina, l’Iran i Rússia alhora?” Hal Brands, de Bloomberg, respon que seria molt difícil i recomana escalar a Ucraïna i Taiwan i vendre a Israel armament més avançat per anar un pas per davant de Rússia, la Xina i l’Iran.

A “La teoria de les relacions internacionals suggereix que s’acosta una guerra de grans potències“, Matthew Kroenig, de l’Atlantic Council, escriu per a Foreign Policy que s’acosta un enfrontament global de democràcies contra autocràcies “amb els Estats Units i els seus aliats democràtics de l’OTAN, el Japó, Corea del Sud i Austràlia, centrats en l’statu quo, d’una banda, i les autocràcies revisionistes de la Xina, Rússia i l’Iran, de l’altra”, i que els aspirants a experts en política exterior haurien d’ajustar les expectatives en conseqüència.

Quan no estan argumentant que la Tercera Guerra Mundial s’acosta i que tots ens hem de preparar per lluitar-hi i guanyar-la, estan argumentant que un conflicte global ja està damunt nostre i que l’hem d’escometre, com a l’article del New Yorker del mes passat “I si ja estem lluitant a la Tercera Guerra Mundial amb Rússia?

Aquestes pontificacions del monstre del pantà de Beltway es dirigeixen no només al públic en general, sinó també als responsables polítics i als estrategs del govern, i ens hauria de pertorbar a tots que s’encoratgi les seves audiències a veure un conflicte global d’horror indescriptible com si fos una mena de desastre natural sobre el qual la gent no hi té cap control.

S’haurien de prendre totes les mesures per evitar una guerra mundial a l’era nuclear. Si sembla que és cap allà on anem, la resposta no és augmentar la producció d’armes i crear indústries senceres dedicades a fer-ho, la resposta és la diplomàcia, la desescalada i la distensió. Aquests experts presenten l’apogeu d’un món multipolar com una cosa que ha d’anar inevitablement acompanyada d’una explosió de violència i patiment humà, quan en realitat només acabaríem allà com a resultat de les decisions preses pels éssers humans pensants d’ambdues parts.

No ha de ser així. No hi ha cap deïtat omnipotent que decreti des de dalt que hem de viure en un món on els governs es brandin mútuament armes d’harmagedon i la humanitat s’hagi de sotmetre a Washington o resignar-se a una violència cataclísmica de conseqüències planetàries. Podríem tenir un món on els pobles de totes les nacions tinguessin bones relacions i treballessin junts pel bé comú en lloc de treballar per dominar i subjugar els altres.

Com ha dit recentment Jeffrey Sachs, “el principal error del president Biden va ser dir que ‘la lluita més gran del món és entre democràcies i autocràcies’. La veritable lluita del món és viure junts i superar les nostres crisis comunes de medi ambient i desigualtat”.

Podríem tenir un món on la nostra energia i recursos es dirigissin a augmentar la prosperitat humana i aprendre a col·laborar amb aquesta fràgil biosfera en la que evolucionem. On tota la nostra innovació científica es dirigeixi a fer d’aquest planeta un lloc millor per viure en lloc de canalitzar-la per enriquir-se i trobar noves formes d’explotar els cossos humans. On els nostres vells models de competència i explotació donin pas a sistemes de col·laboració i cura. On la pobresa, el treball i la misèria passin gradualment de ser estàndards acceptats de l’existència humana a un registre històric recordat tènuement.

En canvi, tenim un món en el que se’ns aixafa cada cop més amb propaganda que ens anima a acceptar el conflicte global com una realitat inevitable, en el que els polítics que expressen el més lleu suport a la diplomàcia són rebutjats a crits i demonitzats fins que s’inclinen davant els déus de la guerra, en el que les maniobres nuclears s’emmarquen en la seguretat, i la desescalada es titlla de perill imprudent.

No ens hem de sotmetre a això. No hem de seguir caminant adormits cap a la distòpia i l’harmagedon al ritme de sociòpates manipuladors. Som molts més que ells i ens hi juguem molt més que ells.

Podem tenir un món sa. Només ho hem de desitjar prou. S’esforcen tant per fabricar el nostre consentiment perquè, en última instància, el necessiten absolutament.

Font: Caitlin Johnstone