Els veritables interessos de Washington a Ucraïna s’han d’entendre no com una guerra de valors, sinó com un míssil de creuer llançat a la Xina, no a Rússia.

Detectin el problema aquí: Primer, la Unió Europea ha perdut Rússia com a soci, però insisteix a mantenir el comerç amb la Xina. En segon lloc, la Xina, tanmateix, s’ha de plegar a les “regles” de la UE pel que fa a la configuració de la seva economia. En tercer lloc, la Xina també ha d’acceptar ser “castigada” per persones com Olaf Scholtz i Charles Michel per “no haver posat fi a la guerra il·legal de Rússia a Ucraïna”. En quart lloc, nosaltres, la UE, no tenim intenció de dependre de vosaltres. I cinquè, netegeu els vostres abusos dels drets humans!

Vaja! Bé, la reacció inicial podria ser un encanteri de tornada a l’Acadèmia sobre l’art del discurs diplomàtic, és una idea. Tot i això, el gran nombre de sense sentits d’aquesta postura és sorprenent. En primer lloc, la resta del món no està gaire interessat en el codi de pensament dels líders de la UE (els xinesos simplement van cancel·lar el discurs proposat pel cap de la UE, Michel, en una reunió a Pequín). Europa ha perdut Rússia; probablement perdrà la Xina. I probablement es veurà exclosa de la colossal zona de lliure comerç que es desenvolupa a Euràsia, a mesura que els blocs es diferencien en esferes comercials separades.

On deixa això a la tan esbombada ambició de la UE de ser un actor global?… Potser la cultura del codi de pensament de la UE és el problema per a les seves ambicions.

Vostès (la UE) no ho han pensat bé: ara són un apèndix dependent de l’economia estatunidenca –un puntal per mantenir el lloc exaltat dels Estats Units en el sistema global– en un moment en què el seu model econòmic depredador d’impressió de diners a interès zero ha estat perforat per un iceberg (conegut com a inflació accelerada). La indústria dels Estats Units necessita un mercat captiu en un món que s’està separant ràpidament en dues esferes diferents. Han “triat” exercir aquest paper.

Contenir la Xina és l’objectiu explícit dels Estats Units. I això significa impedir que el continent europeu s’acosti a l’Àsia per formar la zona de lliure comerç més gran del món. Washington ho havia d’impedir (és a dir, sabotejar el Nord Stream) per preservar Europa com a mercat captiu, i el que roman del “privilegi” del dòlar.

Com a dependent dels Estats Units, es percep que Europa ha cedit no només en l’àmbit econòmic, sinó també en el pla polític. En poques paraules, la UE ha perdut el seu model de negoci d’energia barata amb els codis de pensament i discurs de “estic amb Ucraïna”, i ara es troba que és impotent políticament. Per què tractarien “altres” amb els cortesans, quan poden anar directament al “Comandament” a Washington?

A més, el bloqueig cultural que adopta la UE impedeix portar la guerra d’Ucraïna a un final polític. Més aviat, allò que fa és fomentar l’escalada.

Aquest és el problema: s’han cregut la noció dels Estats Units liberals en un procés coercitiu de disfuncionalitat governamental induïda, és a dir, l’estat de psicosi massiva que qualsevol estat de societat disfuncional i militaritzat pot produir. I ha estat un èxit (en els seus propis termes estrets).

El missatge més important és que la “disfuncionalitat induïda” marxant a l’uníson, i utilitzant tàctiques de bloqueig cultural per suprimir qualsevol opinió dissident, pot produir i produeix una societat que pot ser governada (feta obedient a través del que és desagradable i el dolor aplicat), sense haver de governar (és a dir, fer que les coses realment funcionin).

I la conformitat induïda ha demostrat la seva utilitat per implementar tota mena d’esquemes ideològics que, altrament, la gent no acceptaria mai.

La disfuncionalitat com a arma es va provar durant la pandèmia recent. Es va persuadir el públic perquè acceptés la degradació sistèmica de l’economia. Els líders occidentals han expressat regularment una agradable sorpresa pel grau de conformitat pública assolit durant els confinaments. Per descomptat, només va ser possible gràcies a la “gentalla vigilant” a les plataformes socials que impugnaven els motius de qualsevol que qüestionés “la Ciència”, l’escala de l’emergència o els efectes tòxics de llarga durada en l’economia real. Es va imposar el bloqueig cultural.

El mateix procés és evident avui dia: la UE es troba en (una altra) “emergència” perquè ha comès un error de judici estratègic amb les seves sancions a Rússia. La classe política va pensar que els efectes de les sancions de la UE sobre Rússia oferien un resultat “de cop”: Rússia es retiraria en setmanes i tot tornaria a ser com abans. L’energia tornaria a fluir lliurement cap a la UE; les coses tornarien a la “normalitat”.

En lloc d’això, Europa s’enfronta a un col·lapse econòmic a causa dels costos astronòmics del combustible.

Tanmateix, alguns líders europeus, fanàtics de la Transició Verda, accepten tranquil·lament aquest “fracàs” de les sancions i el consegüent caos econòmic causat per l’augment dels preus de l’energia, convertint-lo en una arma estratègica per accelerar la Transició Verda. Les autoritats europees encoratgen activament aquest enfocament patològic, creient que el dolor en què s’incorre obligarà les seves societats a acceptar la desindustrialització, a acceptar el control de la petjada de carboni i la Transició Verda; i també, a suportar els possibles costos monumentals de la transició.

Yellen va celebrar explícitament que el dolor financer (la disfuncionalitat) servís precisament per accelerar “La Transició” (ens agradi o no), fins i tot si això empenyés el ciutadà a perdre la feina i a la marginalitat.

Aquí hi ha el problema: alguns de la classe política de la UE poden esperar una intensificació de la guerra contra Rússia, veient-hi tota mena de beneficis,  en l’ampliació del control centralitzat sobre els Estats membres i facilitant nous mitjans d’impressió de diners (instruments de deute mutualitzats) aparentment per finançar Ucraïna.

És clar, però també es tem la ruptura de la societat a Europa. El problema? La UE no pot portar Ucraïna a un acord.

La qüestió és que la UE ha emmarcat el conflicte ucraïnès en termes absolutament victimistes, en línia amb els tòpics culturals de Woke: Un líder rus revengista, que somia amb un antic imperi, ha envaït i arrabassat il·legalment i sense provocació el territori del seu veí, al mateix temps que ha comès atroços crims de guerra en fer-ho. L’autor s’ha d’enfrontar a una derrota humiliant; altrament, si aconsegueix una polzada, s’endurà una milla. I l’ordre mundial estarà “destrossat”.

La “gentalla en línia” ha estat dirigida, a través de “persones influents”, per insistir que el suport del camp realista dels Estats Units a una solució negociada equival a posar-se del costat de Rússia: afanyant-se a denunciar totes les veus –des del cèlebre telegrama de Bill Burns (llavors ambaixador dels Estats Units i ara cap de la CIA) de 2008 “Niet significa Niet”, advertint que qualsevol presa del poder de l’OTAN a Ucraïna significa la guerra; fins al professor Mearsheimer, Kissinger o Elon Musk– com a perillosos “apologistes de Putin”. Ara Musk s’enfronta a una investigació per motius de seguretat.

La lògica és clara: això redueix la finestra d’Overton a només aquells que advoquen per la derrota total de Rússia i la fi del “règim” de Putin, fins i tot si es corre el risc de la Tercera Guerra Mundial. És la postura de “tallar i cremar”, afavorida pels Estats Units i els neoconservadors aliats de la UE.

Així, tenim Washington dient que no té interessos, per se, a Ucraïna, més enllà de donar suport a Kíev en la recuperació del seu territori. L’Administració Biden diu que es guia pels desitjos del poble ucraïnès.

Encara no veuen el problema a què ens porta aquesta lògica? És una posició de Poble Potemkin. Tot façana i res “darrere” o al seu voltant. El conflicte a Ucraïna no és en si mateix “una cosa única”, sinó una “cosa” de dues cares. En un nivell, Ucraïna és un “estat” entre els estats circumdants; i en un altre nivell, és ella mateixa un actor. Un “actor en els esdeveniments”, un protagonista, de fet, d’una determinada història.

El que fa l'”enfocament” del Potemkin és alliberar artificialment una mena d’abstracte “clar al bosc” enmig de la densitat dels arbres, en què allò visible –Ucraïna– s’ha de situar i presentar davant el públic espectador occidental, desposseït del context circumdant; desposseït de la història i del fet de ser un actor conscient en un drama prolongat.

Els realistes han estat bloquejats culturalment. Els seus motius han estat impugnats.

El títol d’aquesta obra –”Els Estats Units no tenen interessos fonamentals a Ucraïna, i no són més que uns innocents, cridats a escena per un acte de brutal perfídia”– és un frau evident. Igual que el corol·lari que la UE, per tant, ha de recolzar la “guerra” ja que Ucraïna és la víctima.

Dit clarament, els Estats Units estan seguint una estratègia geopolítica bipartidista per sufocar l’ascens meteòric de la Xina i preservar el paper dominant dels Estats Units en l’ordre mundial. Hi pot haver algun dubte sobre això? No, cap. Durant dues dècades la política exterior dels Estats Units s’ha centrat en el seu “gir cap a l’Àsia”.

Per tant, els veritables interessos de Washington a Ucraïna s’han d’entendre no com una guerra de valors –com diu la UE– sinó com un míssil de creuer llançat contra la Xina, no contra Rússia. En essència, a Washington es percep que la “via principal” per esfondrar Pequín passa per un Moscou afeblit. La resposta de l’OTAN a Ucraïna pretén ser una “carta” a la Xina, en relació amb Taiwan. I les àmplies sancions a Rússia són una missiva a la resta del món perquè no jugui amb la primacia absoluta dels Estats Units.

Però si aquest darrer context està absolutament “fora de la taula”, a través del bloqueig cultural i que l’únic punt de l’agenda sigui la construcció del fals Poble Potemkin, aleshores de què cal parlar?

Aleshores, la qüestió s’ha de resoldre inexorablement amb els fets, no amb les converses. Qui te el potencial de domini de l’escalada? Rússia té moltes –i diverses– opcions. Ucraïna només en té una. Empènyer més tropes a la línia de contacte i patir grans pèrdues. Què té Occident? LA TERCERA GUERRA MUNDIAL?

Ho veuen ara per què els seus esforços de pau han quedat en res? En realitat, el president Xi va explicar la situació de forma cortès, però punyent, al canceller Scholtz durant el viatge d’un dia d’aquest a Pequín: Després d’alliçonar Scholz sobre l’evanescent qualitat de la confiança en qualsevol relació política (una qualitat que, segons Xi, s’ha de cultivar), va posar èmfasi en la necessitat que Europa eviti un enfocament ideològic de les relacions.

Traducció aproximada: Vostè (Scholz) ha destruït la seva relació amb Rússia; ha seguit una política ideològica orientada als blocs, i això l’ha perjudicat. No cregui que pot fer el mateix amb la Xina.

(O amb la resta del món, podria haver afegit Xi).

Font: Strategic Culture Foundation

Serguei Lavrov: "Els Estats Units es van posar l'objectiu de subjugar Europa i han aconseguit la seva adhesió al rumb estatunidenc" (17.03.2022)