Per què no podríem aconseguir-ho ara nosaltres?
Per què no podríem aconseguir-ho ara nosaltres, alguns, només alguns, dels 2.400 milions de cristians existents al món?: aquests són el meu testimoni i testament personals per a aquelles/lls companyes/nys les vides de les quals estiguin fonamentades, igual que la meva, en l’experiència de la presència viva d’El Ressuscitat, Senyor de la Història.
Si, igual que aquella trentena de persones, veiéssim el Senyor ressuscitat, toquéssim les seves nafres glorioses i mengéssim altre cop amb ell (Joan 20, 24-29); si, igual que elles, a partir de tan prodigiosa i decisiva experiència ens alliberéssim de les nostres percepcions estretes i errònies de la realitat, percepcions tancades en un estret marc temporal i no etern, un marc que, per exemple, ens fa dipositar les nostres seguretats en els diners (Mateu 6, 25-34); si, igual que elles, ja no tinguéssim res com a propi, sinó que, com a simples administradors temporals que som, poséssim als peus de Déu tot el que creiem posseir, o ho poséssim fins i tot en comú i discerníssim plegats què és el que correspon fer en cada cas (Fets 2, 24-25); si, igual que elles, ja no teméssim res ni ningú (Lluc 12, 32-48; Joan 6, 20… “No tingueu por” és una de les més freqüents ipsissima verba de Jesús, o les mateixes paraules de Jesús), ni fins i tot la mateixa mort (Mateu 10, 26-33; Lluc 12, 4-7… la pràctica totalitat dels homes d’aquesta trentena de persones van morir assassinats); si, igual que elles, ens atrevíssim a desobeir (desobediència civil sistemàtica) les criminals elits i els seus lacais polítics que pretenen sotmetre’ns cada vegada més (Fets 5, 29-31); si, igual que elles, prenguéssim les ofenses, calúmnies i agressions com un “regal” (Fets 5, 40-41; Mateu 5, 11-12); si, igual que elles, permetéssim que el Senyor de la Història actués a través dels nostres cors, ments i mans (Lluc 10, 16)… segur que aviat tornaríem a veure grans prodigis de Salvació.
Però qui creu que tot això sigui possible i està disposat a emprendre aquest camí? Quants cristians són capaços d’adonar-se que no se’ns demana una renúncia a res, sinó que, després d’aquesta aparent renúncia, en realitat se’ns està oferint Tot? És a dir: se’ns està oferint l’enorme privilegi de convertir-nos en col·laboradors del més sublim dels projectes (Lluc, 4, 16-21), se’ns està oferint el més gran dels tresors (Mateu 13, 44), se’ns està oferint una vida plena i una eternitat d’inimaginable benaurança (Mateu 19,23-30).
Tot això semblarà una autèntica bogeria. Però, en realitat, plantejo així les coses per fer-les una mica més comprensibles del que en realitat ja són. Per fer-les una mica més compressibles al reduït grup de persones capaces d’intuir que no es tracta de cap bogeria. Tanmateix, la formulació més objectiva d’aquest misteri seria aquesta: la derrota de la mentida, l’odi i el mal no només ja es va iniciar aquell dia sagrat de les aparicions del Senyor ressuscitat als deixebles, sinó que ja s’ha completat totalment en aquesta inefable “intemporalitat” de la realitat que som incapaços de comprendre i expressar.
Només un reduït nombre de persones d’aquest ja de per si mateix reduït grup sabran o intuiran de què parlo. És la intemporalitat que tots experimentarem quan, al moment de la nostra mort, veurem tota la nostra vida en un sol instant. És la intemporalitat inimaginable des de la nostra subjectiva percepció actual d’un temps lineal, percepció il·lusòria que Albert Einstein va qualificar com “un miratge obstinadament persistent”. És la Realitat total que ho unifica tot, en la que està englobada la nostra petita realitat temporal quotidiana i en la que els nostres noms estan inscrits des de l’eternitat com a amics i col·laboradors del Senyor en la construcció de la Terra-Sense-Mals. A la presentació a Buenos Aires del llibre, El “Shalom” del resucitado, presentació que vaig titular “la nit en què tot va començar”, em vaig referir a això:
“Després de la mort del seu amic Michele Besso el març del 1955, Albert Einstein, ja a les darreres setmanes de vida (moriria el 18 d’abril), va escriure unes línies a la família d’aquest el 22 de març: ‘Ara ha deixat aquest estrany món una mica abans que jo. Però això no vol dir res. Les persones com nosaltres, els qui creiem en la física, sabem que la distinció entre passat, present i futur no és res més que un miratge obstinadament persistent’.”
Nazisme-maltusianisme-luciferisme-elitisme “filantròpic”: una íntima i perversa relació
No sembla que siguin gaires les persones conscients que, com analitzen molt bé diversos autors, darrere de l’actual guerra pròpiament militar a Ucraïna hi ha una altra guerra ideològica que la fonamenta. Em resulta cada cop més vomitiu el permanent recurs als “meravellosos valors democràtics” d’Occident davant de les “autocràcies” com Rússia. Un Occident en el que, en realitat, tot ja està segrestat per una poderosíssima elit. Un Occident en el que estan creixent exponencialment les diferències entre aquesta reduïda elit i la gran massa cada cop més empobrida. Un Occident “democràtic” que, de portes enfora, no tolera la més petita competència a la seva dominació global, aixafa i arrasa de manera immisericordiosa qualsevol país que no se li sotmeti i espolia exhaustivament els seus recursos.
La seva suposada democràcia, amb un control absolut de l’economia per part d’una elit reduïda, és només una falsària propaganda que ja ve de lluny, però que cada vegada és més inaguantable. I per ventura hi ha democràcia amb un control igualment absolut dels mitjans i una censura tal que impedeixen el més mínim accés a una informació imparcial i veraç? I on roman la llibertat d’expressió? Podríem seguir amb penoses constatacions semblants en molts altres àmbits.
Encara són menys nombroses les persones capaces de reconèixer que, com va afirmar el president Putin en un dels seus darrers històrics discursos, en aquesta hora crítica el món està en realitat immers en una gran batalla espiritual. Fins i tot entre aquells que es consideren cristians, són pocs els capaços de reconèixer que les arrels del Gran Reinici que ja tenim al damunt (que inclou el projecte de destruir Rússia, per començar, projecte pautat amb gran precisió per la Corporació Rand) són molt més profundes que els simples propòsits imperialistes de dominació. Propòsits imperialistes que, com ja vaig deixar clar en un article anterior, em resulten insuficients com a explicació de les grans tragèdies mundials que estem vivint els darrers anys.
Ja són molts els articles en els que estic tractant sobre les estretes relacions entre nazisme-maltusianisme-luciferisme-elitisme “filantròpic”. Ara, al seu excepcional article del passat 31 d’octubre titulat “Els orígens foscos del Gran Reinici de Davos”, F. William Engdahl (consultor de riscos estratègics, titulat en política per la Universitat de Princeton i autor de best-sellers sobre petroli i geopolítica) deixa poques opcions a l’escepticisme sobre relacions tan fosques i perverses. En ell, Engdahl segueix l’itinerari personal de Maurice Strong, president de l’enorme conglomerat d’energia i companyia petroliera de Montreal coneguda com a Power Corporation, però alhora… fanàtic “ecologista entossudit a forçar costi el que costi i acceleradament la disminució d’emissions de CO2 no mitjançant la reducció dels seus beneficis petroliers sinó mitjançant la reducció poblacional!
Segur que s’està donant un escalfament global, encara que es tractés d’una cosa cíclica. I molt probablement el CO2 hi tingui força a veure, poc o molt. Però vaig descobrint alguna cosa més certa encara que les dues coses: aquestes perverses elits estan utilitzant tot això per fer una volta de rosca més. Perquè aquesta gent no sap afluixar la femella a la rosca, només saben anar a cercar més i més poder. Parlar de Maurice Stong (mort el 2015) és referir-se a un “protegit de David Rockefeller” (mort el 2017), al qual Engdahl considera “possiblement la persona més influent en la política mundial” la dècada de 1970, quan es va iniciar aquest projecte. Aquesta era exactament la tesi central del meu llibre La hora de los grandes “filántropos”. Després de seguir la seva història personal, com a arquetip dels lacais d’alt nivell d’aquestes elits, Engdahl conclou així:
“Abans de deixar l’ONU per un escàndol de corrupció d’Aliments per Petroli a l’Iraq, Strong va ser membre del Club de Roma, fideïcomissari de l’Institut Aspen, fideïcomissari de la Fundació Rockefeller i la Fundació Rothschild. Strong també va ser director del Temple de l’Enteniment de Lucifer Trust (també conegut com a Lucis Trust) ubicat a la Catedral de St. John the Divine a la ciutat de Nova York.
[…] Aquest és l’origen fosc de l’agenda del Gran Reinici de Schwab, on hem de menjar cucs i no tenir propietat privada per salvar el planeta. L’agenda és fosca, distòpica i està destinada a eliminar milers de milions de nosaltres, els humans comuns.”
Persones “racionals” enfront de “romàntics” que diuen escoltar “la suau veu interior”
Si alguna cosa té clara aquesta gent és que sobren, per ara, més de mil milions d’éssers humans al nostre planeta. Sobren, especialment, aquells que oposen resistència als seus designis “superiors”. És la perfecta antítesi de les creences “romàntiques” de gent com mahatma Gandhi, aquell que Winston Churchill va qualificar de faquir sediciós mig nu: “N’hi ha prou al món per cobrir les necessitats de tots els homes, però no per satisfer la cobdícia d’uns pocs”. I per a aquest Gran Reinici que ens durà a un meravellós Nou Ordre Mundial “les nacions han de renunciar a la seva independència”.
Si això és així, si en realitat ens enfrontem no només a persones malaltes d’ambició i de desig de dominació mundial, sinó fins i tot a hosts satàniques, cap cristià s’hauria de sorprendre amb un títol i subtítol com els del present article, que van a l’arrel espiritual d’aquesta gran guerra. Influenciats per les nostres societats, tan racionals i positivistes, els cristians estem massa acostumats a considerar com a llenguatge mitològic textos com el de la Carta de sant Pau als efesis 6, 10-18, textos que en aquells inicis pretenia referir-se no a mites sinó a realitats:
“D’altra banda, deixeu-vos enrobustir pel Senyor i per la força del seu poder. Revestiu-vos de les armes de Déu per poder resistir els atacs astuts del Diable. Perquè la nostra lluita no és contra la carn i la sang, sinó contra els Principats, contra les Potestats, contra els Dominadors d’aquest món tenebrós, contra els Esperits del Mal que són a les altures. Per això, preneu les armes de Déu, perquè pugueu resistir en el dia dolent, i després d’haver-ho vençut tot, mantenir-vos ferms. Estigueu a punt, doncs; cenyida la vostra cintura amb la Veritat i revestits de la Justícia com a cuirassa, calçats els peus amb el zel per l’Evangeli de la pau, embraçant sempre l’escut de la Fe, perquè pugueu apagar amb ell tots els encesos dards del Maligne. Preneu, també, el casc de la salvació i l’espasa de l’Esperit, que és la Paraula de Déu; sempre en oració i súplica, pregant en tota ocasió a l’Esperit, vetllant junts amb perseverança i intercedint per tots els sants (Efesis 6, 10-18).”
Però tot això no està escrit per a aquells que es consideren a si mateixos com les veritables i úniques persones racionals. Persones racionals que, des del meu punt de vista, es converteixen en racionalistes des del moment mateix en què creuen saber i controlar molt més del que en realitat saben i controlen, des del moment mateix en què redueixen la increïble i meravellosa complexitat de la realitat a només allò que ells aconsegueixen entendre i controlar “racionalment i científicament”. Per a ells, mahatma Gandhi i tots aquells que diem que hi ha una “suau veu interior” a la qual seguim, som uns “romàntics” o fins i tot uns delirants.
No tenen ni idea de a què es referia sant Joan de la Creu quan, al seu poema Noche oscura, cantava: “sin más luz ni guía sino la que en el corazón ardía […] Aquésta me guiaba más cierto que la luz de mediodía”. No en tenen ni idea, però es permeten menysprear els qui així es mouen i actuen. Des d’aquest racionalisme, molts creuen que és poc seriós afirmar, com fa el president Putin, que en realitat estem en una gran batalla espiritual. Tot i que la veritat és que ni tan sols creuen que es pugui parlar pròpiament d’espiritualitat.
Tenen resposta reduccionista per a tot: ni fins i tot les nombrosíssimes, sorprenents i interpel·lants experiències de mort clínica (o, per ser més precisos, les experiències properes a la mort) els fa qüestionar-se res. Ni tampoc esdeveniments tan sorprenents com el fet que unes adolescents contemplessin durant hores a Kibeho (actualment el santuari marià més important d’Àfrica), Rwanda, les horribles matances que es produirien anys després. A més, pel que sembla, també ells són els qui tenen el monopoli de la solidaritat i els únics que han sacrificat les seves vides a favor dels oprimits. Per a ells aquest “romanticisme” que rebutgen no fa altra cosa que “reforçar el costat fosc del capitalisme”. I, per descomptat, menyspreen el fenomen del profetisme, tan essencial en l’experiència judeocristiana: quin absurd –pensen– que algú pretengui que Déu l’ha instat a proclamar tal cosa!
“Espirituals superiors” que ja han superat totes les “espiritualitats inferiors”
Curiosament, tot aquest menyspreu per part de tants activistes decididament racionalistes i positivistes (tant agnòstics com cristians), menyspreu d’un autèntic profetisme fundat en una crida real de Déu i un autèntic mandat per part seva, és també compartit per aquells “mestres espirituals” que diuen haver superat ja aquelles espiritualitats que el gran guru de la Nova Era, Ken Wilber, qualifica com a inferiors en comparació amb les espiritualitats apofàtiques com l’hinduisme advàitic o el budisme zen, per a les quals no podem conèixer ni dir res de Déu. Ken Wilber es permet menysprear tota espiritualitat teista que pretengui una relació amorosa amb un Déu personal. I encara més el cristianisme, basat en un fet suposadament històric, la resurrecció de Jesús de Natzaret. Y, per descomptat, qualsevol mena de profetisme.
Però el que encara és més “curiós” en ell és que se senti tan orgullós d’“haver col·laborat amb consellers de Bill Clinton, Al Gore, Bill Bradley, Tony Blair, George W. Bush i Jeb Bush entre d’altres”. O que qualifiqui d’“importants […] les veritats assenyalades” per Francis Fukuyama, autor del famós llibre, fanàticament prooccidental, titulat La fi de la història. Tot i que, curiosament, després critiqui Fukuyama no per les seves idees funestes en el camp polític, sinó… per moure’s en un nivell espiritual que encara no és el superior! I, sobretot, és curiós que valori com a “summament útil” i “altament recomanable” les anàlisis de Samuel P. Huntington, el creador de la criminal doctrina oficial d’El xoc de les civilitzacions, membre rellevant de La Trilateral igual que Fukuyama, actiu responsable de la sagnant entronització de les dictadures de Xile i Argentina, etc.
És que potser aquests gurus imperials-anglo-occidentals, tan idealitzats i admirats per tants intel·lectuals, no s’assabenten del que els seus líders polítics de referència estan fent? Si realment cerquessin la veritat, potser n’hi hauria prou de llegir algun article com aquell en què Corey Lynn exposa extensament la increïble i inacabable llista d’institucions i organismes estatunidencs i internacionals que no són altra cosa que poderosos i criminals instruments de les grans famílies “filantròpiques”, exposició que inicia així:
“Una banda de delinqüents es va reunir fa un segle [el desembre de 1913] i va decidir que posseïrien el món, tenir tot el poder, crear i acumular tots els diners i mantenir tothom en un cicle de gir constant per enganyar-los.
No només anaven a construir-lo com més bé els semblés, sinó que construirien el sistema d’esclavatge més elaborat que aquest món hagi vist mai, un que els doni immunitat total, els permeti operar completament fora de la llei, i ells ho anaven a fer sense que ningú se n’adonés fins que fos massa tard.
Aquests ‘governants’ autoimposats es creuen intocables, han creat documents que ho afirmen i es riuen de la humanitat mentre les persones es mouen per les seves vides sense adonar-se d’aquest elaborat esquema.
Aquesta és la història que cal compartir amb el món i amb tots els legisladors estatals que han d’actuar immediatament per independitzar-se del sistema de la Reserva Federal i els bancs centrals, i fer complir la nostra Constitució i les lleis d’administració financera per protegir la sobirania a nivell estatal i local. Això ha d’incloure passos per recuperar els diners robats il·legalment, per prevenir despeses il·legals actuals i futures dels nostres diners dels impostos i per posar fi als privilegis d’immunitat sobirana que s’han fet servir per participar en activitats delictives sistemàtiques i extorsió.”
De fet, en el meu cas, al llarg de tota la vida, les crítiques i el menyspreu m’han vingut no només des del camp de l’activisme sinó també des del camp de l’espiritualisme. Sense referir-me als solidaris cristians que sempre s’apunten al que és “realista”, al que és “possibilista”, a deixar-se de “denúncies grandiloqüents que no condueixen a res” (potser no saben que tants autèntics profetes, inclòs el mateix Jesucrist, van lliurar ineficaçment i testimonial les seves vides per aquestes denúncies que ells menyspreen?). Cristians solidaris que s’apunten fins i tot a un perillós “bonisme” desinformat, que en el cas de l’actual conflicte d’Ucraïna, per exemple, s’acaba alineant amb la doctrina OTANista en contra del “criminal i embogit Putin” i a favor de la “pobra” Ucraïna (en realitat del règim nazi ucraïnès). Una Ucraïna que de fet està sent utilitzada com a peó sacrificable per intentar aixafar Rússia.
Segurament poques dades evangèliques són tan històricament segures com el de l’enfrontament frontal i continu de Jesús amb les elits del seu temps, així com amb les forces satàniques. Elits i forces satàniques dels segurs atacs futurs de les quals va alertar els seus amics, i en especial Pere (Lluc 22, 31-32, prec que alguns continuem fent també avui perquè el papa Francesc es desfaci d’aquella mateixa gent i forces). Fins a tal punt aquesta dada històrica és certa i és característica d’aquells que són fidels a l’Evangeli, que dubto seriosament de l’existència d’una fidelitat tan gran en tots aquells que són reconeguts i elogiats pels poders d’aquest món (Mateu 5, 26) i que sempre tenen espai a les corrompudes televisions de les elits. Això sembla no lligar gaire amb l’anunci del Senyor als seus de que seran expulsats de les sinagogues (Joan 16, 2).
Per part meva, les crítiques i menyspreus rebuts des de l’espiritualisme no m’han impedit que sempre em preguntés sobre l’estrany fet que un cristià, o simplement qualsevol místic, de la religió o espiritualitat que sigui, hagi pogut viure a Alemanya en ple període nazi no ja callant davant del que passava, sinó fins i tot aliè a tot això, sense interès per informar-se en profunditat sobre el que estava succeint, en els camps d’extermini propers per exemple, i vivint com si res de tot això passés. Es tracta d’una pregunta que en realitat sempre em condueix a una altra: com actualment segueix sent possible això mateix?
Em sorprèn també que la desinformació i la propaganda hagin aconseguit que el que passa ara no ens sembli comparable a allò de la Segona Guerra Mundial. No estem parlant ara de l’eliminació de 1.000 milions d’éssers humans “sobrants” davant dels 60 milions de víctimes que va ocasionar el nazisme? Potser no sabem que només a Rwanda-Congo l’avidesa imperial anglo-occidental ha ocasionat al voltant de 10 milions de víctimes mortals, sense referir-nos als inacabables milions de ferits i dones violades? És que no estem parlant ara d’una Apocalipsi Final cada vegada més probable?, com afirma el mateix màxim responsable de l’arsenal nuclear estatunidenc.
El meu testimoni personal i el meu testament
Tant les freqüents preguntes sobre “què podem fer” com el fet que recentment Michael Yeadon hagi decidit escriure un missatge que ell mateix presenta com el més important de la seva vida, m’han portat a escriure aquest article, que alhora considero com un testimoniatge personal i fins i tot un testament. I tots dos es podrien reduir així: si alguns cristians tornéssim als nostres orígens, canviaríem el món, perquè El Ressuscitat és el Senyor de la història; no tinguem por, Déu té la darrera paraula. I aquests inicis, l’origen de tot, no crec que siguin cap altre que els esdeveniments d’aquell primer dia de la setmana després de la Pasqua en què Jesús de Natzaret va ser capturat a Jerusalem, traït, torturat i assassinat amb mort ignominiosa. Uns esdeveniments dels quals ben aviat es compliran exactament 2000 anys.
Aquella trentena d’amigues/cs eren una pobre gent com nosaltres, que unes setmanes abans de la seva sorprenent transformació es barallaven per ser el més important i que en el moment de la prova van trair el seu mestre abandonant-lo en mans dels criminals. Què els va passar perquè patissin una transformació tan sobtada i radical? Hem enfrontat d’una manera tan racionalista i positivista els esdeveniments pasquals relatats al Nou Testament, els hem disseccionat com qui dissecciona un ésser viu sense trobar “la vida” a cadascun dels trossos, que la seva potència transformadora ha desaparegut. Ens hem convertit en sal que no sala i llum que no il·lumina:
“Vosaltres sou la sal de la terra. Però si la sal es torna insípida, amb què li tornaran la salabror? Ja no serveix per a res més que per ser llençada fora i trepitjada pels homes. Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat situada al cim d’una muntanya, ni tampoc s’encén una llàntia i la posen sota un atuell, sinó sobre el portallànties, perquè il·lumini tots els qui són a la casa (Mateu 5, 13-16).”
Si les nostres eucaristies no són l’actualització dels prodigiosos àpats pasquals d’El Ressuscitat amb els seus amics, perquè no creiem que les seves aparicions van ser corpòries, almenys creguem realment en la resurrecció. Però el rebuig a creure en les aparicions, tot i que no fos en si mateix important, revela que en realitat la nostra pregonada creença en la resurrecció és una cosa tan etèria i difusa que és sal que no sala. Tampoc no crec que les nostres eucaristies siguin només ni principalment l’actualització del commovedor autosacrifici del calvari. Aquest sacrifici per si mateix no els va transformar, sinó que els va enfonsar en el més gran dels desànims i en la més profunda de les desesperances (Lluc 24, 13-35). Ni tampoc els va transformar la resurrecció en si mateixa, un esdeveniment del qual no en van ser testimonis ni en van tenir cap notícia abans de les aparicions. Ni la tomba buida. Van ser només les aparicions les que els van transformar.
Aquestes són unes dates molt adequades per realitzar aquest testament i donar aquest testimoniatge personal: aquests dies es compleixen exactament 30 anys de la creació de la nostra Fundació, que, per gràcia de Déu, ha dut a terme una tasca desproporcionada en relació amb les seves pobres possibilitats humanes. També són exactament les mateixes dates de l’inici del santuari de Kibeho. Tal com explico en el meu citat llibre El “Shalom” del resucitado, en un i altre cas, el missatge és el mateix, igual que van ser revelats anticipadament uns esdeveniments que efectivament succeirien. I així ho he de testificar, per més que això em porti la incomprensió i el rebuig de molts. O fins i tot l’acusació d’anar de profeta. Si no creuen que hi hagi pressentiments, intuïcions o visions, o si no són capaços de fer un discerniment entre tants “que van d’il·luminats” (molts d’ells amb gran èxit malgrat la considerable inflació dels seus egos) i aquells que realment han rebut un missatge al costat de la incòmoda missió de proclamar-lo, és el seu problema.
Precisament és la influència de l’orientalisme la responsable de la confusió entre categories com la de “il·luminat” o “mestre” i la de “profeta”, pobre home que ha rebut de Déu una missió al si d’una espiritualitat teista o específicament cristiana en la que ningú ha de ser anomenat mestre (Mateu 23, 8). Així com de la confusió entre aquells que són considerats il·luminats i mestres amb aquells que parlen amb tota llibertat de si mateixos, ben conscients que és Ell qui ha fet de nosaltres allò que som. És la llibertat de Pau de Tars, que parlava sovint del molt i bé que havia treballat per al Senyor. O la de Maria de Natzaret, que gosava afirmar que el Senyor havia fet en ella grans meravelles i que totes les generacions l’anomenarien benaurada (Lluc 1, 46-55).
En el meu cas, no sé com seguir les indicacions d’aquell home de Déu que tant em va ajudar a trobar el meu propi camí darrere del Senyor, indicacions sobre que no havia de parlar sobre opinions o teories sinó simplement donar un testimoniatge personal de vida… no sé com seguir aquestes indicacions, repeteixo, sense parlar de mi mateix. Els que hi veuen contínuament una qüestió d’ego, és el seu problema no el meu. La meva experiència de força dècades és que els qui estan tan preocupats per “matar l’ego” (de nou un concepte molt de moda per influència de l’orientalisme) estan massa centrats en ells mateixos i no en Déu ni en els patiments dels altres.
Pintura: Crist ressuscitat a Emmaús (Ladislav Záborský, 1998)
El Club de Roma i el seu objectiu de controlar la població mundial (1973)