Els “triomfadors” de Davos, el “fracassat” reverend Martin Luther King i nosaltres
Entre el dilluns 16 i el divendres 20 d’aquest mes de gener s’ha celebrat el Fòrum de Davos 2023. Les elits que l’organitzen es creuen, o almenys es presenten, com els grans líders benefactors del nostre món. Pagats o no, plenament conscients o no d’estar sostenint “L’imperi de la mentida” –en expressió del president Putin–, una legió d’experts creadors d’opinió segueixen les seves directrius. Els més perillosos no són els qui estan en nòmina sinó els cecs que creuen veure-hi mentre segueixen sempre el que és políticament correcte, perquè són multitud. Res de nou sota el sol: els poderosos i criminals saduceus controlats per l’Imperi, alguns fariseus col·laboracionistes, el grup majoritari de cecs fariseus i escribes que creien saber molt més del que en realitat sabien…
Els necis de Davos i el Dia de Martin Luther King
El fet és que una massa social immensa, ignorant de qui són veritablement aquests organitzadors de Davos –són els successors dels assassins de Martin Luther King i els germans Kennedy, per exemple–, una massa ignorant del que aquesta gent realment cerca obstinadament, els considera com els grans triomfadors. Però als qui sabem que el veritable marc de la Vida és inimaginablement més ampli que aquell que aquests líders ens ofereixen, als qui sabem que es tracta d’un marc d’eternitat en què es mou l’ésser humà immortal, no ens estranya que Jesús de Natzaret anomenés necis aquests poderosos:
“Els va dir una paràbola: ‘Els camps de cert home ric van donar molt de fruit; i pensava entre si, dient: Què faré, doncs no tinc on aplegar la meva collita?’ I va dir: ‘Faré això: Enderrocaré els meus graners, i n’edificaré d’altres de més grans i aplegaré allà tot el meu blat i els meus béns, i diré a la meva ànima: Ànima, tens molts béns en reserva per a molts anys. Descansa, menja, beu, banqueteja.‘ Però Déu li va dir: ‘Neci! Aquesta mateixa nit et reclamaran l’ànima; les coses que has preparat, per a qui seran?’ Així és el qui atresora riqueses per a si, i no s’enriqueix davant Déu (Lluc 12, 16-22).”
El mateix dia de l’inici a Davos, el 16 de gener, als Estats Units es va celebrar una festivitat: el Dia de Martin Luther King. Això va motivar un excel·lent article d’Edward Curtin: Resums lúcids quan el demà és avui i el Dia de Martin Luther King [Edward Curtin, 16.01.2023]. Hi apareixen algunes de les qüestions que m’han dut recentment a la conclusió que per a mi havia arribat l’hora d’un canvi personal de cicle.
“Arriba un moment en què guardar silenci és una traïció”
Durant trenta anys (cinquanta si comptem des de la meva declaració com a objector de consciència) m’ha guiat la creença que, com va afirmar Martin Luther King a l’inici del seu discurs “Més enllà del Vietnam: És l’hora de trencar el silenci”, “Arriba un moment en què guardar silenci és una traïció”. Trenta anys de suportar també tota mena d’acusacions per haver aixecat la meva veu: afany de protagonisme, radicalisme, omnipotència, fanatisme antiestatunidenc… Sobre això, les paraules de Martin Luther King en el seu discurs són consoladores:
“Alguns dels qui ja hem començat a trencar el silenci de la nit hem descobert que la vocació de parlar sovint és una vocació d’agonia, però hem de parlar. Hem de parlar amb tota la humilitat que correspon a la nostra visió limitada, però hem de parlar. […].
Al llarg dels dos darrers anys, a mesura que he anat trencant la traïció dels meus propis silencis i parlant des de l’ardor del meu propi cor, a mesura que he fet crides a apartar-se radicalment de la destrucció del Vietnam, moltes persones m’han qüestionat sobre la saviesa del meu camí. Al centre de les seves preocupacions, aquesta pregunta s’ha fet sovint gran i forta: ‘Per què parla de la guerra, Dr. King? Per què s’uneix a les veus de la dissidència?’. […]. ‘No està perjudicant la causa del seu poble?’, pregunten. I quan les sento, encara que sovint comprenc l’origen de la seva preocupació, m’entristeixo enormement, perquè aquestes preguntes signifiquen que els preguntaires no m’han conegut realment, ni a mi, ni al meu compromís, ni a la meva vocació. De fet, les seves preguntes suggereixen que no coneixen el món on viuen.”
Sense determinació ferma i dedicació de temps, ningú es pot alliberar de “l’Imperi de la mentida”
Però trenta anys de tant esforç per no ser un traïdor silenciós, trenta anys de tants esforços per fer conferències i escrits, m’han dut a la plena confirmació d’aquella dolorosa conclusió de la que ja n’era conscient fa anys, la mateixa conclusió que Edward Curtin exposa a l’inici del seu article:
“Els arguments no serveixen per convèncer els altres; només ho fan les investigacions realitzades per un mateix. És una qüestió de voluntat moral cap a la veritat i de desig de ser lliure, a més d’imaginació per unir els punts fent servir la raó que porta a conclusions que tenen sentit. […] Però com que vivim en una època de mentides i propaganda sense aturador, la determinació i la voluntat de fer els deures són essencials.”
Els arguments no serveixen per convèncer els qui no s’esforcen a fer personalment els deures… Sobretot si per part d’aquests oients i/o lectors no hi ha prou dipositació d’autoritat en la persona free lance que parla i/o escriu amb independència d’aquests grans poders, alhora que segueixen percebent els “grans experts” mediàtics com a veritables referents socials o fins i tot com a oracles investits d’una autoritat gairebé sagrada. El mateix Jesucrist, que no va poder ajudar en res els seus conciutadans de Natzaret perquè no creien en ell (Marc 6, 1-6; Mateu 13, 53-58; Lluc 4, 16-30), tindria avui davant aquests importants guies mediàtics encara més serioses dificultats de les que va tenir a la seva vida. Guies que en realitat només són (altre cop!) uns guies cecs que guien altres cecs, com Ell mateix els va qualificar (Mateu 15, 14).
La interminable i immensa violència creada pels Estats Units
Una altra qüestió que Edward Curtin proposa (en realitat es tracta de l’essència mateixa del seu article) és, seguint altre cop Martin Luther King, la del rol dels Estats Units com el major exportador mundial de violència, sense comparació possible amb cap altre. Aquest és un tema que ja em resulta francament esgotador. Ja no tinc més tolerància per continuar escoltant allò que “Tampoc Rússia, ni la Xina, etc. són caps sants”. Em sembla una afirmació més que ambigua o confusa: sovint és cínica. Perquè els qui la fan servir estan dient en realitat: “Tots són iguals”. Però els qui afirmen això són els mateixos que s’indignarien si se’ls respongués: “Sí. Tots són iguals. De la mateixa manera que els aliats eren iguals que els nazis”. És deshonest demanar a l’enemic que canviï mentre callem sobre les nostres pròpies responsabilitats, les més greus de fet. Martin Luther King no hi va caure:
“Vinc a aquesta plataforma aquesta nit per fer una súplica apassionada a la meva estimada nació. Aquest discurs no s’adreça a Hanoi ni al Front d’Alliberament Nacional. No va dirigit a la Xina ni a Rússia. Tampoc és un intent de passar per alt l’ambigüitat de la situació total i la necessitat d’una solució col·lectiva a la tragèdia del Vietnam. Tampoc és un intent de convertir el Vietnam del Nord o el Front d’Alliberament Nacional en paràmetres de virtut, […]. Aquesta nit, tanmateix, no vull parlar amb Hanoi i el Front d’Alliberament Nacional, sinó amb els meus compatriotes estatunidencs.
[…] Fins ara n’hem matat un milió, la majoria nens. Deambulen per les ciutats i veuen milers de nens sense llar, sense roba, corrent en bandades pels carrers com animals. Veuen els nens degradats pels nostres soldats mentre demanen menjar. Veuen els nens venent les germanes als nostres soldats, demanant per les seves mares.
Què pensen els pagesos quan ens aliem amb els terratinents i ens neguem a posar en pràctica les nostres nombroses paraules sobre la reforma agrària? Què pensen quan provem amb ells les nostres darreres armes, igual que els alemanys van provar noves medicines i noves tortures als camps de concentració d’Europa? On són les arrels del Vietnam independent que pretenem construir? Està entre aquests sense veu?
Hem destruït les seves dues institucions més preuades: la família i l’aldea. Hem destruït les terres i els cultius. Hem cooperat a l’esclafament de l’única força política revolucionària no comunista de la nació, l’Església Budista unificada. Hem donat suport als enemics dels pagesos de Saigon. Hem corromput les seves dones i nens i matat els seus homes.
[…] Potser només el seu sentit de l’humor i de la ironia el poden salvar [a Ho Chi Minh] quan senti la nació més poderosa del món parlar d’agressió [per part de Ho Chi Minh] mentre llança milers de bombes sobre una nació pobra i feble a més de vuit-centes, o millor dit, vuit mil milles de les seves costes. […].
D’alguna manera, aquesta bogeria s’ha d’acabar. Ens hem d’aturar ara. Parlo com a fill de Déu i germà dels pobres que pateixen al Vietnam. Parlo per aquells la terra dels quals està sent arrasada, les llars dels quals estan sent destruïdes, la cultura dels quals està sent subvertida. Parlo pels pobres dels Estats Units que estan pagant el doble preu de les esperances trencades a casa i de la mort i la corrupció al Vietnam. Parlo com a ciutadà del món, en nom del món que contempla atònit el camí que hem pres. Parlo, com algú que estima els Estats Units, els líders de la nostra pròpia nació: La gran iniciativa en aquesta guerra és nostra; la iniciativa per aturar-la ha de ser nostra.
[…] però vull passar ara a dir alguna cosa encara més inquietant.
La guerra del Vietnam no és res més que un símptoma d’una malaltia molt més profunda dins de l’esperit estatunidenc, i si ignorem aquesta alliçonadora realitat [aplaudiments], i si ignorem aquesta alliçonadora realitat, ens trobarem organitzant comitès de ‘clergues i laics preocupats’ per a la propera generació. Es preocuparan per Guatemala i el Perú. Es preocuparan per Tailàndia i Cambodja. Es preocuparan per Moçambic i Sud-àfrica.
[…] Fa cinc anys [John F. Kennedy] va dir: ‘Els qui fan impossible la revolució pacífica faran inevitable la revolució violenta’ [aplaudiments].
[…] Una nació que segueix gastant any rere any més diners en defensa militar que en programes d’elevació social s’acosta a la mort espiritual [aplaudiment sostingut].
[…] Quan parlo d’amor no parlo d’una resposta sentimental i feble. No parlo d’aquella força que no és res més que xerrameca emocional. Parlo d’aquella força que totes les grans religions han vist com el suprem principi unificador de la vida. L’amor és, d’alguna manera, la clau que obre la porta que condueix a la darrera realitat. Aquesta creença hindú-musulmana-cristiana-jueva-budista sobre la realitat última està bellament resumida a la primera epístola de Sant Joan […]
Ara ens enfrontem al fet, amics meus, que el demà és avui. Ens enfrontem a la ferotge urgència de l’ara. En aquest enigma de la vida i de la història, hi ha alguna cosa que es diu arribar massa tard. […].
Encara avui podem triar: coexistència no violenta o coaniquilació violenta. Hem de passar de la indecisió a l’acció. […] L’elecció és nostra i, tot i que preferiríem una altra cosa, hem d’escollir en aquest moment crucial de la història de la humanitat.”
Celebrar el Dia de Martin Luther King canviant el nom Vietnam pel d’Ucraïna i fent els nostres deures
La duresa d’Edward Curtin és justificada pels fets. Especialment per les “Interminables guerres obertes i secretes arreu del món”:
“Estats Units és ara, i ha estat durant molt de temps, com va dir el reverend Martin Luther King Jr., el proveïdor de violència més gran del món. Està dirigit per líders posseïts per un esperit demoníac que condueixen el món cap a una conflagració nuclear en iniciar i lliurar una guerra contra Rússia a través d’Ucraïna. No li importen gens ni mica tots els morts i víctimes de les seves polítiques allà i arreu del món.
Per denunciar tan apassionadament els bel·licistes i lluitar per la justícia racial i econòmica, MLK, Jr. va ser assassinat pel mateix govern que més tard li va concedir una festa nacional per ocultar la seva culpabilitat.
A la majoria de la gent als Estats Units no li importa que això sigui cert, sinó que volen viure les seves vides de món petit, sense pensar-hi. Regna la indiferència. Un altre dia festiu significa més compres als taulells de rebaixes.
Qualsevol que els hi recordi és considerat un pesat o alguna cosa pitjor.
[…] Acceptar aquesta realitat és un anatema per a la majoria de la gent, ja que significa que el seu propi govern és el seu enemic i que ells en són els objectius.
[…] Que el seu propi govern matés milers de persones innocents està més enllà de la imaginació de tants estatunidencs.
[…] Al centre de tots els esforços de la banda internacional de gàngsters polítics i financers responsables de tants crims contra la humanitat hi ha el seu nihilisme profundament arrelat i el seu antagonisme amb l’esperit religiós d’amor i no violència que informa les grans religions del món. Demoníac és la millor paraula per descriure les seves maldats.
[…] Martin Luther King va ser un transmissor d’una energia espiritual i política radical no-violenta tan plenament poderosa que la seva mera existència era una amenaça per a un ordre establert basat en la violència institucionalitzada, el racisme i l’explotació econòmica. Era un home molt perillós per al govern estatunidenc i per a totes les forces institucionals i de l’Estat profund armades contra ell. Així que el van matar.
El millor servei que podem oferir en el Dia de Martin Luther King és reconèixer aquest fet i oposar-nos a les forces malvades i violentes que dirigeixen el malson estatunidenc.
I fer els nostres deures [fer l’esforç d’informar-se] connectant els punts que corren al llarg dels anys [aprenent les lliçons de la història].”
Demoníac és la millor paraula per descriure tantes maldats
Aquesta utilització del terme demoníac és una altra qüestió amb la que he tancat un cicle personal. Conscient que, igual que Hernán Cortés, jo mateix cremava els meus vaixells i assumia una solitud cada vegada més gran i la pràctica impossibilitat de cap retorn, vaig optar no només per afirmar la importància de l’espiritualitat en la lluita no-violenta per la pau, sinó fins i tot per afirmar exactament el mateix que Edward Curtin i molts altres: “Demoníac és la millor paraula per descriure les seves maldats”.
El que em resulta més curiós és que aquesta paraula pertorbi també fins i tot molts d’aquells que creuen en la immortalitat. Potser mai s’hagin preguntat: “D’on venen i on aniran a parar éssers com Paul Kagame o com Adolf Hitler, que ni en el seu darrer alè va abandonar tota la seva supèrbia i odi genocides?” Els cristians potser haurem de rellegir els relats evangèlics de miracles, alliberament d’endimoniats o aparicions del Senyor ressuscitat sense tants prejudicis cientistes ja caducs.
El 30 d'abril del 1967, Martin Luther King va pronunciar un sermó contra la guerra del Vietnam a l'Església Baptista Ebenezer d'Atlanta, Geòrgia, amb el títol "Per què m'oposo a la guerra del Vietnam". El dia 4 del mateix mes havia pronunciat el sermó "Més enllà del Vietnam: És l'hora de trencar el silenci" a l'Església Riverside de Nova York.
Es poden activar els subtítols automàtics en català clicant a subtítols-configuració-subtítols-tradueix automàticament al català.