Estem en una setmana històrica, o almenys això diuen: per primera vegada una dona està en posició de convertir-se en presidenta dels Estats Units. Tant se val si es tracta de la candidata d’un establishment que, amb ella com a titella, seguirà avançant en la concentració del capital i del poder global així com en les seves agressions internacionals causants de més i més sang, destrucció i caos! El que importa és que la igualtat de gènere ha fet un pas de gegant, o almenys això ens segueixen dient. Caldrà aguantar durant mesos les xerrameques de centenars d’experts. I de milers de ciutadans, manipulats i perduts però que han de dir la seva als micròfons o a les seves cartes al director sobre un esdeveniment tan històric. Com anys enrere vam haver d’aguantar romanços semblants sobre l’arribada d’un negre a aquesta mateixa presidència.

Són coses pròpies del màrqueting i de la nostra civilització occidental, incomparablement superior a les altres. Tant se val que la dictadura ruandesa provoqui centenars de milers de violacions al veí Congo… l’important és que al parlament de Rwanda hi ha una paritat que ni tan sols hi arriben les nostres “consolidades” democràcies europees! Les millors vaselines perquè colin els majors crims i les majors barbaritats –segur que aconsellen així a Paul Kagame els seus molts i cars assessors, com el mateix Tony Blair– són les “progressistes”: la defensa dels drets humans, la llibertat, la democràcia, el feminisme, etc. I sembla que funciona. Almenys fins al dia en què les coses canviïn… o rebentin. Funcionen perquè els votants progressistes solen tolerar als seus (o als qui prenen com a seus) coses que seria impossible que duguessin a terme els governs conservadors.

El fet és que amb els esdeveniments d’aquests dies (esdeveniments com el triomf d’una candidata que ha arribat a ser-ho gràcies a fets tan inconfessables com les brutes maquinacions del mateix Comitè Nacional Demòcrata) s’estan forjant ja els esdeveniments que en les pròximes dècades portaran vida o mort, pau o sofriments fora mida a nacions senceres. De la mateixa manera que en el triomf electoral de George W. Bush (tan ajustat i sospitós com el de la candidata Hillary Clinton) ja estaven contingudes les imatges del trio de les Açores, i els actuals atemptats a França o Alemanya.

Tot i que fa ja més d’un segle que Albert Einstein va formular la seva teoria general de la relativitat, als éssers humans ens costa enormement deixar de pensar en categories purament espacials i incloure d’una vegada el temps. Veiem la continuïtat espacial (la d’aquella carretera, per exemple, que ens ha de dur al nostre destí), però som incapaços d’interioritzar que la realitat és un contínuum espai-temporal, una continuïtat d’esdeveniments entre els quals hi ha un clar nexe causa-efecte. Alguna amiga lectora m’ha demanat que escrigui sobre les passades eleccions a Espanya, sobre els possibles pactes i sobre els interessos que s’amaguen darrere de tot això. Doncs de tot això estic escrivint: de la realitat que hi ha, igual que en les matrioixkes russes, després de la realitat buida de les polítiques nacionals. No en va aquesta sèrie d’articles porta per títol “La submissió d’Europa”.

Una sola trucada de Hillary Clinton a Mariano Rajoy serà molt més decisiva que tot el que es pacti en les àrdues negociacions d’aquests dies a Madrid. Se’n recorden del rescat de Bankia després de les trucades telefòniques del secretari del Tresor estatunidenc, Timothy Geithner (un home dels poderosos clubs creats pel banquer David Rockefeller, en aquest cas de la Comissió Trilateral), al nostre ministre d’Economia, Luis de Guindos? O de la veloç modificació de la sacrosanta constitució divuit dies després que José Luís Rodríguez Zapatero rebés l’agost de 2011 una carta “estrictament confidencial” del president del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet (membre d’un altre d’aquests clubs, el Club Bilderberg, participant a la reunió de 2009 en què va ser elegit Herman Van Rompuy com a primer president del Consell Europeu)?

Què podem esperar en el futur d’aquesta candidata, membre de la mateixa manera que el seu marit tant del Grup Bilderberg com de la Comissió Trilateral? El ja dilatat currículum polític d’aquesta dona, absolutament submisa als grans financers que controlen la Reserva Federal, Wall Street i el Banc Central Europeu (el veritable govern de la Unió Europea) alhora que sorprenentment sàdica amb els “enemics” (capaç de delectar-se amb fruïció davant les imatges del linxament i sodomització del “pervers” Moammar al-Gaddafi amb un ganivet de grans dimensions) no augura res de bo.

Els principals finançadors de la seva campanya són les corporacions financeres de Wall Street (Citigroup, JPMorganChase, Goldman Sachs i Morgan Stanley…), els grans contractistes militars i Aràbia Saudita, que és alhora la gran finançadora de gihadisme i de les madrasses extremistes en les que aquest es nodreix. Finançament del gihadisme per Aràbia Saudita (a més de Qatar i Kuwait) que ella mateixa s’ha vist obligada a reconèixer, per més que hagi pretès exculpar la monarquia saudita (la finançadora de la seva pròpia campanya amb gairebé el 20% del cost d’ella) , adjudicant aquest finançament a “alguns” ciutadans saudites (quins sinó la mateixa monarquia?!) i emplaçant a aquesta de manera cínica a prendre les necessàries mesures per evitar que passi això al seu país. Com molt bé analitza Adolfo Ferrera Martínez:

“Per descomptat [Hillary Clinton] seguirà donant suport i utilitzant els terroristes gihadistes per derrocar governs i desestabilitzar tot l’Orient Mitjà i nord d’Àfrica, tal com va fer a Líbia el 2011 sent Secretària d’Estat dels EUA, on fins i tot va celebrar davant les càmeres de televisió, amb una rialla pròpia d’una psicópata, l’assassinat extrajudicial de Gaddafi, que va ser executat per mercenaris pagats en petrodòlars, avui dia transformats en l’anomenat Estat Islàmic. No té problema a reconèixer que ells van finançar i van armar els grups terroristes a l’Iraq i Síria [declaracions de Clinton a The Atlantic, 10.08.2014], i culpa de la caòtica situació actual a la regió al president Obama per no haver incrementat les seves accions militars i el seu suport a aquests terroristes, el que va propiciar segons ella l’expansió de l’Estat Islàmic. El seu bel·licisme i manca absoluta d’ètica són impressionants.

Defensa també l’increment de l’escalada militar de l’OTAN a Europa de l’est contra Rússia, amb el consegüent risc que això suposa. Així com la intervenció dels EUA en contra dels governs d’esquerres a l’Amèrica Llatina per reimplantar el Consens de Washington a tota la regió. I en definitiva representa els interessos de les grans corporacions que la patrocinen i que pretenen continuar amb la seva agenda imperialista a la recerca del seu domini absolut de la riquesa global.

Per tant, un cop més, Hillary Clinton emergeix com la preferida de Wall Street. Potser és per això que Charles Koch –un dels tristament famosos Germans Koch, l’equip de multimilionaris de dreta– va admetre recentment que davant la possibilitat de la nominació de Donald Trump, ell podria donar suport a Hillary Clinton. Certament, aquesta és ara la posició declarada de nombrosos i molt influents pensadors neocon de dreta.

[…] Malgrat els grans esforços per part d’aquests mitjans corporatius per presentar-nos la candidata Clinton com una ‘moderada’ política ‘progressista’ que ens deslliurarà a tots de la tirania del malvat dretà Donald Trump, la seva arribada a la presidència de l’imperi estatunidenc seria una autèntica amenaça per a la pau i la justícia mundial”.