Fa vuit dies vaig tenir ocasió de llegir, en un diari local, un article d’opinió que em va deixar, com se sol dir, amb un mal cos. La intenció de l’autora era certament lloable: denunciar el linxament (pel que sembla per motius ètnics i de gènere) de dues dones en una important ciutat de la República Democràtica del Congo. Però a partir de tan repugnant i criticable fet l’article es perdia en unes consideracions, realment penoses, sobre aquelles qüestions de fons que realment importen a l’actual Imperi occidental (en què els Estats Units decideix o bloqueja, fa o desfà com vol):
“Alguns diran que [l’enfrontament entre ètnies] és conseqüència de la colonització europea i la posterior descolonització. Responsabilitzar de tots els mals de l’Àfrica –i del tercer món en general– a l’antiga metròpoli és una cançó que ja comença a quedar antiquada. Aquest país es va independitzar el 1960, és a dir, porta 56 anys regint-se pels seus propis nadius, mentre que va ser colònia belga durant 52 anys –i uns altres 23 abans com a predi privat del rei de Bèlgica. Potser és el moment de començar a prendre consciència que si la situació en molts països del globus és terrorífica ho és perquè la seva gent així ho vol o almenys ho permet. En aquestes gairebé sis dècades d’independència aquesta nació –riquísima en minerals– no ha fet més que enredar-se en conflictes, guerres i dictadures. I tot, sempre, sota un pesadíssim mantell de corrupció, masclisme i violència, xacres que es perpetua de generació en generació.”
Com es pot tenir un desconeixement tan gran de tot el que ha passat a la República Democràtica del Congo des de 1960 i, alhora, atrevir-se a publicar amb tanta autoafirmació unes tesis que distorsionen tan greument el paper del poble congolès? Com es pot ofendre tan greument un poble que tanta agressió internacional, mort i desolació ha patit i segueix patint sense que el nostre “informat” Occident (guiat per semblants professionals de la informació) s’assabenti i/o s’interessi per això? És sorprenent.
Potser sigui molt demanar que tot periodista que s’atreveixi a escriure sobre un patiment tan incalculable (més de cinc o sis milions de víctimes mortals, centenars de milers de violacions…) llegeixi abans el definitiu llibre de Ludo De Witte L’assassinat de Lumumba i altres igualment sòlids i reveladors sobre l’actualitat en l’Àfrica dels Grans Llacs. Però per entendre el fet que Occident va escapçar, ja en el seu inici mateix, aquesta suposada independència del Congo a la qual es refereix l’autora de l’esmentat article, n’hi hauria hagut prou amb veure un magnífic documental, que corre fa ja anys per les nostres televisions, sobre com un dels estadistes més brillants del segle XX va ser assassinat tan sols mig any després del seu nomenament com a primer ministre.
En aquest documental, el llavors responsable de la CIA al Congo Belga, Lawrence Devlin, presumia d’haver acabat amb el primer ministre. D’haver acabat amb aquell líder que, amb una dignitat i coratge inexistents ja a les nostres latituds, va donar la vida pel seu poble, clamant pel dret dels congolesos a disposar dels recursos naturals del seu riquíssim país i (el que era més greu encara per a l’Imperi) tenint en la seva mirada un horitzó que molts encara ni imaginaven: la unitat i l’alliberament de tota l’Àfrica.
De manera més descarada encara, l’antic comissionat de la policia belga, Gerard Soete, que va esquarterar i va dissoldre en àcid sulfúric el cadàver, va presumir davant la càmera, cruelment i cínicament, de semblant “gesta”. Durant la seva declaració se sentia un heroi per haver disposat al seu caprici del cadàver de Patrice Lumumba. Va arribar a mostrar a alguns periodistes dues de les seves dents i una bala extreta del seu crani. I va arribar a afirmar que va guardar com a record dos ossos dels seus dits i que els pèls tant del cap com de la barba li van ser arrencats mentre estava encara viu. ¿Som capaços d’imaginar el que senten els fills de Patrice Lumumba en escoltar semblants perversions sortides de la boca d’uns éssers depravats que parlen i es mouen lliurement i impunement en el nostre “democràtic” primer món (no en el primitiu “tercer món” al que fa referència l’autora de l’article)?
Podríem considerar que “el mariscal” Mobutu Sese Seko no va ser altra cosa que un més d’aquests dictadors als quals es refereix l’autora de l’article. Però en realitat va ser l’home “providencial” amb el qual els Estats Units i Bèlgica, amb la complicitat de les Nacions Unides, van substituir el veritable líder del poble congolès, democràticament elegit. Van seguir així condicionant-ho tot, absolutament tot, al flamant Congo “independent”. Un Congo independent que mai va existir en la realitat, sinó tan sols en l’imaginari d’alguns despistats “professionals” de la informació.
Ja llavors la propaganda disfressada d’informació va ser fonamental, com ho segueix sent ara. L’assassinat va ser presentat, i així ha estat considerat fins fa poc, com “una revenja entre bantús”. Conflictes ètnics de la salvatge Àfrica, ja se sap. Conflictes en els quals sol haver-hi sempre unes “tribus” més “salvatges” entre els “salvatges”: els bantús, els hutus… En els dies que van precedir l’esclat de la rebel·lió separatista de Katanga (provocada per derrocar el nou Govern) els mitjans van muntar històries sobre violacions i saquejos per part dels soldats congolesos. Bèlgica va tenir així l’argument per augmentar el contingent de tropes estacionades al Congo fins als 10.000 soldats. Tot això no els recorda res? A mi sí, sense cap dubte. Res de nou sota el sol.
Vaig acabant ja amb un magistral comentari al citat llibre de Ludo De Witte: “De Witte assenyala que Lumumba va ser el líder d’un embrionari moviment nacionalista africà que, si Occident no l’hagués destruït, podria haver jugat un paper molt positiu en la història de l’Àfrica. En aquest sentit, els seus assassins van intentar no només eliminar físicament, sinó també destruir el seu record i el seu llegat en la consciència col·lectiva de la joventut africana, per tal d’impedir que aquesta es ‘contagiés’ de les seves idees. En la seva carta de comiat a la seva esposa, Lumumba va escriure: ‘La història serà la que tingui l’última paraula. No serà la història ensenyada a l’ONU, Washington, París o Brussel·les, sinó la història que s’ensenyi als països que s’han alliberat de l’imperialisme i els seus titelles. Àfrica escriurà la seva pròpia història, i, tant al nord com al sud del Sàhara, aquesta serà una història de glòria i dignitat’.”
I aquells professionals honestos de la informació que creguin que actualment les coses ja no són tan terribles, no saben com de desinformats estan. Recentment els crims polítics són encara més grans. Ja no parlem de l’assassinat d’un primer ministre que obstaculitzava els interessos al Congo de les grans corporacions occidentals, sinó de l’assassinat de quatre presidents (per les mateixes raons que es va assassinar Patrice Lumumba) en un lapse de només vuit anys. Com una professional del periodisme pot ignorar una cosa de tant embalum? Però aquesta actualitat silenciada serà ja l’objecte de la segona part d’aquest article.