El dret internacional s’ha esfondrat essencialment amb el setge israelià recolzat pels Estats Units al poble palestí de Gaza, en resposta a l’atac de Hamàs contra les forces d’ocupació israelianes el 7 d’octubre. Els palestins no esperen misericòrdia dels israelians, quan han patit dècades de neteja ètnica israeliana de terres palestines i la seva substitució per colons israelians, tot això en violació del dret internacional i de diverses resolucions de l’ONU, inclosa, per descomptat, la Resolució 242 que exigia a Israel retirar-se de totes les terres de les quals es va apoderar a la guerra de 1967; una guerra que ara admeten que es va iniciar amb un pretext per apoderar-se d’aquestes terres i expulsar els palestins que hi vivien.

Israel ha gaudit d’impunitat per la seva agressió i ocupació de terres palestines durant dècades per part de les nacions que van ajudar a crear-lo i recolzar-lo després de la Primera i la Segona Guerra Mundial; Estats Units, Gran Bretanya i els seus aliats, que li van concedir impunitat per actuar al seu gust perquè Israel serveix als seus objectius al Pròxim Orient, actuant com a agent local de la nació que pretén ser la potència hegemònica mundial, els Estats Units.

Mentrestant, la Cort Penal Internacional no diu res sobre els crims que cometen els israelians contra els palestins a les terres ocupades i Gaza, tot i que té obert un expedient sobre Palestina-Israel des del 2019. La seva manca d’acció contrasta amb la ràpida emissió d’una ordre d’arrest contra el president Putin fa uns mesos, basada en cap investigació real.

No obstant, en el cas de Palestina, la fiscal de la CPI afirma que, tot i que la seva oficina ha descobert que Israel ha comès crims de guerra, fa temps que investiga les acusacions, molt de temps, ha dit, cosa que significa que no presentarà càrrecs contra Benjamin Netanyahu a curt termini, i és probable que ni tan sols els presenti. Resulta estrany que la fiscal no considerés necessari prendre’s el temps per investigar les estranyes acusacions procedents de Kíev contra Rússia, però no ho és tant quan ens adonem de qui controla la CPI: els Estats Units i la Unió Europea.

El doble raser, la hipocresia exhibida per Occident han quedat tan clarament definides que la setmana passada 842 membres del personal de la UE van escriure una carta oberta a Ursula Von Der Leyen atacant el seu suport a les accions israelianes a Gaza per soscavar completament la credibilitat de la UE en el món des que afirma, en contra de l’evidència, que Rússia està cometent crims de guerra a Ucraïna, i que Rússia ha d’aturar les operacions militars mentre recolza amb entusiasme els atacs d’Israel contra civils i infraestructures civils a Gaza i l’objectiu obertament declarat dels israelians de netejar ètnicament Gaza i exterminar la població si no poden, de fet, cometre genocidi.

La carta es va publicar a l’Irish Times el 20 d’octubre:

“Membres del personal de les institucions de la UE han escrit a la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, expressant la seva fúria per la seva postura davant del conflicte entre Israel i Hamàs, en una carta que acumula 842 signatures.

La carta, a la qual ha tingut accés The Irish Times, acusa la Comissió de donar ‘via lliure a l’acceleració i la legitimitat d’un crim de guerra a la Franja de Gaza’.

Comença condemnant l’atac de Hamàs contra Israel, abans de continuar: ‘Condemnem també enèrgicament la reacció desproporcionada del govern israelià contra 2,3 milions de civils palestins atrapats a la Franja de Gaza’.

‘Gairebé no reconeixem els valors de la UE en l’aparent indiferència demostrada els darrers dies per la nostra Institució cap a la massacre en curs de civils a la Franja de Gaza’, prossegueix.

La carta adverteix que la UE està ‘perdent tota credibilitat i la posició d’intermediari just, equitatiu i humanista’ i perjudicant les relacions internacionals, a més de posar en risc la seguretat del personal de la UE.”

Els mateixos redactors de la carta són igualment hipòcrites, és clar, ja que la UE, per a la qual treballen, ha estat còmplice dels crims del règim de Kíev i de l’OTAN comesos contra la població civil del Donbass i dels seus atacs terroristes contra els russos. Ara es troben davant d’un dilema de la pròpia collita. Revelen la por que el món s’adoni ara que Occident ha perdut l’argument moral que han utilitzat per justificar i dur a terme les seves guerres, i en particular la guerra d’Ucraïna contra Rússia.

El veto dels Estats Units i els seus aliats a diverses resolucions presentades pel Brasil, Rússia i altres nacions on es demanava el cessament dels atacs israelians contra la població civil de Gaza i que es permetés l’entrada a Gaza d’aliments, aigua, medicines i altres subministraments demostra una vegada més que el Consell de Seguretat és incapaç de funcionar per preservar la pau i la seguretat de la regió, com exigeix el Capítol VII de la Carta de l’ONU. L’estructura actual de les Nacions Unides permet a les principals potències actuar en el seu propi interès i, en aquest cas, permet als Estats Units proporcionar suport militar i financer a les accions d’Israel.

Israel ha deixat de banda tota legalitat en la seva guerra i tracta les lleis de la guerra i les lleis relatives als crims contra la humanitat amb obert menyspreu. El mateix dret internacional ha estat destrossat per Occident i es fa cas omís de la insistència de la Xina, Rússia, l’Iran i la resta del món, fora del control occidental, en què es respecti la Carta de les Nacions Unides, es recolzin els seus principis i s’actuï en conseqüència.

S’ha arribat a un punt en què els Estats Units i els seus aliats pretenen estar per damunt de la llei en tots els aspectes, i al seu lloc han adoptat certes normes tàcites que totes les nacions han d’obeir o hauran de complir. L’imperialisme s’ha desposseït del seu mantell de moralitat i “valors humanitaris” que ha fet servir per enganyar la gent perquè recolzi la seva agressió i les seves aspiracions colonials, i ara camina pel món obertament vestint l’armadura de la guerra i la conquesta.

Actuen obertament com si l’OTAN estigués per damunt de les Nacions Unides, i que les seves “regles”, és a dir, la regla del poder estatunidenc, és la llei. Les conseqüències d’aquesta mena de pensament són múltiples; significa imperialisme i colonialisme, racisme i brutalitat. Significa que els estatunidencs es consideren éssers superiors, per damunt dels altres pobles, o, com ha declarat recentment el Sr. Medvédev, es consideren virreis de Déu a la Terra, übermensch, com utilitzaven la paraula els nazis, superhomes, als quals la resta del món ha de témer i obeir. Les Nacions Unides són, pel que fa a ells, tan irrellevants ara com ho va ser la Societat de Nacions la dècada de 1930, que va conduir a la guerra mundial.

Fa només uns dies, el 28 d’octubre, la ministra de Defensa de la República Txeca, Jana Cernochova, va demanar que el seu país abandonés les Nacions Unides després del suport de l’Assemblea General a una resolució que demanava un alto el foc a Gaza. Va declarar:

“Només 14 països, entre ells el nostre, s’han aixecat contra l’atac terrorista sense precedents comès pels terroristes de Hamàs. Al meu entendre, la República Txeca no té res a esperar d’una organització que recolza terroristes i no respecta el dret bàsic a l’autodefensa. Sortim-ne.”

Els 14 països als que es refereix són els Estats Units, Àustria, Croàcia, República Txeca, Fiji, Guatemala, Hongria, Israel, Illes Marshall, Micronèsia, Papua Nova Guinea, Paraguai i Tonga, que van votar en contra de la resolució. 121 nacions més van recolzar la crida a l’alto el foc i 44 es van abstenir.

L’OTAN es va dividir. França, Espanya, Turquia, Bèlgica, Noruega, Portugal i Eslovènia van donar suport a la resolució, mentre que Gran Bretanya, Itàlia, Dinamarca, Finlàndia, Grècia, Països Baixos, Canadà, Bèlgica, Alemanya, Romania, Polònia, Eslovàquia, Lituània, Letònia, Estònia i Islàndia es van abstenir, cosa que significa que no s’hi van oposar, però tampoc la van recolzar, és a dir, van donar suport al dret internacional relatiu al tracte dels civils en relació amb les lleis de la guerra, no van recolzar l’ajuda a la terrible situació dels palestins a Gaza.

Que França recolzés la resolució reflecteix el desig de França de tornar a tenir influència a l’Orient Mitjà, encara que totes aquestes nacions tenen les seves raons particulars per donar suport o no a la resolució, però el fet és que el món està dividit en una qüestió que hom pensaria que uniria el món en suport d’un poble que s’enfronta a bombes de mil quilos, coets, projectils d’artilleria i gana.

Preval la política del poder. No el dret internacional. Es pot argumentar que la terrible manifestació de política de poder que estem presenciant deixa obsolet tot allò que s’havia aconseguit en termes de dret internacional al segle XX. Sovint, la política de poder s’emmascara, com s’ha dit abans, amb reivindicacions d’una moralitat superior o amb “preocupacions humanitàries”, i això és el que al·leguen ara els estatunidencs i els seus aliats en recolzar el setge de Gaza per part dels israelians, preocupació només pels israelians.

Permeten, i permeten perquè podrien aturar Israel si volguessin, que Gaza s’enfronti a la mateixa destrucció que els estatunidencs van fer ploure sobre Raqqa a Síria, una ciutat que van destruir totalment, Sirte a Líbia, el mateix a Mossul, Faluya, Donetsk, Alep, i podem seguir. La nació que va llançar bombes atòmiques sobre ciutats japoneses no té pietat ni preocupació pels civils, i mai no n’ha tingut, excepte quan la poden fer servir en benefici seu. Encoratgen els israelians en els seus crims, i ¿podem esperar que els israelians tractin adequadament els civils de Gaza quan recordem la seva història a Palestina i Líban, quan recordem Deir Yassin, i Shatila?

El col·lapse de l’estat de dret internacional al pantà de l’agressió imperialista i colonial que s’està duent a terme arreu del món s’evidencia encara més per les accions provocadores dels Estats Units al Mar del Sud de la Xina, arriscant una guerra amb La Xina, el desplegament de grups de portaavions a la regió de l’Orient Mitjà per amenaçar l’Iran, els atacs a Síria per part d’Israel, els atacs dels estatunidencs contra els grups de resistència que s’oposen a la invasió dels Estats Units de Síria per robar el seu petroli, la renovació del setge contra Cuba, el suport estatunidenc a un candidat feixista a l’Argentina, l’agitació a Sèrbia i la contínua agressió contra Rússia, com si deliberadament intentessin provocar una gran guerra, com si volguessin tenir una guerra amb el món sencer. És estrany que Rússia hagi fet recentment un exercici de guerra nuclear, que l’Iran hagi fet exercicis militars, la Xina, Corea del Nord?

Hi ha un futur en què prevalgui el dret internacional, en què les nacions es tractin amb respecte i tolerància, en què parlar substitueixi a disparar, en què les espases es converteixin en arades? No ho sé. La història de la humanitat és una història d’avenços i retrocessos, progrés i reacció, idees nobles i depravació. Les crides al diàleg amb els estatunidencs fetes per Rússia, la Xina i altres països es responen amb el soroll de sabres dels Estats Units, amb amenaces i ordres. Hi ha esperança? Bé, no és qüestió d’esperança, sinó de necessitat. La Carta de les Nacions Unides va sorgir de les cendres de la Segona Guerra Mundial. Dubto que en surti res de les cendres de la Tercera.

Christopher Black és advocat penalista internacional amb seu a Toronto. És conegut per una sèrie de casos destacats de crims de guerra i recentment ha publicat la seva novel·la Beneath the Clouds (Sota els núvols). Escriu assajos sobre dret internacional, política i esdeveniments mundials, especialment per a la revista en línia New Eastern Outlook.

Font: New Eastern Outlook

Fins on arribarà Israel a la Franja de Gaza? (France 24, 04.11.2023)