La comprensió que tot Occident ha tingut sempre cap a les inqualificables barbàries perpetrades a Hiroshima i Nagasaki revela clarament la gran farsa en què vivim. I la ràpida qualificació d’antiestatunidencs contra els qui la qüestionem em sembla tan sols un recurs fàcil per part d’aquells que, des del nostre bàndol, el d’”els bons”, es dediquen a denunciar gairebé exclusivament els crims d’”els dolents”. Com afirma Noam Chomsky: “La fama, la fortuna i el respecte esperen a tot aquell que s’encarregui de denunciar els crims dels enemics oficials; però els qui aborden la tasca infinitament més important de posar les seves pròpies societats davant d’un mirall no poden esperar el mateix tracte”. A més de les seves conegudes anàlisis sobre el control de la informació i sobre la fabricació de consensos al voltant de les qüestions que realment importen a l’Imperi (anàlisis conjunts amb Edward S. Herman en el cas del llibre Els guardians de la llibertat), podrien citar-se anàlisis semblants de molts altres autors. A títol d’exemple em referiria a les investigacions de David Edwards i David Cromwell, autors del llibre Els guardians del poder. El mite de la premsa progressista.

Sobre aquesta obra, Noam Chomsky va escriure: “L’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació, per completar els seus crucials buits i corregir la distorsió que creen, mai ha estat tan important. Aquest treball ha aconseguit convertir-se en un gran servei públic en abordar aquesta tasca amb energia, lucidesa i cura”. Els autors del llibre hi recullen gran quantitat d’entrevistes i correspondència mantinguda amb multitud de professionals dels mitjans, en les quals queda en evidència la seva distorsionada informació sobre l’Iraq, Afganistan, Kosovo, Haití, Timor Oriental o Amèrica Central. Com es pot llegir a la coberta posterior, “Les seves sorprenents i sovint indignants respostes revelen arrogància, una immensa falta de responsabilitat i un desmesurat servilisme envers el poder”.

D’altra banda, les anàlisis que solem fer la gent de la no violència tenen un enfocament eminentment pràctic. Té a veure amb el present i amb la recerca de solucions reals en un món en què és determinant la pretensió estatunidenca d’hegemonia mundial. No ens dediquem a elaborar saberuts estudis històrics ni a denunciar crims passats. És tot el contrari del que fa Mario Vargas Llosa en el seu llibre sobre el Congo Belga titulat El somni del celta: es dedica a denunciar els grans crims dels europeus en el llunyà passat (en l’època de Leopold II). No obstant això, la magnitud dels recents crims perpetrats allà mateix pels extremistes himas-tutsis de Rwanda, Uganda i Burundi és comparable a la d’aquells altres. I els padrins d’aquests assassins de masses no són altres que els propis companys de Mario Vargas Llosa, membres com ell mateix del Club Bilderberg i la Comissió Trilateral.

Encara que per fer sobre la situació actual del Congo el tipus d’anàlisi que va fer a El País Semanal el diumenge 11 de gener de 2009, val més que segueixi fent novel·la històrica. Tal anàlisi, realitzat amb motiu del seu viatge a aquell país al costat de Metges sense Fronteres, no és altra cosa que un engany creador de la suficient confusió com per desmotivar i desmobilitzar davant d’aquests grans crims a qualsevol persona sensible. Un engany que pretén que confonguem els símptomes (com les violacions sistemàtiques) amb les causes; que confonguem el caos generalitzat existent al Congo després de les repetides agressions per ell sofertes amb el pla del seu espoli sistemàtic a través de Rwanda i Uganda, pla que és el que ha provocat aquestes agressions i aquest caos.

Durant el genocidi ruandès del 1994 vaig denunciar amb totes les meves forces la massacre de membres de l’ètnia tutsi. El problema és que molts pretenien que durant les massacres posteriors d’hutus, massacres molt més grans que les sofertes pels tutsis, continuéssim denunciant les víctimes i no els botxins. No fer-ho així ens va donar molts problemes, però a herois com l’arquebisbe de Bukavu, el jesuïta monsenyor Christophe Munzihirwa, els va costar la vida. No obstant això, el silenciament de veus com la seva no silencia la veritat: fins i tot durant l’anomenat genocidi dels tutsis, el nombre de víctimes hutus va ser segurament més gran que el de tutsis, com van demostrar els investigadors estatunidencs Christian Davenport i Allan C. Stam.

No sóc antiestatunidenc, però al llarg de la meva vida ja he vist massa farses semblants a aquesta (totes elles facetes d’una única i descomunal farsa) com per seguir empassant-me tanta porqueria extremadament tòxica. Encara que Estats Units és molt més que aquesta elit perversa i criminal. En el meu viatge a New York el 1999, al qual em vaig referir en la segona part d’aquest article, em vaig trobar amb persones tan lúcides i valuoses com Ramsey Clark, attorney general (ministre de Justícia) durant la presidència de Lyndon B. Johnson i artífex de la Llei de Drets Civils dels negres. Ja llavors ens va alertar sobre el fet que les grans ONG anglosaxones pels drets humans eren finançades per col·laborar en projectes com el del control del Congo. Qüestió aquesta d’una tal gravetat que no pot ser tractada només de passada.

Llavors, què queda dempeus? –em qüestionen a vegades alguns amics. Ens queda el que és essencial. L’essencial segons els evangelis, la no violència o la teologia de l’alliberament: ens queden les víctimes. I en elles, el Déu omnipotent que se’ns manifesta en una total indefensió, suplicant el nostre lliurament i protecció. Sempre m’ha impressionat que en el dia 6 d’agost coincideixin tant aquell terrible atemptat terrorista nuclear que va arrasar Hiroshima i va marcar un punt d’inflexió en la història com la festa litúrgica que commemora un altre esdeveniment, totalment oposat a aquell però tan real com l’explosió de la Little Boy sobre el cel d’Hiroshima: la Transfiguració de Jesús.

Es tracta d’un esdeveniment de la tradició cristiana però que evoca aquell altre que en la tradició zen (una tradició del mateix Japó que va patir l’explosió de tan terrible artefacte) és anomenat quensho des de fa un mil·lenni i mig (des de l’arribada del patriarca budista Bodhidharma). És, segons els mestres zen, l’experiència de la naturalesa o energia essencial. Una energia que, manipulada de manera irreverent, es resisteix a tota la nostra tecnologia (com la misteriosa pedra que, en la genial pel·lícula de Stanley Kubrick 2001: una odissea de l’espai, apareix en els moments claus de l’evolució de l’espècie humana) i que fins i tot pot conduir-nos a la total destrucció nuclear. Una energia que, per contra, si la reconeixem i ens obrim a ella amb reverència, pot portar-nos a l’experiència de la llum inefable.

El fet és que des del 6 d’agost de 1945 s’està duent a terme una tremenda guerra global per l’hegemonia mundial. Hegemonia que ha de ser aconseguida mitjançant el control dels recursos i la riquesa del planeta, mitjançant una financiarització sense cap base en aquesta mateixa riquesa real però que proporciona una enorme liquiditat a una reduïda elit, o mitjançant les catastròfiques decisions que un “Estat profund” pren per tots nosaltres. I, mentrestant, a la ciutadania se la té ben entretinguda. Fins i tot a aquells que pretenem ocupar-nos d’alguna cosa que vagi més enllà del futbol i les olimpíades, se’ns entreté amb qüestions tan “decisives” com són la passivitat de Mariano Rajoy, la desaparició de l’escena pública per part de Pedro Sánchez o el desvergonyiment amb el que Albert Rivera acabarà fent possible el nou govern d’un PP enfangat fins al coll en la corrupció. Sí, Albert Rivera, aquell que, seguint de bon grat les directrius dels qui controlen la gran corrupció econòmica i financera que domina Occident, venia a posar fi a la corrupció política.