El llançament de les bombes atòmiques (batejades, en un repugnant ritual, com a Little Boy i Fat Man) els dies 6 i 9 d’agost de 1945 sobre Hiroshima i Nagasaki respectivament, va ser el primer acte de la Guerra Freda (guerra a la qual s’està tornant actualment, des que Rússia es va recuperant de la seva caiguda). Però, sobretot, va ser el primer acte estatunidenc per dur a terme el seu propòsit: imposar al món la seva hegemonia (propòsit que des de llavors mai ha abandonat). Podríem dir que en aquell moment, en què els Estats Units va cometre el que és inqualificable, va començar a torçar-se de nou la història humana. Una història que ja s’havia torçat tràgicament el dia en què Adolf Hitler va arribar al poder, però que per fi s’estava redreçant després d’una aterridora Segona Guerra Mundial en la qual milions de russos, nord-americans, europeus o australians van donar generosament la seva vida.

El llançament de les dues bombes no buscava la rendició d’un Japó que ja estava disposat a rendir-se. Buscava doblegar, en l’inici mateix d’un Nou Ordre Mundial, una Unió Soviètica que en aquells dies encara estava lluitat al mateix bàndol dels Aliats. En un discurs al Monument a Washington el 5 d’octubre de 1945, l’almirall Chester Nimitz, comandant en cap de les Forces Aliades durant la Segona Guerra Mundial, va declarar: “Els japonesos, de fet, havien demanat la pau abans que s’anunciés al món l’era atòmica amb la destrucció d’Hiroshima […]”. Per la seva banda, el general Leslie Groves, director del projecte de fabricació de la bomba atòmica, el Manhattan Project, es va lamentar: “Mai vaig pensar que Rússia fos el nostre enemic i que el projecte es va dur a terme sobre aquesta base”.

Un nucli dur que manejava al president Harry Truman, un veritable Estat ocult (que perviu fins al dia d’avui) que prenia (i segueix prenent) decisions militars tan greus com la del llançament de les bombes atòmiques sense tan sols consultar l’Alt Comandament militar, va decidir un horrorós crim que va tenir la població civil com a objectiu. Si això no és terrorisme, el pitjor dels terrorismes, el terrorisme d’Estat (nuclear, en aquest cas), com l’hauríem d’anomenar? L’ús pervers dels termes els fa no només inútils sinó un obstacle insalvable per intentar comunicar-nos. L’exdiplomàtic, analista polític i autor de setze llibres, amic de Daniel Ellsberg, Peter Dale Scott, anomena “l’Estat profund” a l’estructura secreta que des de la fi de la Segona Guerra Mundial dirigeix ​​la política exterior i la política de defensa estatunidenca més enllà de les aparences democràtiques. Julian Assange en diu “l’Estat de seguretat”.

En aquest Estat ocult hi va jugar llavors un paper fonamental el secretari de Guerra, Henry Stimson. Aquest personatge, comparable a perversió de l’actual candidata demòcrata Hillary Clinton (que ha acumulat també moltes greus responsabilitats criminals durant el seu mandat com a secretària d’Estat; un secretariat que, en el seu cas, més aviat podria ser considerat també de Guerra), va arribar a expressar al president Harry Truman la seva preocupació perquè, atès que la força aèria dels Estats Units havia devastat ia les principals ciutats japoneses, la bomba atòmica no fos capaç de “mostrar la seva força”. Així, sense fer cas la crida de diversos generals (que sol·licitaven que, en últim cas, fossin llançades en zones sense població civil), van ser triades com a objectiu dues ciutats que, per la seva escassa rellevància militar, encara no havien estat arrasades.

Ja en aquella època, l’important informe de Walter Brown (assistent del secretari d’Estat James Byrnes) va revelar que, en una reunió celebrada tres dies abans del llançament de la primera bomba, el president Harry Truman va reconèixer que el Japó ja buscava la pau. Havien estat interceptats diversos missatges de Noatake Sato, l’ambaixador japonès a Moscou. El secretari de l’Armada James V. Forrestal va resumir en el seu diari, el 15 de juliol de 1945, el contingut d’aquests missatges: “el moll del missatge final […] era que el Japó estava completament i totalment derrotat i [que] l’única cosa que podia fer era reconèixer ràpidament i definitivament tal fet.”

El juliol de 1945 el general Dwight D. Eisenhower, que el 1953 es convertiria en 34è president dels Estats Units, havia instat el president Harry Truman a no utilitzar la bomba atòmica. Però la bogeria del poder era (i segueix sent) incontrolable (avui l’anomenen l’eròtica del poder). Més tard el general es lamentaria: “Les possibilitats letals de la guerra atòmica en el futur són aterridores. El meu propi sentiment era que, en ser els primers a utilitzar-la, havíem adoptat un estàndard ètic comú als bàrbars de l’Alta Edat Mitjana. No em van ensenyar a fer la guerra d’aquesta manera, les guerres no es poden guanyar destruint dones i nens”. Aquesta no és, certament, l’”heroica” història que durant dècades ens han inoculat. I, el que en veritat més ens importa (l’ara) és que segueixen igual, amb uns mitjans cada vegada més poderosos al seu servei. Ara la bèstia negra és el president Vladímir Putin.

Cal un cinisme a prova de bomba nuclear perquè aquells que són els únics que han utilitzat la bomba atòmica (i ho han fet de manera totalment injustificada i criminal, si és que pot haver-hi alguna justificació possible per tal utilització), pretenguin liderar a més l’anomenada moratòria nuclear. Un cinisme que vaig poder comprovar personalment quan vaig viatjar l’any 1999 a Nova York i Washington. Portava una carta signada per gairebé una vintena de premis Nobel i també, unànimement, pel Parlament Europeu en la qual se sol·licitava al president Bill Clinton que posés fre al seu gendarme a l’Àfrica Central, Paul Kagame, en la carnisseria que seguia duent a terme al Congo. Paradoxalment, mentre aquesta carta no va ser considerada d’especial interès per diversos funcionaris de l’Administració estatunidenca i de l’ONU, així com pels mitjans de comunicació… aquests mateixos mitjans anunciaven llavors, cada dia a les seves primeres pàgines, que dos o tres premis Nobel acabaven de signar la crida estatunidenca a una moratòria nuclear.

Ara, en plena campanya per l’entronització de Hillary Clinton, la plataforma demòcrata del juliol passat, que ha estat considerada “la més progressista de les plataformes que hagi tingut el Partit Demòcrata”, ha declarat (entre altres “perles” neoliberals i imperialistes) que els Estats Units s’atribueixen el dret d’atacar militarment qualsevol país que intenti desenvolupar armament nuclear. No sóc en absolut un antiestatunidenc. Sóc ben conscient de moltes altres barbàries, com les terribles i massives purgues portades a terme per Ióssif Stalin. Però, com explicaré a la tercera part d’aquest article, als seguidors de la no violència el que ens interessa no és analitzar acadèmicament quins van ser els bons i els dolents de la història, sinó canviar el present (per això aquest article és ple de parèntesis que insisteixen en la similitud dels esdeveniments d’aquell passat recent amb el moment actual que viu la humanitat).

La doctrina de la no violència, basada en la força de la veritat, està estructurada en funció del canvi social i polític. Mahatma Gandhi o Martin Luther King tenien un tipus d’intel·ligència no només intuïtiva i emocional sinó eminentment pràctica. El que en veritat hauria d’interessar a tots és canviar, i sense més demora, un present que queda magistralment resumit per Noam Chomsky en el breu títol d’un dels seus més importants llibres: Hegemonia o supervivència. Es refereix a l’hegemonia estatunidenca, és clar. Prefereixo aclarir-ho per si algú encara no ha volgut assabentar-se’n. Es refereix a una pretensió hegemònica absolutament incompatible amb la supervivència de l’espècie humana.