Per fi s’ha aclarit. Sembla que, efectivament, segons l’Informe Chilcot, la invasió de l’Iraq va ser un “error”. Què hi farem, ningú és perfecte, ni els herois, ni fins i tot nosaltres “els bons”! I a més, a aquestes alçades, es tracta simplement ja d’un error del passat, d’un passat massa llunyà. Per què estar sempre remenant aquest tipus de coses! El 5 de desembre de 1998 va ser la secretària d’Estat de Bill Clinton, Madeleine Albright, la que va reconèixer que les polítiques estatunidenques de suport a les dictadures sud-americanes a la dècada dels setanta van ser “un terrible error”. A Barcelona, ​​davant desenes de càmeres de televisió i micròfons de ràdio, Adolfo Pérez Esquivel, amb un gest irònic, va respondre així a aquest reconeixement: “Jo no aconsegueixo recordar cap error. Només recordo que van elaborar un pla i el van aplicar a la perfecció, sense cap error”.

Podríem remuntar-nos dècades enrere per recordar un altre “error”, provocat, igual que la invasió de l’Iraq, per les “comprensibles” necessitats energètiques del nostre civilitzat i industrialitzat Occident: el cop d’estat a l’Iran de 1953 (l’Operació Ajax), dut a terme pel Regne Unit i Estats Units per derrocar el govern del primer ministre Mohammed Mosaddeg, democràticament elegit.  L’agost de 2013, la CIA va reconèixer haver comès aquell “error”. Un “error” que va provocar una “excessiva” i prolongada animadversió contra el Sha, el Regne Unit i els Estats Units per part dels iranians. Un “error” que va acabar convertint-se en l’arrel de la revolució iraniana, que segons ens han explicat fins al dia d’avui, ha estat (no se sap si encara ho segueix sent) el perillosíssim “eix del mal” del nostre món (juntament amb el ja “alliberat” Iraq).

O podríem recordar els “errors” del Vietnam que l’analista de la CIA i la Corporació Rand Daniel Ellsberg va treure a la llum en fer públics els anomenats Papers del Pentàgon. “Errors” tan premeditats com aquells als quals es refereix l’Informe Chilcot, justificats amb falsos esdeveniments i executats amb ple coneixement de causa. Però no siguem exagerats!: al cap i a la fi Estats Units només va llançar bombes convencionals (més que les llançades durant tota la Segona Guerra Mundial) i napalm (amb el qual va arrasar selves i poblats), però no va arribar a llançar les bombes atòmiques que el president Richard Nixon considerava (en les seves converses ara desclassificades amb Henry Kissinger) que potser havia arribat el moment de llançar.

Ja més a prop de l’”error” de la invasió de l’Iraq, caldria recordar el cas sobre el qual es va justificar la Primera Guerra del Golf: el de la filla de l’ambaixador de Kuwait a Washington que, sense haver abandonat Washington, l’octubre de 1990 es va fer passar per una infermera que treballava a Kuwait i va relatar entre sanglots al Congrés estatunidenc com els invasors iraquians van treure centenars de nadons prematurs de les seves incubadores i els van deixar morir a terra. Més tard, alts responsables de l’Administració estatunidenca van lamentar l’”error” d’haver-se cregut semblant farsa (fins i tot Amnistia Internacional va denunciar aquests inexistent crims). Paradoxal situació: van lamentar haver estat enganyats per una farsa que ells mateixos havien construït per tocar la fibra emocional d’una societat estatunidenca reticent a participar en aquella guerra!

Uns anys més tard, el 25 de març de 1998, en una visita llampec a Rwanda, Bill Clinton es lamentava d’un gran “error” comès durant els seus vuit anys de presidència: no actuar prou ràpid per aturar les matances iniciades en aquell país el 6 abril de 1994; no haver anomenat immediatament aquests crims pel seu veritable nom, genocidi. El “carisma” i el cinisme de Bill Clinton competeixen sens dubte amb els del seu col·lega Tony Blair (membres tots dos dels poderosos clubs dels grans financers-“filantrops” anglosaxons), un fidel assessor de Paul Kagame i generosament remunerat per ell.

Però la realitat va ser absolutament oposada: Bill Clinton va actuar de manera enèrgica en els àmbits diplomàtics i de tot tipus per tal que cap intervenció internacional entorpís l’avanç cap a Kigali del seu mercenari i gendarme regional Paul Kagame; no només no va fer cas de les crides del secretari general de l’ONU, Boutros Boutros Ghali, que insistia que només amb uns centenars de cascos blaus podrien ser detingudes les matances sinó que fins i tot va retirar la majoria dels pocs ja existents; va evitar una vegada i una altra la qualificació de genocidi per tal que la comunitat internacional no estigués legalment obligada a intervenir… I per imposar al món una veritat oficial cuinada als inframons de la “intel·ligència” i oposada totalment a la realitat, va ser fonamental, com no!, el suport de la premsa amiga.

Exactament igual que el que ha passat en el moment de la invasió a l’Iraq, quan la gran premsa es va posicionar, sense gairebé cap fissura, al costat del “gran líder” George W. Bush, el “gran líder” que el món necessitava en aquella hora històrica. Un “gran líder” al qual, fa tan sols un parell de dies, hem tornat a veure fent l’idiota: exaltat i eufòric, cantant i ballant, rialler i feliç… al funeral dels policies assassinats a Dallas! Podríem seguir amb molts altres “errors” però no hi ha espai per a això en un article d’opinió com aquest. Els “errors” més recents, com aquells amb els quals s’ha convertit a Líbia o Síria en territoris de caos i desolació, mereixerien cada un d’ells un article propi.

En resum, a mi tot aquests esdeveniments no em semblen errors passats aïllats sinó una cadena contínua de repugnants mentides i espantosos crims contra la pau, entrellaçats sense solució de continuïtat i que tenen un mateix nexe: un projecte de dominació i de control dels recursos del planeta, un projecte d’aniquilació de tots aquells règims (i fins i tot de les seves societats si cal) que no se sotmetin al nostre sistema financer-militar-mediàtic. Aniquilació, especialment, dels qui facin perillar tal hegemonia. No aconsegueixo veure-ho d’una altra manera. Però, ja se sap: no hi ha manera que alguns deixem de ser uns antisistema recalcitrants.

I donada la primacia indiscutible del que és  econòmic, caldria parlar també dels “errors” en el món de l’economia i les finances. “Errors” reconeguts a posteriori per alts càrrecs de les més importants institucions d’aquest àmbit. “Errors” que ens han empobrit a tots (i segueixen fent-ho) mentre uns pocs són cada dia més rics i poderosos. Tals “errors” haurien de ser enumerats com acabo de fer amb els bèl·lics, perquè estan absolutament i directament relacionats entre ells. I també perquè per a alguns (aquells a qui les guerres els resulten massa llunyanes) són les úniques qüestions que semblen afectar-los. Però de nou tal enumeració constituiria per si mateixa tot un article.

Estava en aquesta enumeració d’”errors” bèl·lics quan ha arribat la terrible notícia de l’atemptat a Niça. Notícia que, per anar acabant, recullo en aquest article, ja que també està estretament relacionada amb l’objecte sobre el que estic escrivint. De fet, una de les més importants conclusions de l’Informe Chilcot i de les més greus acusacions que en ell es fan a Tony Blair és que aquest havia estat advertit reiteradament que la invasió de l’Iraq podia desencadenar una major activitat terrorista. Avui és un dia més de dol (com gairebé cada dia a l’Iraq, Síria, el Congo, Rwanda…) per a la immensa majoria d’éssers humans.

Però per a altres serà un dia per festejar. A més dels terroristes que estiguin darrere de l’atemptat i d’aquells que comparteixin amb ells una ideologia criminal semblant, n’hi ha d’altres, aquí al nostre modèlic Occident, que s’estaran felicitant: els creadors i promotors de la doctrina del xoc de civilitzacions. Són ells els qui són al darrere del descerebrat George W. Bush, del solemne megalòman José María Aznar i de l’astut manipulador Tony Blair. Però aquesta qüestió, tan important per entendre la nostra sagnant actualitat plagada de guerres d’agressió i d’atemptats terroristes, quedarà per a un altre dia.