Ser “aliat” dels Estats Units no garanteix immunitat contra la ingerència econòmica, la subversió i el sabotatge, sinó tot el contrari
El ministre d’Afers Estrangers xinès, Wang Yi, va dir en una ocasió que la fórmula utilitzada per la Unió Europea per gestionar les seves relacions amb la Xina és “poc pràctica”, “és com conduir un cotxe fins a una cruïlla, mirar el semàfor i veure enceses les llums groga, verda i vermella alhora”. Jo diria més… A més de la confusió amb les indicacions del semàfor, el conductor –només per als xinesos– encara ha d’anar amb compte amb els claus, l’oli i els sots de la carretera, que poden provocar un accident o fer malbé el vehicle.
I qui provocaria aquests perills en el camí? Donada la desesperació dels actors implicats i el caràcter unidireccional de les accions… En conseqüència, el to exasperat i catastrofista que trobem a la premsa occidental, davant d’un to més triomfalista que seguia vigent fa sis mesos (potser fins i tot menys que això), ens diu tot el que necessitem saber. És increïble com es desboquen les emocions occidentals, passant d’un extrem a l’altre en períodes molt curts de temps. De la victòria segura a Ucraïna davant de Rússia, passem al pànic generalitzat, en què Sullivan, Biden, Borrell o Macron, que encara el setembre es banyaven a les bones aigües de Crimea, han passat ara a la certesa que les tropes russes no s’aturaran al Dniéper i potser ni tan sols al Danubi, el Rin o l’Elba.
Durant el 2023 tots vam assistir a la imparable successió de prediccions sobre la caiguda de l’economia xinesa –recordem que la russa ja estava “feta miques”– per ara entrar en pànic davant l’allau de productes d’alta qualitat i baix cost amb què el mandrós Occident no pot ni somiar competir. Està passant amb els automòbils, així com amb els semiconductors i la maquinària agrícola, i a poc a poc estem descobrint, pel to histèric de Janet Yellen i Blinken, que si alguna cosa està caient és l’hegemonia estatunidenca, les estratègies de contenció de la qual fins ara només han donat lloc a oponents encara més forts i capaços. Al capdavall, és el treball dur el que forma el caràcter. L’elit capitalista rendista d’Occident està massa acostumada als diners fàcils de les regalies per poder competir amb els qui mai no han abandonat la indústria, l’agricultura i les activitats veritablement productives.
El cas és que, al Washington Post, David Ignatius, un investigador vinculat al think thank més gran dels Estats Units, basat en treballs de la mateixa Rand Corporation, afirma que els analistes diuen que els Estats Units estan entrant en un declivi del qual poques potències s’han recuperat; també és la RAND la que ens proporciona un article titulat “U.S.- China rivalry in a new middle age” (La rivalitat entre els Estats Units i la Xina en una nova edat mitjana), assenyalant la necessitat que els responsables polítics desenvolupin una mentalitat neomedieval, és a dir, havent de fer la guerra sabent que “la gent” no la vol; Borrell diu que els Estats Units ja no són hegemònics i que la Xina ja s’ha convertit en superpotència, cosa que Brzezinski assegurava que no passaria; o les estadístiques sobre l’economia estatunidenca, que diuen que ha crescut només un 1,6% el primer trimestre del 2024, cosa que mostra una desacceleració respecte a les previsions. Un gran alentiment, tenint en compte el 2,7% previst per les xarxes de difusió estatunidenques, com l’FMI.
Curiosament, és de la pròpia RAND d’on provenen els millors consells. Al seu estudi “The Fates of Nations” (El destí de les nacions), se suggereixen dues reflexions que, pel seu contingut i actualitat, no tenen cap altre destí que el poder polític amb seu a Washington: 1. Quan les nacions es troben entre la victòria a la guerra o el col·lapse nacional (entre l’espasa i la paret, dic), la imposició punitiva i coercitiva de condicions no és un camí adequat per a l’èxit en les rivalitats; 2. L’ambició excessiva i l’abast estratègic sobredimensionat contribueixen a molts tipus de fracassos.
Aquestes reflexions són el retrat actual dels Estats Units: volent estendre’s per tot arreu, es comencen a obrir esquerdes al centre, perquè com més gran és la superfície, més prima és la cobertura; prendre posicions de força en totes les situacions –amenaçant tots els contendents amb sancions– fa que els implicats i els qui podrien ser objecte d’aquestes accions fugin i es tornin reticents. Si a això li sumem que, segons diverses fonts, l’equip d’assessors de Trump li ha proposat imposar sancions als països que vulguin reduir la seva dependència del dòlar, ja veiem que el 2024 serà un any terrible per a la moneda de reserva més gran món. Ara com ara, l’or mai ha estat més alt i gairebé 1/3 del petroli comercialitzat el 2023 ho va ser en monedes diferents del dòlar. Si jo fos president de qualsevol país, faria tot el possible per reduir la dependència fins que Trump assumeixi el càrrec, tenint en compte que les perspectives de reelecció de Biden no són les més entusiastes.
Davant aquesta realitat, què està fent Washington? No situar-se en aquest món multipolar emergent i no adoptar un enfocament cooperatiu i respectuós cap a d’altres Estats, preferint centrar-se en “una competició de grans superpotències”, en contra del que, per exemple, proposa el Carnegie Endowment for International Peace, en el seu informe “The United States Policy Challenge” (El repte polític dels Estats Units), l’administració encapçalada per Biden opera com si encara tingués tot el poder del seu costat i, en no tenir la força amb què normalment comptava, adopta la postura de sabotejar, pertorbar i causar inestabilitat en “l’ambient de negocis” dels seus propis “aliats”, quan aquests s’interposen entre la Xina i les necessitats de “seguretat nacional” dels Estats Units.
A Mèxic s’han proferit amenaces –ningú les ha confirmat– contra el govern de López Obrador si persisteix en la intenció de permetre la instal·lació de fàbriques de BYD perquè s’acullin a l’exempció d’aranzels aplicable al tractat de lliure comerç USMCA. Els mateixos Estats Units estan dient unilateralment que les regles acordades entre els tres països ja no s’apliquen a Mèxic, sense que Mèxic, suposadament part de l’acord, hi tingui res a dir. Si aquesta situació no és una prova de qui mana realment quan un país signa un “acord” amb els EUA…
Aquest procés de pertorbació, que té com a objectiu impossibilitar la instal·lació d’empreses xineses, es pren tan seriosament que fins i tot un país com Portugal podria quedar atrapat a la xarxa i veure la seva economia profundament afectada per la intervenció i la ingerència dels Estats Units.
Prenguem el cas de la petroliera GALP, una empresa privatitzada amb el 51% del capital en mans d'”inversors institucionals” estatunidencs. En primer lloc, vam veure la notícia que el vuitè pou petrolífer més gran del món, situat a l’Àfrica Oriental, més concretament davant de les costes de Namíbia, havia estat adjudicat “a Portugal”. Concretament, el pou petrolífer s’havia adjudicat, no “a Portugal”, sinó a GALP, hauria estat “a Portugal” si l’empresa seguís sent pública (només ho és el 8%). L’empresa està dirigida per una família oligarca portuguesa, el hòlding de la qual “Amorim Energia”, que posseeix el 35,8% del capital, té la seva seu als Països Baixos.
Cal dir que seria més exacte dir que, el 80% de l’exploració, del 8è pou de petroli més gran del món, es va adjudicar, no “a Portugal”, sinó “a Holanda”. I encara que la família Amorim dirigeix l’empresa, el capital està en mans d’una aclaparadora majoria de capital estatunidenc, anglès i canadenc (75,2% en total). Ja es veu qui mana realment.
Aquesta mateixa GALP, el programa de transició de la qual cap a energies i sectors sostenibles preveia un allunyament gradual dels combustibles fòssils, ha anunciat ara que ha abandonat la proposta d’instal·lar una refineria de liti al sud de Portugal. ¿GALP, una empresa privada amb ànim de lucre, abandona una activitat de refinat de liti, finançada en gran part per fons europeus i portuguesos i amb un mercat garantit?
No oblidem que l’objectiu últim seria, amb els diners dels contribuents, garantir l’entrada de GALP a un sector estratègic des del punt de vista de les indústries “sostenibles”, i amb rendibilitat garantida, ja que el liti s’exploraria també a Portugal , es refinaria a Portugal i s’instal·laria en bateries a Portugal. Un negoci extremadament lucratiu garantit i amb el desenvolupament d’importants coneixements pràctics. Això explica per què GALP va accedir al 8è pou més gran del món i per què ara ha vingut a dir que, després de tot, caldrà posposar els objectius de descarbonització. Què els importa a aquestes persones el “canvi climàtic”?
Per a Portugal, aquest projecte era fonamental, ja que tancaria el cicle de producció de vehicles elèctrics dins de les fronteres. Des de l’extracció de liti fins a la producció de cotxes elèctrics, tot es faria a Portugal. Tot i això, aquest ambiciós projecte tenia truc. Aquest projecte, un dels més importants a ser finançats pel Pla de Recuperació i Resiliència de la Unió Europea al país, es basava en la producció de bateries a través de la instal·lació d’una fàbrica d’una empresa xinesa anomenada CALB, que ja havia estat aprovada pel govern anterior, que curiosament va patir un cop judicial de “lawfare”, després del qual va ser triat un altre govern, suposadament amb idees diferents sobre aquest assumpte. Vegem en què difereixen.
Un cop més, caldrà escoltar el que va dir l’ambaixador dels Estats Units a Portugal sobre els negocis en els que Washington no veuria amb bons ulls l’entrada de la Xina. No veuria amb bons ulls és un eufemisme, com sabem. Liti, dades personals, ports i 5G.
És així com un petit país com Portugal ha quedat atrapat enmig d’una disputa tectònica entre superpotències, en què la potència encara hegemònica ha desenvolupat un procés de destrucció de “l’entorn empresarial” aplicable al seu competidor. Com sabem, la història no diu gaire dels qui sempre estan a la defensiva, i per això s’han tornat cada cop més tancats. Però aquesta és una altra història.
Aquest exemple conté tota la complexitat, fal·làcia i agressivitat de l’estratègia de “desacoblament”, que, quan Ursula von der Leyen la va traduir al “llenguatge de la UE”, es va convertir en “reducció del risc”. També mostra com, a la UE, són els Estats Units els qui porten la veu cantant i com estar ancorat a la Unió Europea, i a tot el que representa, és de fet un fre seriós al desenvolupament. Portugal, com Mèxic, com Alemanya, Espanya, França i tot Europa, veu com es tanquen, boicotegen i destrueixen projectes d’inversió que podrien mantenir Europa industrialitzada. Només perquè es projecten amb empreses xineses.
Potser ni així l’empresa xinesa CALB renunciï a la fàbrica a Portugal. Tanmateix, aquesta previsible ingerència estrangera no deixarà de disminuir les expectatives de rendibilitat futura de l’empresa i, sobretot, de frenar la seva competitivitat per aconseguir millors preus. Simptomàticament, aquest sabotatge continu a l’economia europea i a la dels “països aliats” es basa sobretot en tecnologies que els Estats Units volen dominar. En aquest context, també hem de tenir consciència que Volkswagen ha signat un acord amb la xinesa Xpeng, i que una fàbrica de la marca alemanya també es troba a Portugal. No podem evitar un tuf a la tradicional persecució estatunidenca de l’economia alemanya, que va patir un revés dur amb la destrucció i tancament del Nord Stream i el que en quedava. Tot torna a encaixar.
El que demostra aquest cas és que avui dia, a Occident, i especialment als territoris controlats d’alguna manera pels tentacles del poder monopolístic estatunidenc (el cas portuguès demostra la importància del caràcter públic d’empreses com GALP), es limiten a negocis que no puguin o no vulguin sabotejar o destruir.
Si els mateixos think thank i instituts de recerca suggereixen a l’elit política estatunidenca que el millor enfocament seria la cooperació, el respecte de la sobirania dels altres i, sobretot, no intentar arribar a tot arreu, no és per manca de coneixement informat que aquestes elits es comportin de forma tan salvatge. El seu objectiu és molt clar, i consisteix a crear un entorn tan insegur, imprevisible i erràtic per a les empreses xineses que abandonin el seu desig d’establir-se i comerciar amb Europa i Amèrica Llatina, sense que es pugui dir que han estat els mateixos Estats Units els qui han sabotejat el desenvolupament econòmic de països que diuen ser “aliats”.
Els mitjans utilitzats van des de canviar unilateralment les regles, les seves pròpies regles, promoure agendes com el “desacoblament” o la “reducció del risc”, o, si cal, i com demostra Nord Stream, destruir directament les infraestructures de suport, subvertir les democràcies organitzant cops judicials i revolucions de colors, amenaçar amb sancions i altres penalitzacions. En última instància, fins i tot es promou la guerra, com es va fer a Ucraïna i s’intenta ara a Taiwan.
I així tot el que hem dit abans, sobre mercats oberts que es tanquen quan s’està en desavantatge o s’obren quan hi ha garantia que només hi guanya la potència hegemònica; agendes climàtiques que són prioritàries però que aviat s’abandonen quan hi ha en joc els cicles d’acumulació definits; respecte a les sobiranies d’altres països que es protegeixen quan es tracta d’acostar-se als rivals i es desprotegeixen quan es tracta de defensar el domini estatunidenc.
En els termes en què es defineix la “seguretat nacional” dels Estats Units, la seva protecció creix al ritme de la destrucció de la sobirania, l’economia i la llibertat dels seus “aliats”. Ser “aliat” dels EUA no garanteix immunitat contra la ingerència econòmica, la subversió i el sabotatge, sinó tot el contrari. Garanteix que aquestes ingerències es duguin a terme més fàcilment, ja que no hi ha les defenses tradicionals que es deriven de la sobirania nacional. Ser amic dels Estats Units avui és assistir a la pròpia destrucció i romandre en silenci.
Amb amics així… Qui necessita enemics?
Font: Strategic Culture Foundation
Els Estats Units serien capaços de sacrificar Europa per la por que tenen a la Xina (Negocios TV, 10.04.2024)