L’equipament alemany visible a Kursk ha despertat vells fantasmes i ha consolidat la consciència de les intencions occidentals hostils cap a Rússia. Mai més és la resposta tàcita.

La propaganda de guerra i les fintes són tan velles com els turons. No hi ha res de nou. Però el que sí que és nou és que la guerra de la informació ja no és un complement d’objectius bèl·lics més amplis, sinó que s’ha convertit en un fi en si mateix.

Occident ha arribat a considerar que «posseir» la narrativa guanyadora –i presentar la de l’Altre com a maldestre, dissonant i extremista– és més important que enfrontar-se als fets sobre el terreny. Des d’aquest punt de vista, tenir la narrativa guanyadora és guanyar. La “victòria” virtual s’imposa a la realitat “real”.

Així, doncs, la guerra esdevé més aviat l’escenari per imposar l’alineació ideològica a través d’una àmplia aliança global i imposar-la a través de mitjans de comunicació obedients.

Aquest objectiu gaudeix de més prioritat que, per exemple, garantir una capacitat de fabricació suficient per sostenir els objectius militars. La creació d’una realitat imaginada ha primat sobre la configuració de la realitat sobre el terreny.

La qüestió és que aquest enfocament, que depèn de l’alineació de tota la societat (tant a l’interior com a l’exterior), crea falses realitats, falses expectatives, de les quals és gairebé impossible sortir (quan és necessari), precisament perquè l’alineació imposada ha ossificat el sentiment públic. La possibilitat que un Estat canviï de rumb a mesura que es desenvolupen els esdeveniments es redueix o es perd, i la lectura precisa dels fets sobre el terreny es desvia cap al que és políticament correcte i s’allunya de la realitat.

Tanmateix, l’efecte acumulatiu d’una narrativa virtual guanyadora comporta el risc de lliscar gradualment cap a una guerra real inadvertida.

Prenguem, per exemple, la incursió orquestrada i equipada per l’OTAN a la simbòlicament significativa regió de Kursk. En termes d’una “narrativa guanyadora”, el seu atractiu per a Occident és obvi: Ucraïna “porta la guerra a Rússia”.

Si les forces ucraïneses haguessin aconseguit capturar la central nuclear de Kursk, haurien tingut una important carta per negociar i podrien haver apartat les forces russes de la «Línia» ucraïnesa al Donbàs, que s’esfondra constantment.

I a sobre (en termes d’infoguerra), els mitjans de comunicació occidentals estaven preparats i alineats per mostrar el president Putin com a «congelat» per la incursió sorpresa, i «trontollant» amb l’ansietat que el públic rus es girés contra ell en la seva ira per la humiliació.

Bill Burns, cap de la CIA, va opinar que “Rússia no oferiria cap concessió sobre Ucraïna fins que l’excés de confiança de Putin es posés en dubte i Ucraïna pogués mostrar la seva força”. Altres funcionaris estatunidencs van afegir que la incursió a Kursk –en si mateixa– no portaria Rússia a la taula de negociacions; caldria basar-se en l’operació de Kursk amb altres operacions audaces (per sacsejar la sang freda de Moscou).

Per descomptat, l’objectiu general era mostrar Rússia com a fràgil i vulnerable, en línia amb la narrativa que, en qualsevol moment, Rússia es podria esquerdar i dispersar al vent, en fragments. Deixant Occident com a vencedor, és clar.

De fet, la incursió a Kursk ha estat una enorme aposta de l’OTAN: Ha suposat hipotecar les reserves militars i el blindatge d’Ucraïna, com a fitxes a la ruleta, apostant que un èxit efímer a Kursk traslladaria l’equilibri estratègic. L’aposta s’ha perdut i les fitxes s’han confiscat.

Dit sense embuts, aquest assumpte de Kursk exemplifica el problema d’Occident amb les «narratives guanyadores»: El seu defecte inherent és que es basen en l’emotivisme i eviten l’argumentació. Inevitablement, són simplistes. Simplement pretenen alimentar una alineació comuna de «tota la societat». És a dir, que a través dels mitjans de comunicació, les empreses, els organismes federals, les ONG i el sector de la seguretat, tothom hauria d’oposar-se a tots els «extremismes» que amenacen «la nostra democràcia».

Aquest objectiu, en si mateix, dicta que la narrativa sigui poc exigent i relativament poc polèmica: “La nostra democràcia, els nostres valors i el nostre consens”. La Convenció Nacional Demòcrata, per exemple, adopta l’«alegria» (repetida sense parar), «avançar» i «oposar-se a la raresa» com a declaracions clau. Són banals, però aquests mems adquireixen la seva energia i ímpetu no tant pel contingut com per la deliberada ambientació hollywoodiana que els confereix espectacularitat i glamur.

No és difícil veure com aquest esperit unidimensional pot haver contribuït a que els Estats Units i els seus aliats hagin malinterpretat l’impacte de l’aventura «audaç» de Kursk en els russos corrents.

Kursk» té història. El 1943, Alemanya va envair Rússia a Kursk per desviar l’atenció de les seves pròpies pèrdues, sent finalment derrotada a la Batalla de Kursk. El retorn de l’equip militar alemany als voltants de Kursk devia deixar a molts bocabadats; l’actual camp de batalla al voltant de la ciutat de Sudzha és precisament el lloc on, el 1943, els exèrcits soviètics 38è i 40è es van enroscar per a una contraofensiva contra el 4t Exèrcit alemany.

Al llarg dels segles, Rússia ha estat atacada diverses vegades pel seu vulnerable flanc occidental. I més recentment per Napoleó i Hitler. Com calia esperar, els russos són molt sensibles a aquesta sagnant història. Van pensar això Bill Burns i altres? ¿Es van imaginar que si l’OTAN envaïa Rússia, Putin se sentiria «desafiat» i que, amb una empenta més, es retiraria i acceptaria un resultat «congelat» a Ucraïna, amb l’entrada d’aquest país a l’OTAN? Potser sí.

En última instància, el missatge que van enviar els serveis occidentals va ser que Occident (l’OTAN) ve a apoderera-se de Rússia. Aquest és el significat de triar deliberadament Kursk. Llegint les runes del missatge de Bill Burns diu: prepara’t per a la guerra amb l’OTAN.

Perquè quedi clar, aquest gènere de «narrativa guanyadora» al voltant de Kursk no és un engany ni una finta. Els Acords de Minsk van ser exemples d’engany, però van ser enganys basats en una estratègia racional (és a dir, van ser històricament normals). Els enganys de Minsk pretenien guanyar temps a Occident per impulsar la militarització d’Ucraïna, abans d’atacar el Donbàs. L’engany va funcionar, però només al preu d’una ruptura de la confiança entre Rússia i Occident. Tot i això, els enganys de Minsk també van accelerar la fi de l’era de 200 anys d’occidentalització de Rússia.

Kursk, en canvi, és un «peix» diferent. Es basa en la noció d’excepcionalisme occidental. Occident es percep a si mateix com «el costat correcte de la història». Les “narratives guanyadores” afirmen essencialment –en format secular– la inevitabilitat de la Missió escatològica occidental de redempció i convergència global. En aquest nou context narratiu, els fets sobre el terreny es converteixen en mers irritants i no en realitats que s’hagin de tenir en compte.

Aquest és el seu taló d’Aquil·les.

Tot i això, la convenció del Congrés Nacional Demòcrata a Chicago va posar en relleu una altra preocupació:

Així com l’Occident hegemònic va sorgir de l’era de la Guerra Freda format i vigoritzat a través de l’oposició dialèctica al comunisme (a la mitologia occidental), així veiem avui, un (suposat) «extremisme» totalitzador (ja sigui de la manera MAGA; o de la varietat externa: Iran, Rússia, etc.), plantejat a Chicago en una oposició dialèctica hegeliana similar a l’antic capitalisme contra el comunisme; però en el cas d’avui, és “l’extremisme” en conflicte amb “La nostra Democràcia”.

La narrativa-tesi del Congrés Nacional Demòcrata de Chicago és en si mateixa una tautologia de diferenciació identitària que es presenta com a «unió» sota la bandera de la diversitat i en conflicte amb la «blancor» i «l’extremisme». L’extremisme es presenta clarament com el successor de l’antiga antítesi de la Guerra Freda: el comunisme.

La «rebotiga» de Chicago pot estar imaginant que una confrontació amb l’extremisme –en sentit ampli– tornarà a produir, com va passar a l’era posterior a la Guerra Freda, un rejoveniment estatunidenc. Això equival a dir que un conflicte amb l’Iran, Rússia i la Xina (de manera diferent) pot entrar a l’agenda. Els signes reveladors hi són (a més de la necessitat d’Occident d’un reajustament de la seva economia, que la guerra sol proporcionar).

L’estratagema de Kursk sens dubte ha semblat intel·ligent i audaç a Londres i Washington. Però amb quin resultat? No ha aconseguit ni l’objectiu de prendre la central nuclear de Kursk ni expulsar les tropes russes de la Línia de Contacte. S’eliminarà la presència ucraïnesa a l’óblast de Kursk.

El que sí que ha fet, però, és posar fi a totes les perspectives d’un eventual acord negociat a Ucraïna. La desconfiança envers els Estats Units a Rússia ara és absoluta. Això ha fet que Moscou estigui més decidit a fer l’operació especial. L’equipament alemany visible a Kursk ha despertat vells fantasmes i ha consolidat la consciència de les intencions occidentals hostils cap a Rússia. Mai més» és la resposta tàcita.

Font: Strategic Culture Foundation

Foto: Ofensiva ucraïnesa a Kursk (EPA-EFE, Ministeri de Defensa de Rússia)

Kursk ha canviat la guerra – Dmitry Polyanskiy, representant rus a l'ONU (SaneVox, 29.08.2024)