Israel comet un genocidi contra els palestins de barri a barri, d’hospital a hospital, d’escola a escola, de camp de refugiats a camp de refugiats, de “zona segura” a “zona segura”.
– Francesca Albanese, Relatora Especial de l’ONU Territoris Palestins,
10 d’agost del 2024
Caldria esperar que les organitzacions de drets humans entressin en acció durant un genocidi imminent o en desenvolupament, la violació definitiva dels drets humans. Potser les accions de les ONG de drets humans haurien de ser proporcionals al nivell dels crims que els concerneixen. Així, com més assassinats, tortures, empresonaments arbitraris, bombardejos…, etc., siguin manifestament evidents, més acció es podria esperar. Aleshores, quina és l’actuació d’algunes de les principals organitzacions de drets humans davant del genocidi de Gaza? A continuació analitzem els comunicats de premsa i les accions anunciades per Amnistia Internacional[1].
Se sinceraran?
El primer és el primer. Per avaluar la credibilitat de qualsevol organització, cal conèixer la seva relació amb Israel i els Estats Units, tots dos participants en el genocidi que s’està desenvolupant. En aquest sentit, Amnistia Internacional no ha aclarit mai la seva relació amb el govern israelià. Uri Blau, periodista d’investigació de Haaretz, va revelar recentment que Amnistia Internacional-Israel estava controlada i dirigida per agents israelians pagats pel Ministeri d’Afers Estrangers. S’immiscien en la informació sobre la situació als territoris ocupats, participaven en conferències i fins i tot van crear un institut de “drets humans” a la universitat de Tel Aviv. Va ser una bonica manera de cooptar la indústria dels drets humans. El director que dirigia AI-Israel va concedir fins i tot una entrevista en què presumia de les seves gestes.
I AI-Israel va tenir alguna cosa a veure amb l’edició d’algun informe d’Amnistia sobre la situació als territoris ocupats o les seves nombroses guerres a la regió? Alguns advocats palestins van declarar haver tingut trobades problemàtiques amb funcionaris d’AI-Israel, fins al punt de negar-se a tractar amb ells a partir de llavors. Cal imaginar perfectament que els funcionaris d’AI-Israel denunciïn els palestins que s’hi posen en contacte. Aleshores, fins a quin punt és ètic que Amnistia Internacional exposi a un perill imminent als palestins que es posen en contacte amb AI-Israel? Quan reconeixerà Amnistia Internacional aquesta bruta relació i s’assegurarà de mantenir la distància necessària amb el govern israelià en el futur?
El genocidi serà televisat
A continuació, cal establir si allò que presenciem equival a un genocidi. Craig Mokhiber, antic funcionari de l’ONU a l’Alt Comissionat per als Drets Humans, va dimitir perquè la seva agència no estava reaccionant davant la situació que s’estava desenvolupant a Gaza, i va declarar a la carta de dimissió: “això és un cas de genocidi de manual”. Nota: la carta es va presentar el 28 d’octubre del 2023. Mokhiber va afirmar que sol ser difícil determinar si s’està produint un genocidi perquè no es coneix la motivació dels principals dirigents militars i polítics[3].
En el context actual, no hi ha cap dubte sobre la motivació; només cal escoltar Netanyahu, Gallant, Ganz, Smotrich, Ben Gvir… I també la majoria dels parlamentaris – van fer declaracions genocides a la Knesset; competien entre ells per veure qui era més truculent.
La declaració de la Cort Internacional de Justícia (CIJ) sobre el cas presentat davant del tribunal per Sud-àfrica també suggereix que estem assistint a un genocidi; almenys la majoria dels jutges van instar Israel a actuar per prevenir un genocidi.
Gaza és una de les zones més densament poblades del món i, en particular, els camps de refugiats presenten una elevada densitat de població. L’exèrcit israelià està bombardejant aquests llocs amb enormes bombes llançades recentment per més de 500 avions de càrrega militars estatunidencs[4].
No hi ha dubte, fins i tot es pot presenciar el bombardeig en temps real a Al Jazeera. S’ordena als civils que evacuïn les zones només per ser bombardejats en llocs que havien estat putativament anomenats “zones segures”, hospitals, escoles, recintes de l’ONU, etc. Es va atacar els civils que fugien; es van destruir tots els forns; es van destruir centenars de pous; es van assolar desenes de granges de pollastres; es van aniquilar famílies senceres… Per tant, no és només el nivell d’assassinats, sinó també la destrucció d’infraestructures vitals el que està passant ara. L’armament és molt precís, per la qual cosa els objectius es van triar intencionadament; per tant, no es tracta de “danys col·laterals” sinó d’objectius intencionats i indiscriminats. Un principi del Dret Internacional Humanitari és que les accions han de ser proporcionades, però els militars i polítics israelians es delecten amb el caràcter desproporcionat de la destrucció; és la doctrina Dahiya aplicada a Gaza[5]. Aquesta doctrina fa referència a la violència desproporcionada perpetrada contra la població libanesa al barri de Dahiya, a Beirut, el 2006; el barri va ser arrasat íntegrament amb enormes bombes. Alastair Crooke, exdiplomàtic britànic, resumeix succintament la situació: “Gaza ja és un monument a la cruel inhumanitat i al patiment. Empitjorarà…”[6].
En aquestes circumstàncies, caldria esperar que totes les organitzacions de drets humans entressin en acció i exigissin accions judicials, resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU, peticions perquè funcionaris clau rendissin comptes per crims contra la humanitat, i que els Estats Units, Regne Unit, Alemanya… i altres països deixessin de permetre les accions genocides d’Israel.
Naturalesa de la cobertura
En revisar els comunicats de premsa d’AI, salten a la vista diverses coses: sorprèn l’escassetat de cobertura, la forma trillada i genèrica de les declaracions, la manca de voluntat per assenyalar la naturalesa d’alguns crims i la manca de voluntat per desacreditar part de la grollera propaganda israeliana destinada a deshumanitzar encara més els palestins i a justificar els crims d’Israel.
Des del 7 d’octubre del 2023, només hi ha hagut 60 comunicats de premsa, cap amb substància. Hom se sorprèn també que hi hagi una sèrie de comunicats de premsa sobre Israel/Territoris Palestins que no esmenten en absolut el genocidi en curs[8]. O el comentari forma part d’un debat sobre els drets humans en general.
Ahistòric
Gaza ha estat objecte de nombroses massacres, algunes de les quals ni tan sols apareixen als mitjans de comunicació occidentals. Hi va haver diversos dels atacs posteriors al 2006 (també coneguts com a operacions de “tallar la gespa”) als quals se sol fer referència pels noms de les operacions ensucrades israelianes. Després de cadascuna d’aquestes operacions, AI elaborava obedientment els seus informes trillats, però es mostrava més aviat circumspecta a l’hora de denunciar els crims israelians; i sempre que emetia una declaració sobre un crim concret, era immediatament contrarestada per referències a crims palestins.
Un bon punt de partida històric per avaluar les violacions actuals del dret internacional humanitari seria l’informe Goldstone (2008), que va documentar i establir greus crims israelians durant l'”Operació Plom Fos”[9]. Malauradament, sorprèn el caràcter ahistòric dels comunicats de premsa i informes d’AI. És com si la història comencés ahir, però aquesta és la naturalesa dels “informes basats en els drets”, en què pràcticament no es fa referència a la història. Quan a Amnistia li convé, ignora la història[10]. És que la valoració d’un delinqüent es veuria alterada pel fet que fos un delinqüent en sèrie? Si és així, a Amnistia Internacional li correspon posar èmfasi en el llarg historial de crims massius comesos per Israel contra la població palestina. Però reconèixer la llarga història de despossessió i brutalitat contra la població autòctona suggeriria que “nosaltres” hauríem de ser solidaris amb els palestins. Malauradament, Amnistia no està disposada a adoptar aquesta postura. S’estima més emetre els seus escatainejos i amonestar “ambdues parts” com si existís una equivalència moral entre la violència perpetrada per opressors i oprimits.
Fals equilibri
Amnistia vol semblar imparcial, i clama tant pels drets palestins com pels israelians. Així, AI publicarà un informe en què s’esbossen alguns dels crims israelians, però a continuació en publicarà un altre sobre els “crims de guerra palestins”. En general, segons AI, la majoria de les accions perpetrades pels palestins són crims de guerra ipso facto; no hi ha necessitat de més investigació o debat. Un exemple vergonyós és un article sobre els crims de guerra palestins publicat el 12 de juliol de 2024. Així, després de més de nou mesos de bombardejos, potser més de 186.000 morts[11], fam calculada, execucions sumàries i proves de maltractament rampant als presoners palestins… Amnistia va optar per exigir l’alliberament dels ostatges israelians! Segons Erika Guevara Rosas, “Directora Principal de Recerca, Incidència, Política i Campanyes” d’AI, la retenció d’ostatges civils israelians és un crim de guerra[12]. En aquest relat es perd l’explicació de per què es reté els ostatges: són l’únic mitjà per obtenir l’alliberament d’alguns dels milers de presos palestins. I fidel al seu estil, uns dies més tard AI va publicar un extens comunicat de premsa en què criticava el tracte brutal que dóna Israel als presoners. Elaborar informes crítics amb “ambdues parts” són intents de pretendre imparcialitat.
Amnistia ignora la resolució de l’AGNU de 1960 que reconeix el dret d’una població oprimida/colonitzada a defensar-se, cosa que inclou la lluita armada, i que Israel té l’obligació de protegir la població oprimida. La naturalesa de la violència suggereix que no és possible assumir una posició “neutral”. Per tant, la tendència d’Amnistia a amonestar “ambdues parts” és èticament sospitosa.
No contrarestar la propaganda israeliana
Una funció útil que podria exercir AI seria desacreditar la propaganda israeliana destinada a deshumanitzar els palestins per servir de pretext a la seva campanya genocida. L’endemà de la incursió palestina, la maquinària propagandística israeliana estava preparada per difondre històries sobre violacions, nadons cuinats en forns microones, assassinats brutals, etcètera. Amb tot, Amnistia no ha rebatut aquestes històries inventades; de fet, ha ajudat a propagar la narrativa israeliana. Per exemple, s’ha referit repetidament a l’atac del 7 d’octubre com a “horrible”, un terme utilitzat gairebé exclusivament per descriure accions palestines. No té en compte el fet que van ser els militars israelians els qui van matar més de la meitat dels civils israelians aquell dia[13].
No hi va haver nadons cuinats fins a la mort ni empalats en baionetes. Malauradament, fins i tot amb una pomposa “Unitat de Recerca de Proves”, Amnistia no sembla preocupar-se per separar els fets de la calúmnia odiosa. Si amb aquestes últimes es pretén deshumanitzar els palestins, desemmascarar aquesta propaganda contribuiria en certa mesura a humanitzar la víctima. Sembla que això no és competència d’Amnistia.
Al comunicat de premsa en què exigia l’alliberament dels ostatges israelians, Erika Guevara Rosas afirmava: “El brutal atac d’Israel contra Gaza que ha provocat la mort de més de 38.000 palestins”. Això és factualment correcte, però contextualment qüestionable. Guevara fa servir les xifres del Ministeri de Sanitat palestí, que es basen en la recuperació real de cadàvers; no inclou totes les víctimes sota la runa. L’estudi de The Lancet estima que al voltant del 8% de la població de Gaza ha mort, és a dir, uns 186.000 morts. A més, les morts atribuïbles a epidèmies, inanició, etc., tampoc apareixen a les estadístiques del Ministeri de Sanitat. L’Escola d’Higiene de Londres i la Universitat Johns Hopkins han intentat calcular aquesta taxa de mortalitat[14]. Les seves estimacions i la seva metodologia són complexes, i és millor llegir-les directament dels seus informes. Només cal dir que la taxa de mortalitat ha augmentat dràsticament.
Potser convindria una explicació més clara de les estadístiques disponibles.
Investiguem!
Hi ha molts atacs criminals diaris, però només en els especialment escandalosos AI se sent obligada a fer algun comentari. El descobriment d’enterraments massius a prop d’hospitals recentment envaïts per l’exèrcit israelià va suscitar alguns comentaris[15]. En lloc d’assenyalar amb el dit Israel i suggerir que s’han perpetrat greus crims, AI demana una “investigació independent”. Si els beats investigadors d’AI poguessin entrar en escena, es podria establir el que realment va passar. L’altra implicació de la petició d’investigació d’AI és que no valora la veu de les víctimes dels crims israelians. Així, doncs, no correspon als palestins denunciar el seu opressor, sinó que algun organisme “independent” s’ha de prendre el seu temps per determinar si es va cometre un delicte; uns anys després se n’elaborarà un informe. Mentrestant, tots els crims israelians són simples “presumptes” crims.
Hi ha un aspecte més problemàtic en la petició d’investigacions d’AI, és a dir, que està donant crèdit a les al·legacions exculpatòries israelianes i a les justificacions dels seus atacs. Així, el bombardeig de l’hospital Al-Shifa es va justificar amb l’espuri argument que hi havia un búnquer d’Al-Qassam als voltants. O bombardejar una localitat amb molts refugiats en tendes de campanya afirmant que alguns dels comandants de la resistència es trobaven a la zona. Donat l’historial de mentides israelianes sobre totes les matances que ha perpetrat, es podria pensar que Amnistia es mostraria més escèptica davant les afirmacions israelianes i que les qüestionaria rotundament. En comptes d’això, demana que s’investiguin. A més, quan està justificat matar més de 100 civils per matar dos combatents? És curiós que una organització de drets humans no rebutgi això de ple: no hi ha necessitat d’una investigació. Potser una analogia podria aclarir l’objecció. Imaginem que un violador justifiqués el seu delicte afirmant que la víctima portava roba provocativa. L’actuació d’Amnistia s’assembla a investigar si la roba de la víctima era realment sexi.
El 26 d’agost del 2024, AI va emetre un comunicat de premsa sobre dos dels bombardejos de camps de desplaçats en què van morir centenars de persones[16]. A priori, es diria que és un informe benvingut, però crida l’atenció que aquests incidents “han de ser investigats com a crims de guerra”. Amnistia va revisar fins i tot les declaracions dels militars israelians per justificar els bombardejos. I per afegir un element còmic, Amnistia va enviar una nota a “funcionaris del Ministeri de Justícia”, és a dir, a Hamàs, per determinar si els seus combatents es refugiaven als llocs bombardejats. En altres paraules, pregunta als palestins si els bombardejos israelians estaven justificats! I per rematar-ho, Amnistia va regurgitar la seva acusació que les accions palestines, per exemple, la presa d’ostatges, equivalien a clars crims de guerra. D’una banda, AI demana que s’investiguin les accions israelianes, però per als palestins l’acusació és clara: es tracta de crims de guerra.
Amnistia afirma útilment que utilitzar civils com a escuts humans està “prohibit pel dret internacional”. Suggerint que si algun combatent es barreja amb la població civil, això equival a un crim. Els combatents palestins tenen poques opcions sobre on poden operar, atès que la població es veu constantment obligada a desplaçar-se, els combatents inclosos. Però hi ha una diferència entre la proximitat dels combatents als civils i la pràctica israeliana de col·locar civils palestins sobre vehicles militars o obligar-los a entrar a les cases abans que els soldats israelians. La diferència rau en la coacció i en el fet que els combatents estan enmig de la seva pròpia gent. Així doncs, al comunicat de premsa, Amnistia assenyala amb el dit que els combatents es troben al costat de civils. Tot i això, Amnistia encara no ha emès cap de les seves missives sobre els civils als quals les forces militars israelianes obliguen a actuar com a escuts humans. Esperem un altre comunicat de premsa.
Els arbres no deixen veure el bosc
Els crims perpetrats contra els palestins, és a dir, genocidi, crims contra la humanitat, etc., s’han de descriure com a crims de masses, referits a la població en general. Tot i això, la tècnica preferida d’Amnistia per evitar esmentar els crims massius és aturar-se en històries individuals excloent la totalitat dels crims. El 19 d’agost del 2024, Amnistia va emetre un comunicat de premsa sobre l’incompliment del Tractat sobre el Comerç d’Armes. Així: “Amnistia Internacional fa molt de temps que demana un embargament total d’armes tant a Israel com als grups armats palestins a causa de les greus violacions del dret internacional dels drets humans i del dret internacional humanitari, inclosos els crims de guerra…” . Fidel al seu estil, Amnistia parla d’un embargament per a “ambdues parts”, com si hi hagués centenars d’avions militars de càrrega lliurant armes als palestins. Però en lloc d’esmentar el tonatge total de bombes llançades sobre Gaza, proporciona dos exemples[17]:
Amnistia ha documentat l’ús d’armes de fabricació estatunidenca en una sèrie d’atacs aeris il·legals, incloses les Municions d’Atac Directe Conjunt (JDAM, per les sigles en anglès) de fabricació estatunidenca en dos mortífers atacs aeris il·legals contra habitatges a la Franja de Gaza ocupada, en què van morir 43 civils –19 nens, 14 dones i 10 homes– els dies 10 i 22 d’octubre del 2023.
Una bomba GBU-39 de petit diàmetre, fabricada als Estats Units per Boeing, es va utilitzar en un atac israelià el gener del 2024 que va tocar un habitatge familiar a la zona de Tal al-Sultan de Rafah, matant 18 civils, entre ells 10 nens, quatre homes i quatre dones.
Segons Euromed Human Rights “Israel va llançar 70.000 tones de bombes sobre la Franja de Gaza des de l’octubre passat, superant els bombardejos de la Segona Guerra Mundial a Dresden, Hamburg i Londres junts”[18].
Potser proporcionar aquestes estadístiques seria més eficaç.
De la mateixa manera, el 18 de juliol de 2024, AI va publicar un informe força extens sobre les condicions a les presons[19]. Cal reconèixer que el comunicat de premsa era millor que la majoria de la producció d’AI, però altre cop, després d’una esmentada menció del nombre total de casos, posa l’accent en uns quants exemples de les condicions dels presos. S’atura en uns quants elements excloent la condició d’injustícia massiva.
Llarga llista de negligències
Des del 7 d’octubre del 2023, hi ha hagut molts incidents que no han suscitat ni un sol comentari d’Amnistia Internacional. Vet aquí alguns d’ells:
– Israel va bombardejar palestins que s’esperaven per obtenir aliments d’un camió de repartiment d’ajuda humanitària; va haver-hi uns 210 morts.
– Bombardeigs triples. Els israelians bombardegen una zona matant civils, i després els que acudeixen a rescatar-los, i els que intenten rescatar els rescatadors.
– Al Jazeera va mostrar un vídeo d’avions llançant subministraments a Gaza. Pocs minuts després, els israelians van bombardejar els llocs on van aterrar els paracaigudes.
– Diversos centenars de membres del personal mèdic i de rescat d’emergència han mort; més de 170 periodistes, i en alguns casos les famílies dels periodistes també han estat assassinades.
– Destrucció d’universitats, escoles i hospitals. Els mateixos soldats israelians van publicar vídeos de soldats alegrant-se quan es volaven hospitals i universitats.
– Hi ha una greu escassetat d’aigua potable per a la majoria dels habitants de Gaza. La qualitat i la quantitat de l’aigua disponible a Gaza ja era un greu problema abans de l’octubre del 2023. Les aigües subterrànies tenien filtracions salines, per la qual cosa el nivell de sodi superava els límits de seguretat. Amb la destrucció dels pous i la inoperativitat de les plantes dessalinitzadores, l’accés a l’aigua potable ha esdevingut un greu problema. A més, els militars israelians estan inundant els túnels amb aigua de mar, contaminant encara més les aigües subterrànies.
– L’exèrcit israelià va declarar “zona segura” un gran abocador d’escombraries.
– L’exèrcit israelià va obligar a reubicar la població del nord al sud, i més tard del sud al nord. I, per descomptat, mentrestant es van destruir més cases. No hi ha llocs on els civils puguin es escapar per posar-se fora de perill.
– Les condicions dels presos reclosos en presons israelianes són espantoses: brutalitat, abandonament, escàs accés a aliments i aigua. Al Jazeera va presentar el cas de Moazez Abayat[20], un home que va patir tortura, tracte brutal i escàs accés a menjar i aigua. Estava clar que Abayat havia perdut el cap a la presó, i per descomptat no és un cas aïllat. A l’agost, uns soldats van sodomitzar uns presos… i la revista +972 va publicar un article sobre les condicions d’una presó militar amb una afirmació estremidora: “La situació allà [centre de detenció de Sde Teiman] és més horrible que tot allò que hem sentit sobre Abu Ghraib i Guantánamo”.
– Els assassinats d’Hanníbal, és a dir, militars israelians van matar israelians per evitar que fossin presos com a ostatges. Haaretz va informar que més de la meitat dels civils israelians morts el 7 d’octubre van ser assassinats pels militars.
– Els propagandistes israelians estaven disposats a fer acusacions de violacions i assassinats generalitzats de nens. La majoria de les afirmacions eren falses.
– El gran lladrocini i robatori de terres palestines a Cisjordània continua, i en el procés han mort centenars de persones.
– Els drons israelians emeten enregistraments de nens en perill per incitar la gent a investigar i, en conseqüència, matar-los.
– L’endemà de les sentències dels tribunals internacionals (CIJ o CPI), els israelians van emprendre bombardejos massius i altres accions destructives. És el seu mitjà d’enviar un missatge “FU”. La vigília del viatge de Netanyahu als Estats Units, l’exèrcit israelià va bombardejar un camp de refugiats matant desenes de persones. El dia que Netanyahu es dirigia al Congrés dels Estats Units, més de 100 palestins van ser assassinats: Israel pot fer el que vulgui, i té el suport dels EUA.
– La vigília de les negociacions, Israel perpetra crims massius especialment greus. A principis d’agost, els Estats Units van anunciar “negociacions”, però amb escàs interès israelià. El 10 d’agost, Israel va bombardejar una escola matant més de 100 persones. A més, els israelians van assassinar dos dels negociadors palestins. Qui voldrà ara negociar amb Israel?
– La manca de medicaments està provocant la mort segura dels malalts crònics. La guerra perllongada és una sentència de mort per a diabètics, malalts renals, víctimes del càncer.
Impotència i inutilitat
Amnistia emet alguns comunicats de premsa i potser un informe després, però no hi ha cap acció significativa. Fins ara, Amnistia ha organitzat una petició d’alto el foc. Hom pot omplir el formulari de la petició amb bajanades i prémer el botó tantes vegades com vulgui, i quedarà registrat en aquest absurd exercici[21]. Les ànimes liberals quedaran apaivagades.
Hi ha hagut tres casos en què AI va instar els seus membres a escriure cartes molt educades a funcionaris israelians. Així doncs, actualment s’estan produint crims massius, i aquestes “accions urgents” es limiten a pregar per la sort de tres individus. Totes les cartes de mostra comencen per “Estimat General…”; així és com a Amnistia li agrada que els seus membres es dirigeixin als fastigosos genocides. Aquestes campanyes de tramesa de cartes són un mitjà per aconseguir que joves activistes idealistes participin en “accions” que no tenen pràcticament cap conseqüència.
Cada any Amnistia afirma tenir més membres, milions. Apel·lar a aquesta base de membres per fer alguna cosa significativa podria ser possiblement més eficaç. Els grups de la societat civil palestina fa molt de temps que clamen pel BDS (boicot, desinversió i sancions). Per què AI no pot instar els seus membres a boicotejar els productes israelians? La resposta és evident: els megadonants (per exemple, Harvey Weinstein, el famós depredador sexual de Hollywood i animador d’Israel; la Fundació Sackler) que financen les activitats d’Amnistia es rebel·larien[22].
Doble tracte manifest
Amnistia ha publicat diversos comunicats de premsa defensant la intervenció a Síria, fins i tot utilitzant mems de l’holocaust (“mai més”) per emfasitzar el seu punt de vista. Fins i tot va fer una melodramàtica producció multimèdia sobre els “horrors” d’una coneguda presó[23]. Quan es tracta d’Israel, Amnistia no demana la intervenció; per descomptat, no fa referència als mems de l’holocaust, ja que el “mai més” sembla no aplicar-se als palestins. Amnistia tampoc produeix vídeos melodramàtics sobre les presons israelianes més tristament cèlebres, on es tortura, maltracta i assassina els reclusos.
Pel que fa a la situació a Veneçuela, Amnistia exigeix ”accions urgents del fiscal de la CPI”[24]. Quan es tracta d’Israel no demana als tribunals internacionals que processin Israel per crims de guerra o pitjor. Segons Donatella Rovera, investigadora principal d’AI, Amnistia no fa aquestes crides[25]. S’hi aplica una altra norma.
El 21 de maig del 2024, Amnistia va emetre un comunicat de premsa en què instava la CPI a emetre ordres de detenció contra Netanyahu, Gallant i tres líders de la resistència palestina. El que Agnes Callamard, secretària general d’AI, no explica és el fet que, mentre que es va emetre una ordre de detenció contra Putin, quan es tracta de Netanyahu el fiscal es limita a sol·licitar al tribunal que estudiï la possibilitat d’emetre una ordre. Davant l’enrenou i les amenaces dels polítics estatunidencs, la CPI va abandonar discretament l’assumpte, per la qual cosa actualment no hi ha ordres de detenció contra Netanyahu i Gallant. Hi ha escasses proves que la CPI tingui una columna vertebral moral. Tot i això, les declaracions de la CPI permeten a Amnistia posar movent el dit contra “ambdues parts”.
El 2 de setembre de 2024, Amnistia va exigir a Mongòlia que detingués el president Putin, i ho va fer en un to força feridor[26]. I encara que la CPI ja no pretén processar Netanyahu, això no impedeix que altres organitzacions demanin als governs que acullen Netanyahu la seva detenció. Per desgràcia, Amnistia no va enviar una petició similar als Estats Units. Potser una crida d’aquest tipus hauria entelat la reputació de Netanyahu durant la seva recent intervenció davant del Congrés estatunidenc.
La vigília de la Guerra del Golf contra l’Iraq, Amnistia va elaborar un informe sobre el suposat cas de soldats iraquians que “llençaven nadons de les incubadores”. El president Bush va aparèixer a la televisió mostrant aquest informe i utilitzant-lo com a justificació per a la guerra. Després de destapar-se la mentida, Amnistia no va emetre cap disculpa ni explicació. Però ara ens enfrontem a una situació real a Gaza, on l’exèrcit israelià va ordenar l’evacuació de l’hospital més gran de Gaza i, en conseqüència, desenes de nadons van haver de ser trets de les incubadores o altres equips. El metge que atenia els nens va assenyalar que la majoria moriria. Es diria que això proporcionaria material emotiu per fer campanya per obtenir un alto el foc; la difícil situació dels nadons podria ressonar a les ànimes liberals occidentals. Per desgràcia, Amnistia va guardar silenci en aquest cas.
I hi ha punts cecs
Hom ha de meravellar-se davant la llarga llista de comunicats de premsa i informes que Amnistia produeix regularment. Cap racó del planeta no està exempt d’un comentari o una reprimenda d’Amnistia. Des de comentaris sobre els drets dels transsexuals a Mongòlia, els drets dels treballadors del sexe, el canvi climàtic, els drets dels migrants i la discriminació, etc. I moltes de les seves missives assenyalen amb el dit l’Estat infractor amb títols com “… ha de fer això”. Amnistia agita sovint la seva vareta màgica dels drets humans. D’alguna manera creuen que tenen l’estatus d’una organització semblant a l’ONU per pontificar sobre qualsevol tema arreu del món.
Però hom troba punts cecs a la xarxa d’AI. Hi ha molt pocs comunicats de premsa amonestant el comportament atroç dels Estats Units, el Regne Unit o Israel. Quan s’esmenten les accions ofensives, s’utilitzen termes com a “presumptes” i, per descomptat, no es demana la creació d’un tribunal perquè els criminals rendeixin comptes. La guerra d’Ucraïna ha suscitat pocs comentaris crítics, tret dels retrets a Rússia; no s’esmenta el paper dels Estats Units com a causant i avivador de la guerra. En general, la posició d’AI en aquestes qüestions coincideix amb la política dels Estats Units, el Regne Unit i Israel. No es critica, ni tan sols s’esmenta, l’afició dels Estats Units a les guerres eternes, a emprendre accions violentes a molts llocs del món. Tot això sembla que està bé segons els criteris d’Amnistia.
El Consell de Seguretat de les Nacions Unides s’ha convertit en una broma en què els Estats Units i els seus acòlits menteixen descaradament i fan gala d’una hipocresia i un cinisme monumentals. Qualsevol resolució rellevant que aporti un mínim de justícia és vetada rutinàriament. Això és clarament evident pel que fa a les crides a un alto el foc a Gaza, les resolucions de les quals són vetades. El 21 de desembre de 2023, els Estats Units van presentar una resolució de “compromís” relativa a un alto el foc i ajuda humanitària. El més curiós és que aquell mateix dia els diplomàtics van reconèixer que Israel no estaria vinculat per la resolució: no era més que un exercici d’hipocresia a dojo. Tot i això, l’endemà, Agnes Callamard, secretària general d’AI, va declarar que: “Es tracta d’una resolució molt necessària…”[27]. A favor seu, també va declarar: “És vergonyós que els Estats Units hagin estat capaços de donar allargs i utilitzar l’amenaça del seu poder de veto per obligar el Consell de Seguretat de l’ONU a afeblir una crida molt necessària perquè totes les parts posin fi immediatament als atacs”.
No hi ha resposta
Un paper important que podria exercir qualsevol organització seria enfrontar-se als partidaris locals dels règims implicats en crims massius. Hi ha casos notoris:
– Nikki Haley, la fracassada candidata presidencial, va anar a Israel a expressar el seu suport fins al punt d’escriure “mateu-los tots” en un projectil d’artilleria israeliana.
– A la Convenció Nacional Demòcrata d’agost de 2024 els assistents van ser actius animadors de les accions israelianes.
– El Congrés estatunidenc va donar la benvinguda a Netanyahu i li va dedicar 57 ovacions.
Potser aquestes declaracions i accions escandaloses suscitarien comentaris crítics. No és només una afirmació genèrica i trillada sobre el que està passant “allà”, sinó que també cal qüestionar els facilitadors locals dels crims massius. Per desgràcia, Amnistia prefereix confraternitzar amb els polítics estatunidencs abans que enfrontar-s’hi.
El malson de les ONG de drets humans
A Europa diversos governs i ONG concedeixen beques perquè els estudiants s’especialitzin en Drets Humans. Els cursos s’imparteixen a diversos països, i centenars d’estudiants acudeixen cada any a centres de drets humans. Els italians poden estudiar un any a Finlàndia… I ens trobem amb la situació grotesca d’estudiants holandesos que estudien drets humans a Israel; és una mica com anar a estudiar drets dels animals a un escorxador. Tot això per cortesia de la generositat de la UE. Els graduats després treballen per a centenars d’ONG o agències governamentals. Cadascú agitarà llavors la seva vareta dels drets humans sobre un tema que pugui estar de moda, invariablement els drets dels homosexuals/trans, els drets reproductius de les dones, els drets dels treballadors del sexe, etc. Per alimentar encara més la indústria dels drets humans hi ha el fastuós finançament obtingut de diversos fons de loteria: gran part dels beneficis d’aquestes institucions es desemborsen a les ONG. La indústria dels drets humans experimenta un creixement subvencionat. Així, cada ONG amb la seva pròpia agenda recargolada rep fons directament o indirecta. Els directors d’algunes ONG cobren sous de sis xifres, una de les preferides dels polítics que cerquen una sinecura[28].
Als Països Baixos, on aquest procés fa dècades que està en marxa, el lobby dels drets humans ha crescut com l’escuma i ara manifesta una dinàmica disfuncional, és a dir, les ONG interposen incessants demandes contra el govern lligant-lo als tribunals.
Les ONG que defensen els drets humans dels palestins poden participar en aquest cavallets? Ni parlar-ne.
Els drets humans són per als ocells
Davant els crims massius, el que cal és justícia, i no un dels seus succedanis bastards, castrats, mal·leables i ineficaços. Si es vol justícia, cal parlar en termes de justícia i evitar el galimaties dels drets humans. Aquest és especialment el cas quan els drets humans han estat cínicament explotats i convertits en armes pels Estats Units i el Regne Unit[29]. Un marc que es pot utilitzar per justificar guerres, les anomenades intervencions humanitàries, no pot ser un marc que faci avançar la justícia o motivi la gent a actuar contra els crims massius. Els criminals reaccionen en conseqüència, és a dir, no els molesta que se’ls anomeni transgressors dels drets humans, però poden témer que se’ls acusi de crims massius.
Es treu la màscara
Les guerres actuals a Gaza, Ucraïna, etc., i les reaccions que les envolten han arrencat la màscara de l’imperi estatunidenc revelant la seva hipocresia, cinisme i sadisme. Molts dels “valors” tan estimats pels neoliberals han demostrat ser una farsa. La “democràcia”, el “dret internacional”, la “llibertat d’expressió”, …. i, és clar, els “drets humans” han caigut dels seus pedestals. Els danys col·laterals del col·lapse també han afectat les Nacions Unides, la CPI, la CIJ i la indústria dels drets humans, perquè també s’ha demostrat que són ineficaços i estan compromesos. S’ha demostrat que Amnistia Internacional és una organització conflictiva impregnada d’hipocresia. És una eina utilitzada pels governs del Regne Unit i els Estats Units per convertir els “drets humans” en una arma que s’adapti a les seves pròpies finalitats: la justificació de les guerres i la demonització dels “règims”, és a dir, els governs que no agraden a l’imperi. En el passat ha estat un conducte per a la propaganda a favor de la guerra, i fins i tot per demanar suposades intervencions militars humanitàries.
El que cal són veus crítiques que destaquin les matances diàries, que demanin que els criminals i els seus còmplices rendeixin comptes i que demanin un mínim de justícia. Demanar un alto el foc és el mínim. Malauradament, la majoria de les ONG de drets humans ni tan sols compleixen aquesta tasca. Quan Amnistia Internacional es postula sobre tot tipus de drets humans de moda arreu del món, però després no cobreix el genocidi ni passa a l’acció efectiva, llavors que calli del tot.
Una cosa és certa: Amnistia Internacional no forma part de la solució, és part del problema.
Notes
[1] Es tracta d’una anàlisi dels comunicats de premsa i informes d’Amnistia. Podeu consultar aquí:
https://www.amnesty.org/en/latest/. La posició d’Amnistia també està disponible a Twitter, però no es tracta aquí. Els comunicats de premsa i informes d’altres organitzacions de drets humans són molt semblants i mostren el mateix biaix.
[2] Uri Blau, “Documents revelen com Israel va fer de la branca local d’Amnistia una tapadora del Ministeri d’Afers Estrangers els anys 70”.
El govern israelià va finançar l’establiment i l’activitat de la branca d’Amnistia Internacional a Israel els anys seixanta i setanta. Documents oficials revelen que el president de l’organització estava en contacte permanent amb el Ministeri d’Exteriors i en rebia instruccions; Haaretz, 18 de març del 2017.
https://www.aljazeera.com/opinions/2017/3/22/israels-human-rights-spies-manipulating-the-discourse
Neve Gordon i Nicola Perugini, “Els espies israelians dels drets humans”: Manipulant el discurs.
Revelacions sobre la infiltració d’Israel a les ONG la dècada de 1970 van commocionar molta gent, però els “espies” de drets humans segueixen allà fora, 22 de març de 2017.
[3] Craig Mokhiber (director de l’Oficina de Nova York de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans), La carta de dimissió.
https://www.craigmurray.org.uk/archives/2023/11/a-textbook-case-of-genocide/
[4] Avi Scharf, “Trameses d’armes a Israel: Un ritme vertiginós, després una caiguda: Com es van alentir les trameses d’armes d’Estats Units a Israel”.
Subtítol: “Les dades de seguiment de vols disponibles públicament mostren quantes trameses d’armes estatunidenques han arribat a Israel cada mes des que va començar la guerra de Gaza, revelant un fort augment i després una disminució gradual en el ritme dels lliuraments”, Haaretz, 27 de juny del 2024.
[5] Israel vol ser temut per mantenir la seva política de dissuasió moralment en fallida. Per tant, qualsevol resistència ha de ser aixafada amb un poder desproporcionat. El barri de Dahiya a Beirut va ser brutalment bombardejat, i els polítics que van ordenar el bombardeig estaven molt satisfets amb el nivell de destrucció. Per això la doctrina Dahiya.
[6] Alastair Crooke, “Engany, humiliació, mort – i la gana eterna d”honor i glòria'”, Strategic Culture Foundation, 30 de desembre de 2023.
[7] Ilan Pappe, el gran historiador israelià, va respondre una vegada a una pregunta sobre si Israel era un Estat d’apartheid afirmant: “si claca com un ànec i culeja com un ànec, llavors és apartheid”.
[8] Alguns exemples de comunicats de premsa d’AI sobre els Territoris Palestins Ocupats que no esmenten Gaza en absolut.
AI, “Inversor holandès pressiona perquè les salvaguardes de drets humans aturin l’ús de tecnologia de vigilància contra els palestins”, 4 de juliol de 2024. Es refereix a l’espionatge intrusiu per vídeo.
AI, “L’intent d’Israel de desviar el cas WhatsApp crea dubtes sobre la seva capacitat per tractar els casos de programari espia NSO”, 25 de juliol de 2024.
[9] L’operació “Plom fos” és un nom curiós per a una operació militar. En realitat fa referència a un passatge del Deuteronomi en què els hebreus exterminen els seus oponents fins al punt d’abocar plom fos a les seves goles.
[10] Contrasta la informació ahistòrica d’AI sobre la situació a Gaza amb la de Síria. Quan es tracta de Síria, la història del “règim” es converteix de cop i volta en un problema.
[11] Rasha Khatib, Martin McKee i Salim Yusuf, “Comptant els morts a Gaza: difícil però essencial”, The Lancet, Volum 404, Número 10449, pp237-238, 20 de juliol de 2024.
https://www.thelancet.com/journals/lancet/article/PIIS0140-6736(24)01169-3/fulltext
[12] AI, Israel/Territoris Palestins: “Hamás i altres grups armats han d’alliberar immediatament els civils retinguts com a ostatges a Gaza”, 12 de juliol de 2024.
[13] Per Yaniv Kubovich • Haaretz 7 de juliol de 2024
“Les FDI van ordenar la directiva Hanníbal el 7 d’octubre per evitar que Hamàs prengués soldats captius”.
Subtítol: “Hi va haver histèria boja, i es van començar a prendre decisions sense informació verificada.
informació: Documents i testimonis obtinguts per Haaretz revelen que l’ordre operativa Hanníbal, que ordena l’ús de la força per impedir que els soldats siguin presos captius, es va emprar en tres instal·lacions de l’exèrcit infiltrades per Hamàs, posant potencialment en perill també civils”.
[14] Crisi a Gaza: Projeccions d’impacte sanitari basades en escenaris.
https://gaza-projections.org/gaza_projections_report.pdf
[15] AI, Gaza: “El descobriment de fosses comunes posa de manifest la urgent necessitat de concedir accés a investigadors independents de drets humans”, 24 d’abril de 2024.
[16] AI, Israel/Territoris Palestins: “Els atacs israelians contra combatents de Hamàs i altres grups armats que van matar desenes de civils desplaçats a Rafah han d’investigar-se com a crims de guerra”, 26 d’agost de 2024.
[17] AI, Global: “Governs que incompleixen descaradament les normes del Tractat sobre el Comerç d’Armes i provoquen pèrdues de vides humanes devastadores”, 19 d’agost de 2024
[18] https://www.sgr.org.uk/resources/gaza-one-most-intense-bombardments-history
[19] AI, “Israel ha de posar fi a la detenció massiva en règim d’incomunicació i la tortura de palestins de Gaza”, 18 de juliol de 2024.
i
https://www.middleeasteye.net/news/palestine-west-bank-muazzaz-abayat-prison-interview
[21] https://www.amnesty.org/en/petition/demand-a-ceasefire-by-all-parties-to-end-civilian-suffering/
[22] Thomas Frank, “Hipòcrita a les festes de la bona causa”, Le Monde Diplomatique, febrer de 2018. Frank informa que Harvey Weinstein va fer possible “AI-EUA”.
[23] Paul de Rooij, “Amnistia Internacional anuncia una altra guerra ‘humanitària’… aquesta vegada a Síria”, MintPress, 23 de març de 2018.
[24] Amnistia, “Veneçuela: Abast i gravetat dels crims en curs exigeixen accions urgents del fiscal de la CPI”, 9 d’agost de 2024
https://www.amnesty.org/en/latest/news/2024/08/veneçuela-crimes-demand-urgent-action-icc-prosecutor/
[25] Comunicació personal amb Donatella Rovera, gener de 2003.
[26] AI, “Mongòlia: Cal detenir Putin i lliurar-lo a la Cort Penal Internacional”, 2 de setembre de 2024.
“Israel/Territoris Palestins: L’adopció de la resolució de l’ONU per agilitzar l’ajuda humanitària a Gaza és un pas important però insuficient”, 22 de desembre del 2024.
[28] Irene Khan, exsecretària general d’Amnistia, va rebre una “encaixada de mans d’or” de 533.000 lliures quan va marxar.
[29] Per conèixer alguns dels antecedents d’Amnistia Internacional, vegeu: Kirsten Sellars, “L’auge dels drets humans”, Sutton Publications, 2002. També, Alfred de Zayas, “La indústria dels drets humans”, Clarity Press, 2023.
Font: The Unz Review
"La indústria dels drets humans", amb Alfred de Zayas (Greg Godels & Pat Cummings, 23.08.2023)
Es poden activar els subtítols automàtics