Fa un any, Israel estava assegut al seient del copilot. Avui s’enfronta a la seva desaparició.

He escrit anteriorment sobre l’atac de Hamàs a Israel del 7 d’octubre del 2023, anomenant-lo «la incursió militar més reeixida d’aquest segle».

He descrit l’acció de Hamàs com una operació militar, mentre que Israel i els seus aliats l’han qualificada d’acció terrorista a l’escala del que va passar contra els Estats Units l’11 de setembre del 2001.

«La diferència entre el dos termes», vaig assenyalar:

«en qualificar els successos del 7 d’octubre d’actes terroristes, Israel transfereix la culpa de les enormes pèrdues dels seus serveis militars, de seguretat i d’intel·ligència a Hamàs. Tanmateix, si Israel reconegués que el que va fer Hamàs va ser de fet un assalt –una operació militar–, la competència dels serveis militars, de seguretat i d’intel·ligència israelians romandria en dubte, igual que els dirigents polítics responsables de supervisar i dirigir les seves operacions.»

El terrorisme fa servir estratègies que cerquen la victòria mitjançant el desgast i la intimidació, per desgastar l’enemic i crear-li una sensació d’impotència. Els terroristes, per naturalesa, eviten els conflictes existencials decisius, i prefereixen la batalla asimètrica que enfronta les seves forces a les febleses dels seus enemics.

La guerra que s’ha apoderat de Llevant des del 7 d’octubre del 2023 no és una operació antiterrorista tradicional. El conflicte entre Hamàs i Israel s’ha transformat en un conflicte entre Israel i l’anomenat eix de resistència, en què hi participen Hamàs, Hesbol·là, Ansarul·là (els hutis del Iemen) i les Forces de Mobilització Popular, és a dir, les milícies de l’Iraq , Síria i l’Iran. És una guerra regional en tots els sentits, que s’ha d’avaluar com a tal.

L’estrateg prussià Carl von Clausewitz va assenyalar a la seva obra clàssica, Sobre la guerra, que «la guerra no és un mer acte polític, sinó un veritable instrument polític, una continuació de les relacions polítiques, una realització de les mateixes per altres mitjans».

Des d’una perspectiva purament militar, la incursió de Hamàs a Israel el 7 d’octubre del 2023 va ser un enfrontament relativament menor, en què hi van participar uns quants milers de combatents de cada bàndol.

Tanmateix, com a esdeveniment geopolític mundial, no té comparació en l’actualitat.

La incursió de Hamàs va desencadenar una sèrie de respostes variades, algunes de les quals van ser dissenyades, com atraure les Forces de Defensa israelianes a Gaza, on romandrien atrapades en una guerra eterna que no podrien guanyar, desencadenant la doble doctrina israeliana que regeix la resposta militar a la presa d’ostatges de la Doctrina Hanníbal i la pràctica israeliana del càstig col·lectiu, la Doctrina Dahiya.

Les dues doctrines exhibeixen les FDI davant del món com l’antítesi de l’«exèrcit més moral del món» en exposar la intenció assassina arrelada a l’ADN de les FDI, una propensió a la violència contra innocents que defineix la forma israeliana de fer la guerra i, per extensió, a la nació israeliana.

Abans del 7 d’octubre del 2023, Israel era capaç de disfressar el seu veritable caràcter davant del món exterior, convencent tothom, llevat d’un grapat d’activistes, que les seves accions contra els terroristes eren proporcionades i humanes.

Avui el món coneix Israel com l’Estat genocida i d’apartheid que és realment.

Les conseqüències d’aquesta nova il·luminació global són manifestes.

Canviar la «cara del Pròxim Orient»

El president Joe Biden, el 9 de setembre del 2023, durant la cimera del G20 a l’Índia, va anunciar una important iniciativa política, el Corredor Econòmic Índia-Orient Mitjà-Europa, o IMEC, una proposta de corredor ferroviari, naval, d’oleoductes i cables digitals que connectarà Europa, l’Orient Mitjà i l’Índia.

Binyamín Netanyahu, el primer ministre israelià, en comentar l’anunci de Biden, va qualificar l’IMEC com «un projecte de cooperació que és el més gran de la nostra història» que «ens porta a una nova era d’integració i cooperació regional i global, sense precedents i única en el seu abast» afegint que «farà realitat una visió d’anys que canviarà la faç de l’Orient Mitjà i d’Israel».

Però com que el món veu ara Israel com una empresa criminal, l’IMEC sembla, amb caràcter general, haver deixat d’existir: el projecte de cooperació més gran de la història israeliana, que hauria canviat el Pròxim Orient, probablement no arribi mai a bon port.

D’una banda, l’Aràbia Saudita, un actor clau en el pla, que hi ha invertit 20.000 milions de dòlars, diu que no normalitzarà les relacions amb Israel, necessàries per al projecte, fins que les guerres s’acabin i un Estat palestí sigui reconegut per Israel, una cosa que la Knesset va votar a principis d’aquest any que no passaria mai.

La desaparició de l’IMEC és només una part del cop econòmic de 67.000 milions de dòlars que ha patit Israel des que va començar el conflicte de Gaza.

El turisme ha caigut un 80%. El port meridional d’Eilat ja no funciona a causa de la campanya antivaixells duta a terme pels hutis al Mar Roig i al Golf d’Aden. L’estabilitat de la mà d’obra s’ha vist alterada pel desplaçament de desenes de milers d’israelians de casa a causa dels atacs de Hamàs i l’Hesbol·là, així com per la mobilització de més de 300.000 reservistes. Tot això es combina per crear una tempesta perfecta de problemes que maten l’economia i que assolaran Israel mentre continuï el conflicte actual.

La conclusió és que, si no es controla, Israel s’enfronta al col·lapse econòmic. Les inversions han disminuït, l’economia es contrau i la confiança en un futur econòmic s’ha evaporat. En resum, Israel ja no és un lloc ideal per jubilar-se, formar una família, treballar… o viure. La bíblica «terra on hi brolla llet i mel», si és que alguna vegada va existir, ja no existeix.

És un problema existencial per a Israel.

Perquè hi hagi una «pàtria jueva» viable, la demografia dicta que hi ha d’haver una majoria jueva discernible a Israel. A Israel hi viuen gairebé 10 milions de persones. Uns 7,3 milions són jueus; 2,1 milions més són àrabs (els drusos i altres minories no àrabs constitueixen la resta).

Hi ha uns 5,1 milions de palestins sota ocupació, cosa que deixa una divisió aproximada del 50-50 si es consideren els totals combinats entre àrabs i jueus. Es calcula que 350.000 israelians tenen doble nacionalitat amb un país de la UE, mentre que més de 200.000 tenen doble nacionalitat amb els Estats Units.

Així mateix, molts israelians d’ascendència europea poden sol·licitar fàcilment un passaport simplement demostrant que ells, els pares o fins i tot els avis van residir en un país europeu. Un altre milió i mig d’israelians tenen ascendència russa, i molts tenen passaports russos vàlids.

Tot i que les principals raons per mantenir aquesta doble nacionalitat són la comoditat i l’economia, molts veuen el segon passaport com «una pòlissa d’assegurances», un lloc on fugir si la vida a Israel es torna insostenible.

La vida a Israel és a punt de tornar-se insostenible.

Escapar d’Israel

Israel ja patia un creixent problema d’emigració derivat del descontentament amb les polítiques del Govern de Netanyahu: uns 34.000 israelians van abandonar Israel de manera permanent entre el juliol i l’octubre del 2023, principalment en protesta per les reformes judicials que estava promulgant Netanyahu.

Tot i que hi va haver un repunt de l’emigració immediatament després dels atemptats del 7 d’octubre del 2023 (uns 12.300 israelians van emigrar permanentment el mes següent a l’atac de Hamàs), el nombre d’emigrants permanents el 2024 va ser d’uns 30.000, un descens respecte a l’any anterior.

Però ara Israel està sent bombardejat gairebé diàriament per drons de llarg abast, coets i míssils disparats des de l’Hesbol·là, les milícies de l’Iraq i els hutis del Iemen. L’atac amb míssils balístics iranians de l’1 d’octubre va demostrar vívidament a tots els israelians la realitat que no hi ha defensa viable contra aquests atacs.

A més, si el conflicte Israel-Iran continua escalant (i Israel ha promès una represàlia d’immenses proporcions), l’Iran ha indicat que destruirà les infraestructures crítiques d’Israel –centrals elèctriques, plantes dessalinitzadores d’aigua, centres de producció i distribució d’energia–, en resum, Israel deixarà de poder funcionar com un Estat nació modern.

En aquell moment, les pòlisses d’assegurança es cobraran quan centenars de milers d’israelians amb doble passaport votin amb els peus. Rússia ja ha dit als seus ciutadans que marxin. I si altres milions d’israelians amb passaport europeu opten per exercir aquesta opció, Israel s’enfrontarà al darrer malson: un descens vertiginós de la població jueva que inclinarà la balança demogràfica de forma decisiva cap als no jueus, deixant sense sentit la idea d’una pàtria exclusiva per als jueus.

Israel s’està tornant ràpidament insostenible, tant com a concepte (el món s’està cansant ràpidament de la realitat genocida del sionisme) com en la pràctica (és a dir, col·lapse econòmic i demogràfic).

La visió canviant des dels Estats Units

Aquesta és la realitat actual d’Israel: en el termini d’un any, ha passat de «canviar la faç de l’Orient Mitjà» a ser un pària insostenible que té com a única salvació el fet que compta amb el suport continuat dels Estats Units per apuntalar-lo militarment, econòmicament i diplomàticament.

I aquí rau el problema.

El que feia atractiu Israel per als Estats Units –l’avantatge estratègic d’un enclavament jueu proestatunidenc en un mar d’incertesa àrab– ja no se sosté tan fermament com abans. La Guerra Freda ha quedat enrere i els beneficis geopolítics acumulats en la relació entre els Estats Units i Israel ja no són evidents.

L’era de l’unilateralisme estatunidenc s’està esvaint, sent ràpidament substituïda per una multipolaritat amb centre de gravetat a Moscou, Pequín i Nova Delhi. A mesura que els Estats Units s’adapten a aquesta nova realitat, es troben immersos en una lluita pels cors i les ments del «sud global» –la resta del món fora de la UE, l’OTAN i un grapat de nacions del Pacífic prooccidentals.

La claredat moral que el lideratge estatunidenc pretén aportar a l’escena mundial es veu entelada de manera significativa pel seu continu suport inqüestionable a Israel.

Israel, en les seves accions posteriors al 7 d’octubre del 2023, s’ha autoidentificat com un Estat genocida totalment incompatible amb qualsevol noció de dret internacional o amb els preceptes bàsics de la humanitat.

Fins i tot alguns supervivents de l’Holocaust reconeixen que l’Israel actual s’ha convertit en la manifestació viva del mateix mal que va servir de justificació per crear-lo: la ideologia brutalment racista de l’Alemanya nazi.

Israel és un anatema per a tot allò que representa la civilització moderna.

El món està despertant gradualment a aquesta realitat.

També ho estan fent els Estats Units.

De moment, el lobby proisraelià està muntant una acció de rereguarda, llançant el seu pes darrere dels candidats polítics en un intent desesperat per comprar el suport continuat dels benefactors estatunidencs.

Però la realitat geopolítica dicta que els Estats Units, al final, no se suïcidaran en nom d’un Estat israelià que ha perdut tota legitimitat moral als ulls de la majoria del món.

El suport estatunidenc a Israel té conseqüències econòmiques, sobretot per la creixent atracció gravitatòria del fòrum BRICS, la llista creixent de membres i de candidats a l’adhesió del qual sembla un llistat de nacions fonamentalment oposades a l’Estat israelià.

L’aprofundiment de la crisi social i econòmica actual als Estats Units crearà una nova realitat política on els líders estatunidencs es veuran obligats per les realitats electorals a abordar els problemes que es manifesten en sòl estatunidenc.

El dia que el Congrés podia assignar milers de milions de dòlars sense qüestionar-los a guerres d’ultramar, incloses les que implicaven Israel, està arribant al final.

El famós adagi de l’agent polític James Carville, «És l’economia, estúpid», ressona amb la mateixa força avui que quan el va escriure el 1992. Per sobreviure econòmicament, els Estats Units hauran d’ajustar les prioritats nacionals i internacionals, cosa que requerirà la conformitat no només amb la voluntat del poble estatuniudenc, sinó amb un nou ordre internacional basat en el dret que rebutgi en gran mesura el genocidi israelià en curs.

A banda dels sionistes acèrrims que resistiran en l’establishment no electe de la funció pública governamental, el món acadèmic i els mitjans de comunicació de masses, els estatunidencs gravitaran cap a una nova realitat política en què ja no s’acceptarà el suport inqüestionable a Israel.

Aquesta serà la gota que faci vessar el got per a Israel.

La tempesta perfecta de rebuig global al genocidi, la resistència sostinguda per part de l’«eix de resistència» liderat per l’Iran, el col·lapse econòmic i la realineació de les prioritats estatunidenques tindran com a resultat l’anul·lació d’Israel com a entitat política viable. El calendari per a aquesta anul·lació ve dictat pel ritme de col·lapse de la societat israeliana: podria passar en un any o podria desenvolupar-se al llarg de la propera dècada.

Però passarà.

La fi d’Israel.

I tot va començar el 7 d’octubre del 2023, el dia que va canviar el món.

Scott Ritter és un antic oficial d’intel·ligència del Cos de Marines dels Estats Units que va servir a l’antiga Unió Soviètica aplicant tractats de control d’armes, al Golf Pèrsic durant l’Operació Tempesta del Desert i a l’Iraq supervisant el desarmament d’armes de destrucció massiva. El seu llibre més recent és Disarmament in the Time of Perestroika, publicat per Clarity Press.

Font: Consortium News

Foto: Reunió bilateral Estats Units – Israel a Tel Aviv, el 18 d’octubre de 2023.

Fernando Moragón: "L'Iran està fent una guerra de desgast que Israel no pot suportar" (Negocios TV, 12.12.2024).