La marxa triomfal de Donald Trump, en les primàries republicanes, ha alarmat bona part de la ciutadania nord-americana, dels mateixos republicans i de la gent progressista d’arreu del món. Com és possible que un personatge que acumula tants de defectes personals i d’extremisme polític sigui nominat per disputar les eleccions generals a la presidència del país més poderós de la terra i qui sap si les guanyarà?

Tal possibilitat pren força a mesura que passa el temps. En molts de col·lectius, especialment entre els immigrants, cada cop hi ha més preocupació per un hipotètic triomf de Trump.

Però, i a nosaltres, súbdits de les colònies de l’imperi, com afectaria les nostres vides el triomf de Trump? Sincerament, i sé que amb aquesta afirmació escandalitzaré algun lector, és difícil que la política exterior de Trump sigui pitjor que la d’Obama i  molt més quan el conseller de Trump en política exterior és el general Flyn, contrari a utilitzar els fanàtics de l’Estat Islàmic a Iraq i a Síria, com ha fet la Casa Blanca.

Recordem que, al cap de poc temps que Obama fos proclamat president, li fou concedit el Premi Nobel de la Pau, només per anunciar les intencions de reduir l’armament nuclear. L’elecció d’Obama, a més, fou rebuda amb eufòria a tot el continent africà. A la fi “un dels seus” ajudaria a combatre l’explotació dels recursos naturals i a estendre la democràcia per tota l’Àfrica. Vuit anys més tard, el balanç no pot ser més desolador: més dictadures, com la de Costa d’Ivori; més suport a dictadors, com Kagame, que fa cinc anys que té empresonada la líder de l’oposició ruandesa, Victoire Ingabire, la nova Mandela africana; més explotació dels recursos naturals; més violència… Per no parlar dels assassinats selectius amb avions no tripulats, els temibles “drons”, que amb els seus efectes col·laterals han creat més integristes islàmics que tots els imams més radicals junts.

I què hem de dir de la política a l’Orient Mitjà? Primer fou Líbia, desestabilitzada mitjançant una “oposició democràtica” de mercenaris integristes. A continuació, el conflicte s’exportà a Síria, amb un Estat Islàmic format, finançat i armat per Estats Units i els seus aliats, que s’ha convertit en la primera amenaça mundial. Països laics, que tenien el major creixement econòmic de la zona i on les dones estaven en un procés d’alliberament, com a Iraq, Líbia i Síria, han estat convertits en estats fallits i s’ha provocat la tragèdia humanitària més gran des de la Segona Guerra Mundial en forma de guerres i de milions de persones que cerquen refugi en una Europa que els tanca les portes.

Per no parlar del cop d’Estat impulsat a Ucraïna, que ha propiciat que els pronazis hagin pujat al govern d’aquell país.

Contra Bush ens manifestàrem per la guerra il·legal d’Iraq; en canvi al progressista Obama, gràcies a la propaganda dels grans mitjans de comunicació, la societat li ha reclamat intervencions militars “salvadores”. Contra Bush ens hauríem posat en estat d’alerta davant la negociació secreta del Tractat de Lliure Comerç (TTIP), que dóna carta blanca a les grans empreses multinacionals i les blinda contra les lleis europees que protegeixen la salut i el medi ambient. Però el progressista Obama ens tenia confiats, fins que Greenpeace ha filtrat la lletra petita del Tractat i ha esclatat l’escàndol.

En definitiva, el representant de l’Imperi global pot tenir una cara amable o una altra de fastigosa, però les seves maquinacions per tal d’imposar governants dòcils als seus interessos continuaran.