Era, crec recordar, l’any 2000. Un cop més, gràcies a l’ajuda del Govern i sobretot del Fons Mallorqui de Solidaritat i Cooperació, havíem aconseguit reunir a Mallorca els qui consideràvem que podien reconduir la gran tragèdia de Rwanda i el Congo (ex Zaire). Sobre el mapa de l’est del Congo, que penjava a la pissarra, Charles Ndeyerehe, líder llavors de l’oposició democràtica ruandesa a l’exili (lideratge en el qual uns anys després prendria el relleu Victoire Ingabire Umuhoza, que ja ha iniciat el seu sisè any de captiveri), va anar marcant la situació de desenes d’excepcionals jaciments dels més preciosos minerals després d’haver puntejat prèviament la posició dels camps de refugiats en els quals van malviure centenars de milers de “genocides” hutus (fins al moment en què van ser impunement bombardejats amb armes pesades i perseguits fins al seu extermini). En aquell moment, quan tots vam quedar atònits de com els uns i els altres se superposaven seguint el traçat de la Falla del Rift, a José María Mendiluce, que era llavors eurodiputat, se li va escapar, indignat, aquella exclamació que encara recordo molt bé: “Ja ens han fotut una altra vegada”. 

I sabia bé a què es referia. No era la irritació de qualsevol conciutadà indocumentat sinó la d’aquell que des dels seus càrrecs a l’Alt Comissionat de l’ONU per als Refugiats (ACNUR) va intervenir com a mediador humanitari en conflictes com els d’Angola, Iberoamèrica, el Kurdistan turc o l’antiga Iugoslàvia. Com tants altres eurodiputats, ens havia donat suport generosament durant els dos mesos en què, amb motiu del nostre dejuni de quaranta-dos dies, vam fer del Parlament Europeu casa nostra. Però va ser aquella superposició tan coincident de jaciments i atacs massius la que li va obrir de cop els ulls. Va ser en aquell moment quan se li va fer el clic intern que va ensorrar definitivament el reduccionista i falsari relat oficial de la tragèdia ruandesa, relat segons el qual la minoritària ètnia tutsi va ser víctima d’un genocidi planificat pel “règim genocida hutu”.

Més tard, el 2009, Christopher Black, advocat de la defensa al Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, ens va fer arribar a diverses persones una carta que el seu ajudant havia trobat entre les desenes de milers de documents “perduts” en els arxius de l’esmentat tribunal. Tot i que molts d’aquests documents són extremadament importants, com és el cas de l’Informe Gersony, no van ser tinguts mai en compte pels qui prenien les decisions en aquest alt tribunal de l’ONU, un tribunal totalment manipulat pels Estats Units i Gran Bretanya (com va denunciar públicament la que en va ser la fiscal, la suïssa Carla del Ponte). Es tractava d’una carta personal de Paul Kagame, ja llavors líder del Front Patriòtic Ruandès, al seu amic el també extremista tutsi i dictador burundès Jean Baptiste Bagaza. Es tractava d’una carta en què donava detalls sobre el seu “pla sobre el Zaire”; una carta en la qual afirmava que la presència dels refugiats hutus al Zaire, i la presència de la comunitat internacional al costat d’ells, podria fer fracassar el pla; una carta en la qual es referia també a les tasques que els seus aliats estatunidencs, britànics i belgues estaven realitzant perquè tal projecte arribés a bon terme.

El resultat d’aquesta gran operació militar a Rwanda i el Zaire ordenada per les grans famílies financeres anglosaxones per aconseguir el pillatge del Zaire, operació capitanejada per Bill Clinton al costat de Toni Blair (ambdós membres de la Comissió Trilateral), operació encoberta i justificada pels grans mitjans globalistes, va ser aquest: uns nou milions de víctimes, sense comptar ferits, víctimes de violacions, etc. Mentrestant, milers d’analistes en tot tipus de mitjans “seriosos” segueixen obstinats a convèncer-nos d’aquella “veritat” en què es fonamenta aquest terrible estat de coses: nosaltres som els bons, nosaltres som els que gaudim de legitimitat moral. Ningú recorda ja les denúncies de l’analista de la Corporació Rand (un dels més poderosos think tank estatunidencs) i del Departament de Defensa dels Estats Units, Daniel Ellsberg, després d’una dolorosa lluita interna: nosaltres no som els bons, ni tan sols es tracta que estiguem de part dels dolents, és que… som els dolents! El descobriment d’aquesta veritat i la seva acceptació (després de ser enviat al Vietnam per Robert McNamara, secretari de Defensa, i membre, com no, de la Comissió Trilateral) el van transformar fins a fer d’ell, en paraules del seu company el secretari d’Estat Henry Kissinger, “l’home més perillós d’Amèrica”. Des que va fer públics els anomenats Papers del Pentàgon i va revelar que l’incident del golf de Tonquín el 1964 va ser una basta mentida per justificar l’agressió al Vietnam, els anomenats atacs de falsa bandera o les més greus mentides han precedit sempre els molts crims contra la pau duts a terme pels successius governs dels Estats Units, una nació que va perdre el rumb després del seu lideratge en el bàndol dels Aliats enfront de la bogeria nazi (com es perd sempre el rumb quan es té el poder absolut).

Però deixem ja aquesta llarga però aclaridora “anècdota” africana que tan sols pretén mostrar l’existència real d’una elit que veritablement aconsegueix fotre’ns una i altra vegada, una “anècdota” (de milions de víctimes) que pretén introduir-nos en una qüestió que considero fonamental per al nostre futur: serem capaços algun dia d’acceptar els fets i enfrontar-nos a ells? Encara que alguns insisteixin en ridiculitzar el que ells qualifiquen sistemàticament de conspiracionisme, aquesta elit existeix i el seu afany és el de substituir la democràcia i fins i tot els estats-nació per les decisions d’una camarilla de “grans homes”. N’hi ha prou amb una cita de Zbigniew Brzezinski, l’ideòleg-creador de la Comissió Trilateral (fundada per David Rockefeller el 1973), exdirector del Consell de Relacions Exteriors i membre rellevant del Club Bilderberg (els altres dos grans clubs en la creació dels quals, el 1921 i el 1954 respectivament, els Rockefeller hi van tenir també un paper fonamental). El 1971, en el seu llibre Entre dues edats: El paper dels EUA a l’era tecnotrónica, escrivia: “L’Estat-Nació com a unitat fonamental de la vida organitzada de l’home ha deixat de ser la principal força creativa: els bancs internacionals i les corporacions transnacionals són [actualment] actors i planificadors en els termes que antigament s’atribuïen els conceptes polítics d’Estat-Nació.” Qui encara no s’hagi adonat que això és precisament el que està succeint, crec que té un problema.

Es tracta d’una elit que, amb els més variats arguments, aconsegueix sempre enredar-nos en una xarxa d’enganys llarga i “científicament” ordits. Segurament l’última, per ara, d’aquestes espesses xarxes, aquest cop no en el front militar sinó en el financer, són els anomenats Papers de Panamà. Els grans mitjans corporatius estan deixant en la penombra la gran massa submergida d’aquest iceberg financer. Ens mostren el que tan sols n’és la punta. I els qui ens donen les veritables claus d’aquest assumpte, tèrbol i d’enormes implicacions, han de fer-ho, un cop més, en mitjans alternatius d’informació. Considero per això necessari dedicar a aquesta qüestió la segona part d’aquest article.

Moisés Naím ha estat l’últim que, acompanyat per una gran posada en escena, ha llançat des dels púlpits del Grup Prisa la seva crítica contra tots aquells ingenus que creuen en les conspiracions. Durant aquesta setmana s’ha permès pontificar sobre la impossibilitat que res del que està passant hagi pogut ser planificat (alhora que, de passada, ha qualificat de populistes tant Jeremy Corbyn com Bernie Sanders). Però el que jo em pregunto és més aviat el contrari: com pot ser tan ingenu un analista com per pensar que semblants jugades internacionals passen perquè sí? Finalment he acabat llegint El País i escoltant la Cadena Ser amb més freqüència… encara que sigui, fonamentalment, per saber quina en porten de cap, què tramen de nou les grans famílies de financers “filantrops”.